Quan El Mundo estima Junqueras

La varietat de possibilitats que suggereixen els unionistes demostren que no han trobat cap manera d’aturar el rellotge. El més engrescador és que encara estan pensant en termes de persones i no de poblacions. Continuen amb la seua quimera que pretén distingir entre els “problemes reals dels catalans” i la “deriva embogida independentista d’uns pocs dirigents”. Possiblement, no se’ls ha acudit la possibilitat que un dels grans “problemes reals dels catalans” és, justament, la pertinença a una Espanya que és pitjor que una madrastra de novel·la de Dickens. Ja s’ho veuran.

Respecte a l’editorial, comparteixo la hipòtesi de què semblen tan obtusos com són en realitat. Això no vol dir que , més enllà d’anar perduts perquè els fets catalans han diferit de les seves expectatives, l’estat espanyol no tingui mecanismes i força per fer trontollar el procés. Realment són previsibles com un brau que empaita un mocador vermell, encara que això signifiqui una bona punyalada. No poden fer-hi res. Ara bé, si us plau, riem de la seva incompetència quan haguem acabat el partit, no abans. Hi ha molts exemples de partits de futbol , de finals, en què el qui anava darrera ha pogut forçar la pròrroga i guanyar el trofeu. “Qui rit vendredi, dimanche pleurera”. Això mateix, millor que riure el divendres i empitjorar el diumenge , continuem treballant, que de moment el riure displicent i nerviós el tinguin ells, i nosaltres, diumenge ja ho festejarem.
Per cert, ahir dimarts García Albiol va dir dues frases a Los Desayunos de TVE que voldria compartir, per si algú que en sàpiga més que jo creu que cal respondre.
“Als mitjans públics catalans no hi surto perquè em rebutgen, i als privats, bé ja se sap…”
“…. enlloc de finançar amb diners públics les organitzacions independentistes.”

1.Cal deixar passar les mentides i no donar-hi més importància?
2. Caldria replicar les dues asseveracions?
a) García Albiol ha estat entrevistat -igual com Arrimadas, Rabell, Iceta,- amb freqüència als mitjans públics catalans, (alguns pensem que massa freqüentment i tot). De fet, en el programa on ell mentia, que és de propietat pública que es paga també amb els diners dels catalans, a qui no s’invita és a la part catalana soberanista que podria “ajudar” a que alguns obtusos entenguessin de que va el procés. I, mentre ell faltava a la veritat a TV1, a TV3, als Matins, amb Lídia Herèdia, hi havia una taula de convidats amb Toni Aira, Jordi Mercadé (precisament molt crític contra el sobiranisme) i Gemma Usart (amb la equidistància entre independentisme-dependentisme que caracteritza la seva formació). O sigui, que lliçons de pluralitat, per part d’algú del PP, cap ni una.
Però ho hem de donar per perdut? Cal alçar la veu davant la mentida?

b) Sobre la financiació pública de l’ANC, d’Òmnium? Quina proporció de diner públic rep, si es que en rep? Cal deixar passar la postveritat dels unionistes, i que la veritat ja surarà, i potser els esclatarà davant seu? Cal respondre de manera assertiva a cada infàmia seva?

Si algu pot ajudar a respondre aquestes preguntes, i avaluar-ne tàcticament els pros i els contres de fer-ho, si us plau que ho comenti.

Aquesta portada del Mundo sembla més un acudit que una notícia. Algú es pot imaginar que el president d’un partit que fa molts i molts anys que és independentista, s’avindrà a dialogar amb el govern espanyol? De què poden parlar si el costat imperialista es tanca en banda amb el tema del referèndum?, I el govern català estarà d’acord amb aquest joc? Amb això l’unionisme torna a la vella i avorrida cançó de l’enfadós que vol fer creure que a JxS s’estan barallant i cadascú va pel seu compte quan tothom sap, i els mateixos espanyols també ho saben, que l’acord és total i més potent que mai perquè l’objectiu a assolir és clar i inequívoc: La República Catalana.
Un partit que es pensa gastar un milió d’euros en una campanya que ja ha començat i que tindrà un gran esclat el dia 4 al Fòrum, per aconseguir el sí al referèndum, és de fiar per als espanyols És evident que ni el govern espanyol ni els mitjans que en són deutors i dependents, no toquen quarts ni hores i volen inventar-se una contes infantils que ningú que raoni se’ls pot arribar a creure. Potser serà que demanar que raoni un govern que ha abandonat l’estat de dret barrejant el poder executiu amb el legislatiu i que no creu en la democràcia, és demanar massa.
Dels temes breus només vull destacar la bona notícia del possible suport de Merkel a la independència d’Escòcia i al seu ingrés a la UE. Hem de recordar que la presidenta alemanya mai no amenaça en va. Si això es concreta, seria molt positiu per a nosaltres.

No és que el govern espanyol de sobte estimi Junqueras. És que ara intenten que ERC i PDCat es barallin i minar la confiança que es tenen Puigdemont i Junqueras, ves per on, és molt més sòlida que la que es tenien Mas i Junqueras . Tenim la sort que ho fan d’una manera tant maldestre i demostrant que no tenen ni idea del que pensem els catalans, que fins i tot fa riure aquesta estratègia tant burda. A sobre venen aquí intentant saltar-se la Generalitat i anant directament a associacions, entitats civils i empreses, sense tenir en compte la desastrosa experiència que tenim tots amb el que gestiona directament l’Estat, i esperen que la gent s’apunti a la festa.

