Quan el nom sí que fa la cosa: el poder de les etiquetes lingüístiques

Hi ha qui diu que el nom no fa la cosa, i molt sovint ja és així. Sense anar gaire lluny, els lingüistes estem avesats a la coexistència de diversos mots per a designar una mateixa realitat. Un exemple d’això el trobem en els termes que s’han encunyat amb base grega i aquells que tenen base llatina, com ara poliglot i multilingüe, els quals són formats de manera idèntica i volen dir exactament el mateix. Malgrat les preferències personals i l’escola de procedència (romànica vs. anglosaxona, en aquest cas), no ens hi va res, en l’ús d’un terme o un altre. Quan parlem de com ens referim a les llengües, però, les tries terminològiques adquireixen tota una altra dimensió. És en aquest context que l’ús inadequat, tendenciós i –més que no ho voldríem– malintencionat de certes designacions sovint acaba comportant conseqüències nefastes per a la llengua i els seus parlants. En el cas de les llengües minoritzades, es fa essencial advocar per una precisió terminològica sense apriorismes (com, ara ja fa uns anys, vaig proposar per desmuntar el mite de la Catalunya bilingüe).

Un cas que ens revela el poder de les etiquetes lingüístiques el trobem quan assignem una categoria pretesament ‘jeràrquica’ a la llengua, amb l’ús de termes tan populars i mal compresos (a banda de poc rellevants des d’un punt de vista estrictament lingüístic) com ho són dialecte o llengua. Per simplificar-ho, podríem dir que, teòricament, un dialecte és una varietat geogràfica d’una llengua determinada, mentre que una llengua seria una mena de paraigua sota el qual englobem tot un conjunt de varietats. En la pràctica, però, el terme dialecte ha anat adquirint una connotació popular (i política) que l’acosta a la noció de llengua de segona, desprestigiada o sense suport cultural i, especialment, institucional (això explica que molts lingüistes evitin aquesta etiqueta i, en lloc seu, s’estimin més emprar-ne una de més asèptica com ara varietat). La manera com cataloguem una llengua en aquests termes pot tenir conseqüències devastadores per al seu prestigi i, a la llarga, fins i tot pot fer trontollar la raó mateixa de la seva existència, és a dir, condicionar-ne la supervivència. Quan bategem una parla determinada com a dialecte, en realitat estem prement, conscientment o inconscient, el botó que desactiva automàticament les prerrogatives típicament associades amb una llengua, com ara l’oficialitat, el suport institucional i, fins i tot, la plena normalització en l’ús quotidià.

Un cas il·lustratiu, i relativament proper, dels estralls que pot fer l’ús del terme dialecte ens l’aporten els mal anomenats dialectes italians. L’estat italià presenta una de les majors concentracions de diversitat lingüística del vell continent, amb una trentena llarga de llengües reconegudes per la UNESCO, com el venecià, el sicilià o el friülà, que actualment es troben en situació de vulnerabilitat. Tot i una tradició d’aliances polítiques, cadascuna de les contrades històriques de la Itàlia actual havia mantingut la seva autonomia i s’hi parlava, originàriament, almenys una llengua romànica continuadora del llatí vulgar regional (com és habitual, però, les fronteres polítiques no es corresponien necessàriament amb les lingüístiques). En l’efemèride coneguda com la Unificació d’Itàlia, el 17 de març de 1861 es va proclamar el Regne d’Itàlia, amb l’entronització de Víctor Manuel II al capdavant del nou estat. El prestigi literari de la llengua toscana, que havia assolit la seva màxima esplendor amb el poeta florentí Dante Alighieri (1265-1321), la convertia en una candidata ideal per ésser promocionada com la base de l’italià estàndard actual que tots coneixem (aquí convé notar que, tot i que les fonts divergeixen quant al moment exacte de popularització de l’italià estàndard, tenim notícia que aquesta ja s’havia establert com la llengua preferida de l’ensenyament abans de la unificació italiana). En convivència diglòssica amb l’italià estàndard, les llengües d’Itàlia han anat patint un procés gradual de substitució que, amb poques excepcions, les ha acabat deixant relegades a l’àmbit domèstic. Els ‘dialectes’ italians són, avui dia, llengües marcades que molts italians acostumen a associar amb el medi rural i parlants d’edat avançada i nivell cultural baix. Així, no és habitual que aquestes llengües formin part del paisatge lingüístic (p. e., retolació, actes culturals). És probable que el contrast terminològic que s’estableix entre aquests dialectes i la llengua italiana hagi pogut contribuir a reforçar aquest marcatge dels primers.

