06.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 07.05.2017 - 12:29
«M’agrada compartir una copa amb la mare. Potser no heu tastat mai un bon borgonya (el seu preferit) o potser sí però ja ho heu oblidat, o un bon sancerre (també el seu preferit) decantat a través d’una placenta ben sana. Fins i tot abans que arribi el vi, que aquesta nit és un Jean-Max Roger Sancerre, en sentir el so del tap ja me’l noto a la cara com la carícia d’una brisa estival. Sé que l’alcohol m’esmussarà la intel·ligència. Esmussa la intel·ligència de tothom. Però, ah, un pinot negre joiós i ruborós, o un sauvignon amb aroma d’agrassó, em fa girar i fer tombarelles pel meu mar secret, eixamplant les parets del meu castell, aquest castell elàstic que és casa meva. O si més no així era quan tenia més espai. Ara em prenc els plaers seriosament, i quan arriba la segona copa les especulacions em brollen amb aquella llicència que es diu poesia. Els pensaments se’m despleguen en paràmetres exuberants, una varietat ben agradable de versos agramaticals amb pausa mètrica. Però mai se’n pren una tercera, i això em sap greu.»
Aquest és un paràgraf escrit per l’autor britànic Ian McEwan, de la seva última novel·la, Closca de nou (Llibres Anagrama, traducció de Jordi Martín Lloret). El protagonista és un fetus, un nonat que està a la recta final de la gestació. Ell és el narrador d’aquesta novel·la estranya, estrafeta, on McEwan desplega tota la seva brillantor literària.
Deixeu-me explicar d’entrada que tinc un amic elaborador de vins que diu que han estat els anglosaxons els qui han donat categoria al vi i l’han sabut construir i revestir de cultura en l’època contemporània. Que, això, els mediterranis no ho hem sabut fer perquè el vi ha format part de la nostra dieta de subsistència. Cada dia hi havia sobre la taula el pa i el vi. En canvi, concretament els britànics no han estat productors de vi, n’han estat importadors. El que em va passar llegint aquesta obra de McEwan em va fer pensar que aquest amic tenia raó. I també de com es pot donar categoria al vi des de la literatura i com se’n pot arribar a servir, la literatura, del món del vi, del seu vocabulari propi, del seu ritual, del seu imaginari, del plaer que produeix.
Ian McEwan, a Closca de nou, utilitza el vi com un element narratiu molt potent, que acompanya els protagonistes de la novel·la, d’una manera quotidiana però intencionada i li confereix un valor narratiu que aparentment no sembla que tingui. Però mireu:
«Fa uns quants minuts la ràdio ens ha dit que eren les quatre en punt. Estem compartint una copa, potser una ampolla, de sauvignon blanc de Marlborough. No és el meu preferit, i pel mateix tipus de raïm i un gust menys herbós abans hauria triat un sancerre, preferiblement de Chavignol. Un punt de definició mineral hi hauria donat un caràcter petri que hauria mitigat l’atac directe del sol i la calor de forn que desprèn la façana esquerdada de casa nostra.»
És la Trudy, la mare del protagonista intrauterí, prenyadíssima, qui beu per gust i per fer-se passar la calor sufocant de l’estiu a Londres. I per pensar. La Trudy viu a la casa del marit, en John Cairncross, a qui ella ha fet marxar per donar-se un temps per reflexionar sobre el matrimoni en crisi. Però la realitat és que s’entén amb en Claude, el germà del seu marit, el seu cunyat. Els amants, en aquest estiu tòrrid, embriagats pel desig, pel sexe, començaran a imaginar l’assassinat del marit per quedar-se la casa, valorada en vuit milions de lliures.
En John, poeta poc valorat i editor de poetes amb poc interès empresarial, se’ns presenta enfonsat en el desamor de la seva situació, trist, enyorat. I, tanmateix, en una de les escenes més intenses i sorprenents del llibre, que dóna un gir determinant a la situació plantejada, John apareix lúcid i eloqüent, i el vi es converteix en un element imprescindible, de suport, un element de civilitat, per segellar un nou futur.
«S’ha posat dret, alçant-se per damunt nostre, amb la copa de vi a la mà, gairebé sense balancejar-se, a punt de deixar anar un discurs. Tothom callat.»