Les dificultats que pateix l’unionisme deriven de la falta d’observació objectiva de les fortaleses de l’independentisme i de la falta de distància crítica respecte al seu propi discurs. Qualsevol de nosaltres, davant d’aquest titular, li respondria a l’editorialista d’El Mundo que això no va de partits. És més, qualsevol que hagués llegit l’article d’Oriol Junqueras “O democràcia o democràcia”, publicat a El Punt – Avui dilluns, s’estaria d’escriure el titular en qüestió. La decadència espanyola s’explica, en bona part, per l’absència de debat públic vigorós i d’exigència de responsabilitat a la seva classe política, dues qualitats cardinals de tota democràcia.

Hi ha por entre els polítics unionistes. Por a la majoria dels catalans. Por a apartar-se de l’ortodòxia del propi discurs. Por a mantenir una estratègia ineficaç, mentre el calendari avança, inexorable. La por provoca nervis i relliscades. L’especulació sobre el diàleg que va obrir diumenge Enric Millo, que és un professional, va ser desautoritzada de seguida pels seus companys de partit, un error que és molt poc freqüent dins el Partit Popular. Nervis. Les advertències a la Mesa del Parlament i al Govern indiquen, en el fons, molta por al resultat del referèndum.

“Divide et impera”, d’això va la cosa.
Son tant matussers i tant previsibles que se’ls veu venir de tres hores lluny. Segueixen sense voler entendre res i capficant-se en que tot això és cosa d’un parell de polítics que només intenten salvar el cul (“Los delírios de Mas”) i que tallant-li el cap al responsable acaben amb el problema sense veure que això, aquest cop, és un moviment de masses. Es neguen a acceptar que la cosa se’ls ha escapat de les mans i han perdut el control. Per això son doblement perillosos i ens cal estar preparats, ja que poden fer qualsevol bestiesa.

Quant de soroll, que sí contactes, que sí no negociacions… És clar que aquest relat de segona (la pastanaga) respon a la confussió del govern d’Espanya, també manifesta qui porta la iniciativa, però no se’l creu ningú. Delata els seu estat de confusió, pels independentistes ens va bé per guany temps i anar preparant-nos. Ells preparen el trumfo dels tribunals i nosaltres les lleis de desconnexió. Si ho veiem com una cortina de fum, endavant, però tampoc cal fer-ne tema de tertulia fins l’infinit. Agafem-s’ho com un joc de tantetjos.

De fet son molt mes llestos del que sembla, i el seu objectiu es destruir l’independentisme, i per això ataquen la baula mes dèbil, que es el centre-dreta independentista, es a dir, el mon de CDC i el PDCat i el de Demòcrates, base de fer por als seus votants, “amenaçant-los” amb que governaran els “rojos” i que Catalunya es convertirà en una sucursal de la Catalunya de l’any 36, i la millor manera de fer això es debilitar, i destruir si poden, aquests partits. La “simpatia” que diuen que tenen per en Jonqueras i ERC es tan falsa com la operació diàleg, es una simpatia trampa.

Molt d’acord amb el comentari de Víctor Serra. Diré a més que, això que a Madrid van perduts, pot ser no gaire cert. A Madrid, ni el govern, ni els partits polítics, ni la ciutadania en general, no vol la independència de Catalunya, ni el referèndum, ni cap consulta, volen submissió del catalans a Espanya ja que ells tenen la majoria. Algun partit com Podemos, Iniciataiva i Izquierda Unida o els Comuns de la Colau, diuen que volen el referèndum procurant que surti que no; però si no es fa millor. El govern no pot cedir, i deixarà que tot vagi ben malament. Si al final s’hi posa la Comunitat Internacional (o el tribunal d’Estrasburg), i és favorable al referèndum, pot ser que guanyi el no, ja que haurà passat molt de temps. Si guanya el sí, serà per força major, però el govern i els partits espanyolistes hauran “lluitat per Espanya” fins al final. Respecte a temptar a ERC (independentistes de tota la vida), saben per experiència del tripartit, i del boicot inicial a la llista única, que per interessos de partit i per rivalitat d’espai electoral amb el PDEcat, fent veure una cosa, acabin donant suport a una altra; de moment per intentar que ERC posi discretament pals a les rodes, no hi perden res. Ara començaran a sortir aquestes molt favorables a ERC, que tot hom se les creurà.

Les ziga-zagues d’aquests darrers dies són extraordinàries i de cada vegada són més delirants. Després de la portada impagable d’El Mundo d’ahir, si clicau el link que teniu més avall, encara al·lucinareu més.

Ja deia Frantz Fanon que la por mai no està a dues bandes. O nosaltres tenim por o en tenen ells. És una qüestió de guerra psicològica i al final guanya qui resisteix més i aguanta més el tipus.

A Madrid, de cop i volta, els ha pegat cagarel.la. Primer, sotmeten Mas, Ortega, Rigau i Homs a un judici sumaríssim per tal de fer-los acovardir i humiliar davant jutges i fiscals; i com que no els ha sortit bé la jugada, ara desesperats, els festegen i tiren floretes.

Rajoy i companyia, de cada dia se superen!

http://www.elconfidencialdigital.com/politica/Artur-Homs-Gobierno-desactivar-Cataluna_0_2879712023.html

Jo crec que el gobierno en la ùnica cosa que te competències demostrades és en mentir, enredarf la troca i sembrar confusió. Penso que la seva idèa es dividir “junts pel sí”, crear enenmistats i makentesos entre els seus components, especialment els seus dirigents i caps, i anar passant temps pregant al seus déus (El déu poder i el déu dinero) que enmetzinin la lucidesa catalana i que ens barallem entre nosaltres. No sési donen per més, pero la tírria que tenen a Catalunya fa que ho vegin tot amb els ulls vermells de ràbia i que no pensin en altra cosa que desmanegarnos .