En una visita recent a Nàpols, només vaig ser capaç de trobar traces visibles de la llengua autòctona en domassos que hi havia penjats per tota la ciutat per a commemorar una victòria al futbol de l’equip local, a banda d’un restaurant que exhibia un seguit de dites populars relacionades amb el menjar. No és casual que la llengua pròpia s’usi en contextos d’aquesta mena i no pas, posem per cas, en l’ensenyament, l’etiquetatge o els centres sanitaris. Tot i que és difícil analitzar aquesta realitat sociolingüística amb ulls catalans, sembla que no és ben bé que els italians ‘reneguin’ de la seva parla autòctona, sinó que més aviat, en un imaginari col·lectiu consolidat pel pas de les generacions, hi han acabat atorgant atribucions purament secundàries o folklòriques. Tenint en compte això, no sobta gens la cara d’incredulitat que fan alguns parlants de llengües italianes quan els demanes què els semblaria introduir la seva llengua (nadiua, moltes vegades) en l’ensenyament. No és pas que hi estiguin en contra; és que el sol fet de pensar-hi se’ls fa insòlit, fins i tot a aquells que es declaren obertament orgullosos del seu patrimoni lingüístic. El raonament? “És un dialecte, no pas una llengua, i llavors només serveix per a parlar amb la família.” Els lingüistes sabem que tot parlant d’una llengua és, en realitat, parlant d’un dialecte d’aquesta llengua. En l’ideari italià, però, llengua i dialecte han esdevingut realitats completament diferenciades, a les quals, per tant, pertoquen usos també diferenciats.

Salvant les distàncies amb el mosaic sociolingüístic italià, als territoris de parla catalana també hi trobem sovint termes que trontollen, sobretot pel que fa a la designació de la llengua. El que és més perillós no és que aquesta indefinició vingui imposada de fora, ni per parlants desinformats, sinó que sovint se’n fa difusió des de les institucions mateixes. En l’ús del terme valencià, assistim de vegades a la manipulació d’un doble joc interpretatiu entre la designació d’una varietat del català (la qual s’ha anomenat històricament, i lícitament, amb el glotònim de valencià) i la d’una llengua pretesament diferenciada de la que es parla al Principat. Mentre que a l’Institut defineixen el valencià com a “dialecte occidental del català parlat al País Valencià” (DIEC2), l’Acadèmia Valenciana de la Llengua afirma que es tracta de la “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer”, tot afegint-hi, com un apunt final (potser per no aixecar polseguera en certs sectors), que en aquestes darreres contrades “rep el nom de català” (DNV). De fora del domini lingüístic estant, la Real Academia Española va més enllà, fent al·lusió a la designació de català de bon començament, però alhora normalitzant la idea, confusa i que fa de mal interpretar, que els valencians comúnmente perceben el valencià com a llengua pròpia: “Variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia” (DRAE). No deixa de ser curiós que, tot i el contingut verídic de base, l’element polític hi sigui tan present, en aquestes definicions.

Veiem com la tria d’un o altre glotònim, o nom per a designar la llengua, tampoc no acostuma a ser innocent, sinó que arrossega una forta càrrega simbòlica en què la realitat lingüística, quan li cau al damunt el pes de la política, pot acabar condemnada a la irrellevància. Enmig d’una anestèsia generalitzada davant del tot s’hi val, en l’esfera política espanyola s’hi succeeixen, amb la impunitat més absoluta, episodis de joc brut relacionats amb la terminologia de la llengua (com ara aquest i aquest) que, si no fos per la força de l’habituació o la síndrome d’Estocolm, farien escandalitzar fins els menys bregats en matèria lingüística. Recentment, aquesta línia discursiva ha assolit un nou clímax amb Vox, que, amb la companyonia fraternal del PP, ja ha posat fil a l’agulla a l’Aragó per fer-ne desaparèixer qualsevol traça d’aquelles llengües que, del 2013 al 2015, van rebre l’escandalosa denominació oficial de lapao (català de la Franja) i lapapyp (aragonès).

En un moment històric en què l’extrema dreta es mimetitza estratègicament amb la democràcia i s’eixancarra còmodament als escons de molts governs europeus amb l’únic objectiu de dinamitar les minories, convé no menystenir el poder de les institucions per a influir, de maneres més o menys subtils i estudiades, en l’imaginari col·lectiu mitjançant la manipulació terminològica. Els parlants de llengües minoritzades ens hi juguem molt.

Marc Gandarillas és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).