07.09.2020 - 21:50
|
Actualització: 07.09.2020 - 21:54
Aquest matí a TVE, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha beneït la possible operació entre CaixaBank i Bankia. A parer seu, servirà per a donar estabilitat al sector bancari espanyol, ‘maximitzar’ la participació pública i donar més ‘cohesió territorial’, amb una gran entitat financera espanyola que es convertirà també en la ‘desena en l’àmbit europeu’. Em quedo amb això de la cohesió territorial. A què es referia exactament? Són dues entitats amb xarxes molt esteses i importants a tot l’estat espanyol. No entenc que hi pinta, aquí, la cohesió territorial.
Si més no, és un aspecte nou després de tot allò que s’ha dit durant el cap de setmana: des que l’estat haurà de desfer-se aviat del capital de la nova entitat, fins que s’hi quedarà una bona temporada; de si representa el final del sistema financer català fins que és una jugada mestra d’Isidre Fainé; de si la seu operativa hauria de ser a Barcelona, fins que se l’enduran a Madrid… Del blanc al negre, segons el tarannà de qui ho escriu.
I això que l’operació encara no s’ha fet. Evidentment, tothom pot dir-hi allò que vulgui, però si s’acaba fent, em sembla que hi ha tres aspectes evidents. Un, de segur que molta gent anirà al carrer. Dos, que el 14% del capital a les mans de l’estat pot ser un cavall de Troia dins la nova entitat. I tres, l’obertura de molts interrogants; per exemple, què se’n farà, de l’Obra Social de La Caixa, l’últim vestigi que quedava de l’objectiu fundacional. I n’hi afegeixo un altre, el quart, que semblaria evident. Que si CaixaBank és tres vegades més gran en capitalització borsària que Bankia hauria de manar en la nova entitat. I no. Aquí pot fallar la lògica, perquè ja hem viscut més casos en què el peix petit es cruspeix el gros.
A mi, de veritat, parlant d’aquesta operació –que pot acabar essent una mena d’absorció a la inversa– m’ha vingut a la memòria el cas d’Argentaria i el BBV. Casualment, també tenien una proporció de 3 a 1 a favor del BBV, però molt ràpidament Argentaria va agafar les regnes del nou BBVA. Un cas insòlit –però ben real– i més encara si recordem quina mena d’entitat financera era Argentaria.
Què era Argentaria? L’entitat va ser creada el maig de 1991, i va ser promoguda pel govern de Felipe González, per mirar d’arreglar el desgavell que hi havia amb les entitats financeres públiques, herència del franquisme. Va voler crear un hòlding públic que agrupés aquestes entitats financeres, llavors a les mans de l’estat espanyol. Així va néixer la ‘Corporació Bancària d’Espanya’, que va canviar el nom molt aviat per Argentaria. L’entitat sempre va ser una olla de grills, perquè era gairebé impossible de coordinar i organitzar la fusió d’entitats tan diferents. Cal pensar que en el moment en què es va crear va unir entitats com el Banc Exterior d’Espanya, la Caixa Postal, el Banc Hipotecari d’Espanya, el Banc de Crèdit Local, el Banc de Crèdit Agrícola i el Banc de Crèdit Industrial. Cadascun amb la seva manera de fer i sense cap mena de connexió prèvia, més enllà del propietari, que era l’estat espanyol. En el moment en què fou creada, tot s’ha de dir, Argentaria tenia una xarxa de 1.351 oficines bancàries.
La nova entitat fou presidida per Francisco Luzón, qui va fer una dura tasca d’integració, però que –amb el canvi de color del govern, el 1996– va ser substituït per Francisco González –un agent de canvi i borsa, que sabia ben poca cosa de banca– per designació directa de José María Aznar, dins el procés d’anar col·locant amics fidels al capdavant de les grans empreses privatitzades. En aquest cas, l’entitat va ser progressivament privatitzada entre el 1993 i el 1998.
Finalment, en veient que l’olla de grills no acabava de funcionar –i amb algunes altres idees molt clares al cap–, es va decidir de fusionar-la amb el BBV, un banc molt desgastat per les duríssimes lluites internes que hi havia hagut a dins entre la gent del Banc de Bilbao i la del Biscaia d’ençà que ambdues entitats basques s’havien fusionat. L’octubre del 1999, quan Argentaria va ser absorbida pel BBV –i hi van afegir la lletra A, al final– n’era president Emilio Ybarra (que venia de la branca del Bilbao) i no vaig acabar d’entendre mai per què l’operació –tan desigual en grandària– s’acabà amb un pacte que establia que hi hauria dos copresidents, que Ybarra se n’aniria quan es jubilés i que llavors cediria el lloc a González. És cert que l’operació venia ‘recomanada’ amb segell d’urgència per Rodrigo Rato –era quan, els primers mesos del 1999, el Banc Santander havia comprat el Banc Central-Hispanoamericà– amb l’argument d’equilibrar el sistema bancari.
