Quan el primer amor és una història de violència (masclista)

El primer amor és el que es recorda tota la vida. El que marca. El que pot determinar com actuarà una persona en relació amb les seves parelles fins al final dels seus dies. El primer amor, el que lloen les cançons, els films, els poemes… però què passa si el primer amor és una història de violència?

El nombre de denúncies per violència masclista entre menors d’edat ha crescut un 11% respecte de l’any anterior. Denúncies que solen relacionar-se amb violència física envers les dones. Però aquesta història no comença al cos, no sorgeix essent visible. És una altra mena de dolor: el dolor invisible.

Ella el coneix a ell. Al començament, no li agrada gaire, però com més va més parlen. Ell es desviu per ella i un dia li demana de sortir. Ella accepta. Aquest és un relat fictici, però alhora real. També és la història de la Sara, la Clàudia, la Gemma, la Maria, la Clara i la Carla. Aquestes sis noies van patir violència psicològica, i en alguns casos també física, per part de les seves parelles durant l’adolescència i la primera joventut. Totes tenien entre 15 i 16 anys quan van començar a sortir amb aquells nois. Com passa en la majoria de casos de violència masclista, les seves històries tenen molts punts en comú. ‘Al començament, no m’hi sentia gaire atreta, però volia sentir-m’hi’, recorda la Sara. La Maria va començar la relació d’una manera semblant: ‘A mi m’agradava un altre noi, però com que ell estava molt per mi, vaig pensar que d’alguna manera havia de donar-li senyals i em vaig sentir obligada a començar amb ell’.

Malgrat que no estaven enamorades, els agradava la relació. Al començament, tot anava bé, fins que van adonar-se que els nois eren gelosos. Qüestionar la manera de vestir o la vida social de les noies és un dels primers passos en l’escala de violència masclista. ‘Em deia, mig de broma, que no havia d’anar tan bonica a estudiar perquè agradaria a la resta de nois’, explica la Sara. A la Clara li passava igual, si fa no fa: ‘No volia que em maquillés. De manera subtil, em deia que era una fresca’.

Però cedien. ‘Què més dóna quina roba em posi?’ ‘No em costa res que es quedi tranquil.’ ‘És molt protector, i al cap i a la fi, això és l’amor.’ Una anècdota es va començar a convertir en regla: la gelosia anava creixent i ells volien controlar totes les coses que elles feien.

‘No volia que quedés amb certes persones’, recorda la Carla. En el cas de la Sara i la Clàudia, això encara anava més enllà: els nois s’enfadaven tant, cada vegada que sortien de festa, que al final sortien d’amagat. La Sara ho recorda així: ‘Li deia que no sortia de festa, però era mentida. Va començar a sospitar i llavors em va obligar a enviar-li una foto cada nit per a saber on era. Em feia diverses fotos diferents en un dia i les guardava per a enviar-les els dies que sortia, però sempre caminava amb molta por de trobar-me’l i que em descobrís.’ En el cas de la Maria, el noi pretenia que tot el món girés al seu voltant: ‘Volia que ho féssim tot junts, que estiguéssim sempre junts. No podia fer amics perquè quan no era a l’institut era amb ell.’

‘L’amor és dolor’
La relació no era fàcil, però elles no havien tingut cap relació prèvia i entenien que l’amor comportava sofriment. Les relacions sexuals amb aquests nois també eren les seves primeres aproximacions al sexe. ‘Si no ho fem és perquè no m’estimes’: era una frase recurrent dels nois.

‘Va arribar un punt que ja no em venia de gust tenir relacions sexuals, però sempre ho acabàvem fent perquè ell volia’, diu la Maria. En aquesta mena de relacions, la submissió de la dona també s’acostuma a traslladar a l’àmbit sexual, cosa que implica certa pèrdua de la libido per part de les dones. Així ho explica la Sara: ‘El sexe em va deixar d’agradar perquè m’obligava a fer coses que no volia i moltes vegades em feia mal.’ ‘Una nit, es va despertar mentre jo dormia i em va començar a tocar. Jo vaig fer veure que continuava dormint, però allò m’ha quedat marcat i ara em costa molt dormir amb altres nois’, afegeix la Maria.

Sense adonar-se’n, el món d’aquestes noies es van anar reduint al dels respectius xicots. Ja no sortien amb les amigues, i com més anava més s’allunyaven de la família. La Carla, com moltes altres víctimes, no recorda gaire bé aquest període de la seva vida. Descriu la sensació que tenia aleshores com la d’estar ‘permanentment beguda’, però sí que recorda que se sentia com un titella que es movia com ell volia. ‘Em va intentar posar en contra de la meva germana, i fins i tot es va posar gelós d’un cosí meu. Jo era una noia que sempre feia bromes i amb moltes ganes de viure, però ja no tenia ganes ni de parlar.’

