Quan el govern no hi arriba

Delegar el progrés a la funció pública és posar-la en situació de risc. La salut i la riquesa són també responsabilitat de la ciutadania.

‘La Marató’ ens recorda una volta més com és de poderosa la ciutadania. El benestar actual és fruit de l’esforç de multitud de dones i homes que han lluitat pel progrés social, però dies com diumenge ens demostren que el progrés depèn de tots i que la suma infinitesimal de voluntats pot fer de la generositat un acte col·lectiu.

La pròpia naturalesa dinàmica del pacte social fa que puguem parlar de fallades del sistema. Les demandes de la ciutadania són canviants: fa unes dècades podia ser l’accés a l’educació o, fins fa poc, l’accés a la informació. Una societat que és capaç d’aportar recursos financers privats multitudinàriament és una societat que sap reconèixer les limitacions naturals d’un govern o administració de satisfer aquestes demandes i sap ser responsable davant d’aquest govern. Més de dues dècades de mobilització ciutadana massiva és molt bon senyal.

Aquest dinamisme del pacte social no afecta només persones físiques, sinó jurídiques. El suport que pot donar la funció pública no sempre és el més adequat, ni suficient, en alguns camps de vital importància per a sostenir el sistema. La innovació és un dels factors clau de competitivitat industrial en què no hem tingut èxit.

Les tesis més esteses defensen que l’estat ha d’intervenir i subministrar recursos per a la innovació a les empreses. No és un enfocament de país sinó regional: els fons europeus a l’R+D+I o els fons que hi destinen tant l’administració espanyola com la catalana van en aquesta línia. Els resultats són escassos, hem confós innovació amb tecnologia i no hi ha consens sobre l’impacte d’aquestes polítiques públiques en els nivells de competitivitat de l’empresa i del país.

Quan els afectats no són persones, ens és difícil d’explicar-nos col·lectivament la necessitat de fer les coses millor, des de l’administració, si en sap, o sense, si cal. En el món industrial, hi conviuen empreses, administració central, autonòmica i local, agències públiques, fundacions privades, associacions empresarials, instituts, universitats, tot un seguit d’actors amb personalitat jurídica allunyats de la ciutadania i amb dinàmiques molt particulars.

Fa uns quants anys que el govern va potenciar les xarxes de centres tecnològics per abastir la indústria de tecnologia i coneixement, i arribà a una vuitantena de centres. Amb el temps, els recomanats i suportats pel govern baixaven a una dotzena, fins que fa uns mesos es convertien en un, l’Eurecat. La picaresca i el frau estan arrelats al nostre sistema econòmic, el món de l’R+D+I no n’és pas l’excepció. La disminució del nombre d’actors contribueix a l’opacitat i al poc poder de negociació i de tria de les PIME que, juntament amb els ciutadans, som paradoxalment qui finança el sistema.

Quan el govern i la seva política fan que el sistema sigui rígid i que disminueixi l’oferta disponible condicionant els ajuts a un(s) pocs actors és el moment de pensar que l’actuació pública no és eficaç i que no resol la suposada fallada del sistema. Afortunadament, queda oferta tecnològica fora del sistema cofinançat amb fons públics. Afortunadament, innovació i tecnologia cada vegada estan més diferenciades, però cal revertir el model.

El subsidi de la innovació no va de bracet de la millora del sistema sinó que l’empobreix. La solució ve de la pròpia definició d’innovació i no pas del finançament públic que hi destinem. Que l’empresa sigui competitiva i innovadora depèn de molts factors, entre els quals els culturals i socials que cultiva la ciutadania, com ara la creativitat i la tolerància, fins i tot la flexibilitat i l’orientació al mercat per al desenvolupament de model de negocis.

De la mateixa manera que col·lectivament trobem fons per a malalties que considerem importants, si volem contribuir a la creació de riquesa hem de premiar i reconèixer públicament les persones que desenvolupen nous negocis, que innoven en el comerç i en les iniciatives que generen noves indústries.

jcabani@industria21.cat – @jaumecabani