Cal fixar-se en la carrera espectacular de Francisco González, que el 1987 va fundar la societat de valors FG Inversiones Bursátiles, que va assumir el càrrec de president d’Argentaria el 1996 i ja el 2000 era nomenat copresident del BBVA. I el gener de l’any 2002 –abans del temps pactat– va ser-ne nomenat president. Un procés realment meteòric per a una persona que havia començat la carrera el 1964 com a programador informàtic a Nixdorf i el 1980 s’estrenava com a agent de canvi i borsa de Madrid.
La clau per a fer l’últim pas al cim del BBVA va ser producte d’una operació fosca prèvia i que va implicar la ‘desbasquització’ del banc. Vet aquí que, poc després d’arribar-hi González, es descobreix l’existència d’uns comptes secrets procedents de l’antic Banc Biscaia a l’illa britànica de Jersey, i també d’uns fons de pensions per als consellers del BBV que sembla que servien per a compensar la baixada del seu salari a conseqüència de la fusió. Amb aquesta ‘troballa’ a la mà, González, apel·lant a l’ètica, va exigir a Ybarra que dimitís i va aprofitar l’avinentesa per netejar el consell de tot allò que recordés les antigues famílies basques amb interessos al banc. Al consell, González s’envoltà tot seguit de gent fidel i nomenà José Ignacio Goirigolzarri, antic Banc de Bilbao, conseller delegat, per mantenir la sensació que l’entitat conservava una certa ‘essència basca’.
Per acomplir tota la neteja va tenir la col·laboració impagable del Banc d’Espanya, en què el governador de llavors, Jaime Caruana –un home posat per Aznar– havia estat soci de González. Ves per on. Val més que no aprofundim gaire en quina mena d’ètica va fer servir González per a ventilar els bascs del consell del BBVA, però potser sí que cal anotar que ha acabat embrutat en el cas Villarejo, després d’haver-lo contractat per a aconseguir avortar una operació de la gent de SACYR, que volia aconseguir el poder de l’entitat. Finalment va dimitir el desembre de 2018 i el va substituir un home de confiança, Carlos Torres, que havia estat la mà dreta de Manuel Pizarro durant la numantina resistència d’Endesa davant l’OPA presentada per Gas Natural i que va acabar a les mans de l’empresa estatal italiana Enel. Si n’és, de petit, aquest món!
Potser també cal recordar que el desig de continuar essent president de l’entitat, més enllà dels límits d’edat establerts als estatuts, va fer que González els modifiqués dues vegades per apujar aquest límit a 70 anys i a 75, cosa que va fer que Goirigolzarri acabés plegant veles el 2009, quan va veure clar que les seves possibilitats d’acabar presidint el BBVA eren pràcticament inexistents. Per cert, després d’anar-se’n amb una jubilació anticipada d’uns 53 milions d’euros a la butxaca –molt criticada en aquells moments de crisi–, el 2012 Rodrigo Rato el va anar a cercar per arreglar les coses de Bankia, entitat de la qual avui és president. I, si és cert tot això que es diu, serà president de la nova entitat que surti de l’operació amb CaixaBank. I així estem.
Amb tota aquesta història, he volgut exposar que una entitat petita es pot apoderar d’una de gran en molt poc temps. En aquell cas van passar només tres anys entre l’absorció del petit i la neteja dels consellers bascs del BBV. I, evidentment, la presa del poder no va tenir res a veure amb les finances, ni amb la grandària, ni amb l’eficiència, ni amb les ratios, ni amb una suposada millor professionalitat del nou president, ni amb cap de totes les coses que se suposa que els bascs havien estudiat a la Universitat de Deusto. Un grup, a partir del poder polític, va anar directament al moll de l’os i es va desfer dels qui manaven a l’entitat. És el sistema més ràpid. I així es va aconseguir l’espanyolització del BBVA en un temps rècord… Les finances basques van quedar molt tocades. I cal recordar també la poca gràcia que va fer al PNB tot plegat. Objectiu complert.
No vull dir que aquí pugui passar això mateix. És veritat que hi ha un cert paral·lelisme en l’estructura de l’operació, però la situació és molt diferent… si bé tampoc no es pot descartar. Deixem-ho en una hipòtesi. Només volia fer avinent que és bo de tenir present que no sempre el peix gros es menja el petit. Que de vegades –amb un bon ajut exterior, una actuació decidida i un objectiu clar– pot passar a l’inrevés. En definitiva, simplement, m’ha vingut a la memòria.