La copa com a suport d’un moment molt important, on John parla de quan l’amor es mor i queda convertit en ruïnes, i del perill que la memòria no preservi aquell amor veritable, «el record imparcial de la veritat», diu. I fa un discurs brillant i emotiu, que torna a acabar amb la copa a la mà, aquesta vegada alçada per a brindar:
«…abans d’allargar-me més vull alçar la copa per aquell amor. Perquè mai no es negui ni s’oblidi, ni es tergiversi ni es rebutgi com si hagués estat una il·lusió. Pel nostre amor. Va passar de debò. Era autèntic.»
Després, el discurs d’en John canvia de sentit i de to (no el revelarem, és clar). El marit passa a controlar la situació. I, quan acaba de parlar, no s’oblida pas del vi:
«—Va, que ens n’hem d’anar. Gràcies pel vi.»
Però, quan en John marxa i comença un nou esdevenidor en la novel·la, els protagonistes no deixen d’aferrar-se a l’ampolla de vi, que sembla que és l’únic suport que els queda davant d’una imminent tempesta i naufragi.
«En Claude està servint més vi. En aquestes circumstàncies és un consol, la insípida precisió amb què busca el seu pensament més buit.
—Què et sembla.
La Trudy no parla durant mig minut. I quan ho fa, les paraules li surten confuses però la decisió en la veu és clara.
—El vull mort. I ha de ser demà.»
I aquí entra en joc un tempo nou, ple de tempestes huracanades, que s’enceten, és clar, amb una borratxera:
«Es destapa una altra ampolla i massa de seguida, una altra. Em deixo endur pel corrent de la borratxera, però hi sento la forma de la meva destrucció…»
S’ha acabat el plaer, s’ha acabat la tranquil·litat, el temps d’espera, s’ha acabat l’hedonisme i, és clar, s’ha acabat el vi, que serà substituït pel whisky, pel cafè i pel batut de fruita.
El vi no apareix en els moments funestos i només torna a sortir en la novel·la en una altra escena al voltant de la taula de la cuina, també intensa, però sense l’èpica de l’anterior protagonitzada per en John. Obrir una ampolla de vi amb la voluntat de retenir una persona que ha entrat a casa. Un Pouilly-fume. I McEwan ho fa amb tota la seva esplendor, per enfilar la recta final de la novel·la. Diu el protagonista intrauterí, i penso que d’alguna manera és com retornar al principi del relat:
«Ara ve la suite de sons familiars: la porta de la nevera, un grinyol potiner de llevataps contra l’ampolla, la sonora retirada del tap, les copes d’ahir a la nit esbandides sota l’aixeta. Pouilly. Just a l’altra banda del riu de Sancerre. Per què no? Són quasi dos quarts de vuit. Els granets de raïm amb la seva capa grisa i bromosa se’ns poden posar la mar de bé en un altre vespre londinenc de calor sufocant. (…) Ara som tots a taula . En Claude serveix el vi i s’alcen les copes lúgubres en homenatge al mort.»
I continua l’escena, on McEwan fa un nou homenatge al vi i al beure i al joc de la metàfora, al ritual, al vi com a element de cultura:
«En Claude torna a omplir les copes. El pouilly-fumé em sembla massa fred, massa aigualit. Massa jove, potser, poc adequat per a l’ocasió. A part de la calor d’un vespre estival, un pomerol ben robust potser ens aniria més bé amb totes aquestes emocions tan fortes a flor de pell. Tan de bo hi hagués un celler, tan de bo pogués baixar-hi ara, endinsar-me en la foscor polsegosa per estirar una ampolla. Sostenir-la un moment en silenci, mirar-ne l’etiqueta amb els ulls entretancats, donar-me a mi mateix el vistiplau tot assenyat mentre la porto dalt. La vida adulta, un oasi remot. Ni tan sols arriba a miratge.»
I, tanmateix, el nostre protagonista encara nonat ja ens és capaç de fer una llista de raons per a néixer i per a viure i així ens les anomena, i, és clar, no hi falta el vi:
«…el món m’acollirà, em cuidarà perquè no se’m pot resistir. El vi de la copa més que no pas a través de la placenta, els llibres directes sota un llum, la música de Bach, passejades per la costa, petons a la llum de la lluna…»
Senyor McEwan, gràcies. Ara obriré un chablis i brindaré a la vostra salut.
