13.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 14.09.2023 - 21:13
L’amnistia no era la reivindicació principal ni l’única que van fer ERC i Junts durant la campanya electoral. Però la predisposició dels socialistes espanyols a explorar-la, i la insistència d’alguns experts a validar-ne un encaix constitucional de l’agost ençà, ha sacsejat l’independentisme. La posició de força que Junts i ERC tenen en les converses ha portat tots dos partits a canviar les posicions: els uns les han rebaixades i els altres les han encarides. ERC havia fixat unes condicions que, a priori, havien de ser més digeribles pel PSOE, insistint en el fet que l’alternativa seria arriscar-se a la formació d’un govern de dretes amb l’extrema dreta. Gabriel Rufián, el candidat d’ERC el 23-J, va insistir a Junts de decidir plegats un preu conjunt a la investidura, però el 19 de juliol, en un míting a l’Hospitalet de Llobregat, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va aclarir quines eren les seves condicions: continuar el diàleg, que havia de permetre d’avançar cap a l’exercici del dret d’autodeterminació, posar fi al dèficit fiscal i el traspàs de Rodalia.
No va ser fins a l’agost, després de constituir-se el congrés espanyol i elegir els membres de la mesa, que ERC va dir públicament que la llei d’amnistia era una línia vermella en la negociació. Esquerra i Junts, malgrat els gests, no han aconseguit de coordinar-se per a entomar la negociació. La sort ha canviat de banda: la posició decisiva que tenia ERC davant del PSOE, ara la té Junts, perquè a Madrid el suport del partit d’Oriol Junqueras el tenen coll avall. I si fins ara havia estat Junts, sense èxit, que demanava a ERC que es coordinessin a Madrid, ara és ERC que ho demana a Junts, i tampoc no se’n surt. Junts està decidit a exercir una posició de força amb tot el marge propi de maniobra, de la mateixa manera que ho havia fet ERC fins ara.
El resultat d’això és una competició constant entre els dos vells socis de govern, que continuen en disputa permanent per l’hegemonia independentista. Això es va veure a l’hora d’exhibir públicament els guanys de la negociació per a la mesa del congrés, i també explica el perquè dels canvis de condicions. ERC pot apujar el preu, almenys, fins al nivell de Junts, sense cost polític i per la necessitat d’acostar-hi la posició, i Junts pot rebaixar-lo per fer-lo més viable per al PSOE, sempre amb el perill de projectar una imatge negociadora que els equipari amb Esquerra, que tant han criticat pel pactisme dels darrers anys.
De fet, Junts reclamava l’amnistia i l’autodeterminació durant la campanya electoral. En el debat de candidats de TV3, la candidata de Junts, Míriam Nogueras, va proposar a Esquerra que exigissin el traspàs de les competències per a poder fer un referèndum. Era una proposta, tanmateix, que hauria fet inviable començar qualsevol negociació amb els socialistes espanyols si es presentava com a condició sine qua non. I que va acabar desapareixent del discurs públic. Després de la carambola electoral, Carles Puigdemont va agafar directament les regnes de la negociació, al més alt nivell, i en la conferència que va fer a Brussel·les per a fixar la posició de Junts la proposta del referèndum no va aparèixer com a línia vermella. En canvi, Puigdemont va fixar unes altres condicions prèvies per a la investidura, a més de l’amnistia: la creació d’un mecanisme de mediació i de verificació del compliment dels acords per a continuar negociant; el reconeixement i respecte de la legitimitat democràtica de l’independentisme, incloent-hi la modificació de la directiva d’intel·ligència del CNI que criminalitza els independentistes; i els tractats internacionals de drets humans i drets civils com a marc. Tampoc no renunciarà a la unilateralitat, segons que va dir.
Un dels principals obstacles amb què topa la llei d’amnistia, a banda la voluntat política del PSOE, és que es pugui aprovar abans del límit màxim per a evitar una repetició electoral, el 27 de novembre. El compte enrere començarà si, com es preveu, Alberto Núñez Feijóo no és investit el 27 de setembre. I fins llavors Sánchez no pretén fer cap pas públic que permeti d’avançar en les converses, malgrat que podria negociar fora dels focus mediàtics. Tanmateix, això fa difícil que la llei es pugui aprovar abans de la votació de la investidura. ERC va aclarir ahir, de fet, que la seva condició no és que s’aprovi abans de la data límit, sinó que el PSOE adquireixi un “compromís signat amb calendari” segons que va explicar la diputada d’ERC Teresa Jordà en una entrevista a RTVE. En canvi, Puigdemont sí que exigeix que s’aprovi abans de la votació de la investidura. Aquesta exigència forma part de la política de pagament a la bestreta que Junts ha imposat i amb què es vol diferenciar d’ERC, que ha acusat insistentment d’afavorir Sánchez en canvi de res. El primer resultat d’aquesta manera de procedir és la inclusió de l’oficialitat del català a l’ordre del dia del Consell de la Unió Europea, que es votarà dimarts.
Així i tot, és una incògnita fins a quin punt Puigdemont estarà disposat a rebaixar les seves condicions prèvies. Sigui com sigui, el PSOE hi va veure una oportunitat per a negociar, i el resultat serà clau a curt i a mitjà termini per al futur del moviment i els partits independentistes. Puigdemont intenta de reconnectar amb l’electorat més decebut pel procés, però qui sap si ho aconseguirà, sobretot en el cas que arribi a un pacte amb el PSOE. I això, avaluant també els riscs que podria tenir per a l’electorat més pragmàtic de Junts que passés la contrària: és a dir, que Puigdemont no impedís la repetició electoral si el PSOE no cedeix.
Tot plegat influirà en l’Assemblea Nacional Catalana a l’hora de prendre la decisió definitiva sobre una amenaça latent: la de la quarta llista. Hi va insistir la presidenta de l’Assemblea, Dolors Feliu, en el discurs de la manifestació de la Diada. De manera inevitable, el futur de l’independentisme passa per Madrid.
