21.11.2024 - 21:40
“París ha estat per a mi una il·lusió gairebé d’infància. Veure París, i sobretot viure a París, un desig de joventut semblant a un deliri. Tenia la idea confusa que d’aquella llunyana ciutat de somni m’havien arribat les primeres emocions del desvetllament del meu esperit, i els amics de més edat i més sortosos, que anaven i venien d’aquell cenacle de ressonàncies universals, tenien als meus ulls el prestigi d’haver-hi conviscut mal fos el prestigi passiu de la moneda que ha passat pel tresor d’un ric.” Ho escriu l’advocat i polític Amadeu Hurtado al volum Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili, impulsat per Ferran Canyameres l’any 1948, després de la Segona Guerra Mundial. Hurtado, també impulsor de la revista Mirador i inquiet padrí de la generació de periodistes i escriptors dels anys vint i trenta, parlava personalment d’una inquietud generacional. Conèixer París formava part del procés de maduració, però també de sincronia amb les innovacions artístiques, socials i culturals del temps. A París es posaven en hora els rellotges del segle, s’agafava l’aire dels temps.
“Per fi vaig anar a París, i per primera vegada la realitat confirmava la il·lusió. No sé si eren les imponents belleses urbanes de la gran metròpoli o el contrast entre una multitud que m’era nova i la nostra de tots els dies. Però recordo la impressió inesperada del primer espectacle al qual vaig assistir. Més que el joc dels artistes, em va corprendre fins arribar a commoure’m la presència d’un públic que, pel fet d’ésser parisenc, em feia reviure tota la història apresa d’aquells llocs on em provava de barrejar amb ell.” Hurtado coneix París a trenta anys, al tombant de segle. L’any 1906, quan fa un llarg viatge per Europa, és probable que aprofités algun moment per visitar-hi el seu oncle matern, el pintor Gaspar Miró i Lleó. Format a la Llotja de Barcelona i al negoci de litografia del pare d’Hurtado, qui sap si la primera fascinació per París del nebot no venia de les peripècies d’aquest pintor dels carrers de la ciutat, que acabà obtenint el títol oficial de “pintor de la ciutat”, amb dret de plantar el cavallet allà on li plagués.
Entre l’Exposició Universal i la guerra
Gaspar Lleó és un dels diversos artistes que, entre l’Exposició Universal i l’esclat de la Gran Guerra van sentir la crida de París. Els seus quadres són, per dret propi, entre els que es poden veure a la nova exposició del Museu Picasso, “De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París. 1889-1914”, dirigida a quatre mans pel catedràtic de la Universitat de Reims Eliseu Trenc i l’escriptora i presidenta del CoNCA Vinyet Panyella. Isaac i Laura Albéniz, Hermen Anglada-Camarasa, Marià Andreu, Jaume Brossa, Pau Casals, Enric Casanovas, Feliu Elias, Enric Granados, Adrià Gual, Manolo Hugué, Josep Maria Junoy, Alfons Maseras, Eliseu Meifrèn, Eugeni d’Ors, Ricard Opisso, Ramon Pichot, Marià Pidelaserra, Frederic Pujulà, Ismael Smith, Joaquim Sunyer, Miquel Utrillo, Lluïsa Vidal o Pere Ynglada són alguns dels noms d’aquests fascinats per París, on, en molts casos, van fer eclosió per a tornar a Barcelona amb el títol oficial d’artistes. Alguns altres, hi van acabar arrelant i molts més romanen en les notes a peu de pàgina de la nostra –encara sovint bastant desconeguda– història de l’art.
Pablo Picasso, òbviament, també féu el viatge de Barcelona a París en l’exprés. L’octubre del 1900, la Gare d’Orsay dóna la benvinguda al pintor i al seu amic Carles Casagemas. La ciutat acull l’Exposició Universal, que atraurà la insòlita xifra de cinquanta milions de visitants arribats de tot el món per conèixer els darrers avenços tecnològics i ser testimonis del progrés marcat pel canvi de segle. París és la capital de la primera globalització i ha substituït Roma, destí del gran tour vuitcentista, com a epicentre del pelegrinatge artístic. L’any 1889 ja ha celebrat una altra exposició, amb motiu del centenari de la Revolució Francesa, pel qual ha desafiat la natura i la tècnica alçant la majestuosa torre d’acer de l’enginyer Gustave Eiffel. Onze anys abans, Antoni Gaudí havia exposat la seva vitrina per a la guanteria Comella, que va atreure l’atenció de l’empresari Eusebi Güell i segellà una amistat fecunda. L’octubre del 1900, aquell xicot nascut a Màlaga i format a Barcelona visita l’Exposició, que compta amb una gran mostra d’art al Grand Palais, on s’inclou el seu quadre Darrers moments, i descobreix el brogit del gran París amb Casagemas i Manuel Pallarès. Experimenta la bohèmia, descobreix la geografia parisenca –els bulevards i els cabarets–, dibuixa i pren apunts en un petit quadern i coneix l’empresari català Pere Mañach, que li ofereix de ser el seu marxant. Se sent plenament inserit en una comunitat d’artistes catalans que han trobat en París la inspiració, el medi, l’espai creatiu: Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.