Les discussions eren com més va més habituals, i fins i tot arribaven als insults. Els insults i les humiliacions sobre l’aspecte físic i l’intel·lecte de les víctimes també són força habituals quan la violència psicològica creix. ‘Sempre em deia que estava massa grassa, que no tenia prou pit i que si m’estimava per alguna cosa, no era precisament pel físic –diu la Gemma–. Jo em volia tenyir de rossa i allisar-me els cabells, però ell em deia que així estava més lletja o que era de fresca.’ A la Clàudia li va passar igual: ‘Sempre em tractava de ximpleta, i a sobre em deia que m’havia d’aprimar perquè la roba em quedés bé. Al final vaig deixar de menjar.’ La primera vegada que reben insults, les noies saben que no està bé que les insultin, però ho accepten perquè els nois els demanen perdó o tornen a tractar-les bé. Això és el circuit de la violència, tal com explica Núria Beitia, psicòloga especialitzada en violències masclistes.

La situació es va anar complicant fins que un dia els insults van convertir-se en cops. No tots els casos de violència psicològica acaben amb maltractament físic, però algunes víctimes sí que ho pateixen. És el cas de la Sara, que després d’una agressió va fer creure a tothom que l’havia atropellada una bicicleta: ‘Em va agafar pel braç i em va donar una puntada de peu amb totes les seves forces a la cama. Em vaig desplomar; ni tan sols podia respirar.’ La Clàudia, la Clara i la Gemma també expliquen que van rebre bufetades i empentes alguna vegada. Especialment la Clara, que recorda l’episodi d’un dia que ella volia sortir amb les amigues: ‘Em va insultar, em va dir de tot, va criticar com anava vestida, com anava maquillada, em va prendre el mòbil perquè me l’havia regalat ell i deia que era seu, em va empènyer i em va tirar a terra; aquí vaig veure que ho havia de deixar.’

Al final d’aquesta mena de relacions, la víctima comença a obrir els ulls i s’adona que ha de sortir-ne. És el principi de la fi, una fi que costa molt que arribi. Elles van intentar deixar els xicots més d’una vegada abans de la ruptura definitiva, però per evitar la ruptura, alguns nois es posaven a plorar, els deien que elles ho eren tot i que canviarien. Fins i tot, a la Clàudia li va dir que si el deixava es ‘mataria’, tot i que després va demanar perdó per haver-ho dit. Finalment, les relacions acaben. Però no és fàcil de superar tot allò que ha comportat aquest vincle.

Les conseqüències
Les conseqüències psicològiques de la violència masclista en la joventut són diverses i van des de la depressió i l’ansietat fins als trastorns alimentaris. ‘Tenia atacs de pànic molt forts i depressió. Vaig perdre deu quilos perquè no podia mirar el menjar sense que em vinguessin nàusees’, recorda la Carla, que va superar-ho, en part, gràcies a l’atenció psicològica. ‘Tinc seqüeles. Algunes les superaré, però amb la resta hauré d’aprendre a conviure-hi.’

Aquesta experiència, evidentment, marca les relacions posteriors. Mentre que algunes noies estan molt alerta perquè la història no es torni a repetir, d’altres adopten el mateix rol de submissió. ‘Quan començo una relació amb un noi, em continuo sentint culpable quan surto de festa i li parlo pel mòbil perquè vegi que no li sóc infidel’, explica la Clàudia. La Sara també explica que ha continuat adoptant el rol de submissió amb el xicot d’ara, però que ell intenta revertir-ho. La Clara, en canvi, no ha tolerat mai comportaments que li recorden la seva ex-parella.

I la Clara, la Clàudia, la Maria, la Carla, la Sara i la Gemma no són dones submises, insegures, dèbils ni petites. Són dones independents, intel·ligents, fortes, amb pors i amb somnis, amb gustos diferents, amb ideals, amb reivindicacions i amb il·lusions. Dones, persones normals; no són persones de tendència dependent. Com explica Núria Beitia, entrar en una relació així sorgeix del fet que aquestes dones s’hi lliuren de manera total, perquè les relacions parteixen de l’amor, no de la dependència. Beitia explica que la violència sovint neix per la idealització esbiaixada de l’amor romàntic com a lliurament total, sense filtres. La idea que la felicitat pròpia vindrà donada per l’altre; que l’altre complirà totes les necessitats pròpies. Una idea que porta a la violència si es creu que l’altre no respon lliurant-se prou.

La violència psicològica es basa, també, en la contraposició patriarcal dels rols de gènere, en què l’home és el proveïdor material i la dona la proveïdora d’afecte, amor i sexe. Si l’home considera que la dona no es lliura prou, comença amb les exigències. Per Beitia, el fet que aquests casos de violència creixin entre els joves pot ser causat perquè els nois veuen complicat el seu lloc en el món pel context actual. En aquest sentit, l’ús de la violència no respondria a un intent de satisfer un desig sexual sinó de satisfer el desig de poder.