Aquest darrer fou un dels catalans més parisencs. S’hi va acabar instal·lant l’any 1889, quan havia agafat el tren decidit a trencar amb les obligacions familiars i dedicar-se plenament a la vida artística. Com escrigué la seva filla, després de casar-se havia passat d’un avi que considera la vida artística com a cosa de dropos a una esposa enamorada que hi veia l’esca de la temptació. “Va venir un moment que aquell home que sempre havia fugit de complicacions en tenia tantes que no en podia tenir més. Se sentia impotent per lluitar, atuït, encadenat, i aleshores va arribar l’inevitable. Un dia va obrir la gàbia i va aixecar el vol. No va parar fins a París. Allí podia treballar… Podia viure al seu albir. Ningú no l’espiava ni el contradeia. S’havien acabat les discussions, els convencionalismes socials i fins els sentiments de debò, que lliguen més que ells. Quan el meu pare se’n va anar i ens va deixar, jo tenia quatre mesos…”, relata Maria Rusiñol. S’instal·là a la rue de l’Orient i, posteriorment, ho faria al Moulin de la Galette, a Montmartre, des d’on escriuria la sèrie “Desde el molino” per a La Vanguardia, on donarà notícia de la colònia artística dels catalans que voltava pel molí.
Bohèmia i misèria
Les cròniques dels diaris, les revistes il·lustrades, els primers llibres… tot plegat feia de teia que encenia el far que era París. I dues generacions i mitja d’artistes catalans tindran l’afany de conèixer París, de veure París i, si pot ser, viure-hi i triomfar-hi. No tots ho aconseguiran. Molts viuran experiències pròximes a la misèria en una ciutat de moltes cares, que al costat de la joie de vivre i l’alegria esbojarrada del cancan, la vagabunderia del modern flâneur i la llibertat femenina, també acollia la misèria, les addicions, la supervivència de pidolaires i lladregots, els suïcides al Sena i la prostitució més esqueixada. De fet, de la ploma d’alguns d’aquests en van sortir tant les postals més icòniques com els retrats més precisos de la cara amarga de la ciutat. L’exposició és un precís testimoni de tot plegat, amb dues-centes cinquanta-sis obres d’una vuitantena d’artistes, distribuïdes en sales on es repassen aspectes com la ciutat espectacle –el món del circ, el cabaret, el teatre… amb presència destacada del Moulin Rouge del català Josep Oller–, la figura de la parisienne –entre demi-mondaine i senyora burgesa–, l’auge de la moda de “l’espanyolada”, en el context de la Belle Époque, amb la seva dèria per les “manoles”, els mantons i els misteris africans de l’altra banda dels Pirineus, irònicament representada a l’exposició pel retrat queer de Smith vestit de torero, signat per Marià Andreu.
Tot plegat es va acabar amb les primeres canonades de la guerra del 14, quan Montparnasse ja ha desplaçat a Montmartre com a refugi dels artistes i la bohèmia ha esbravat els efluvis d’absenta. El nostre Gaziel en fou testimoni privilegiat, de com la guerra transformà alguna cosa més que carreres intel·lectuals. L’atracció de París, però, resistí i encara arribà a noms com Joan Miró i Salvador Dalí. I, Josep Pla, és clar –o el lector es pensava que no hi sortiria, en aquest Mirador?. Pràcticament colonitzats culturalment per França durant cent anys, París continuà essent l’objectiu dels nostres artistes i escriptors, fins que, a poc a poc, fou desplaçada per Nova York a final del segle passat. Hurtado mateix, que com a advocat de la generació modernista s’havia relacionat amb Casas i Rusiñol, arribà a complir el seu desig de viure a París. Ho va fer amargament, a la vellesa, anys després dels seus dies de glòria com a patriarca del republicanisme de la vella guàrdia, exiliat per la guerra i el franquisme a la capital francesa, abans de tornar definitivament a Barcelona per morir-s’hi.
