Quan el castellà copiava el català (II)

Aquest article és la continuació del que vam publicar ara fa quinze dies, sobre els catalanismes del castellà, és a dir, els mots que la llengua veïna ens ha copiat en el curs dels segles.

Si ens diguessin que payés és un mot d’origen català potser no ens faria estrany, perquè és molt semblant al nostre pagès. Ja ens costaria més de veure la semblança entre somatén i sometent, que n’és l’origen; i encara més entre siroco i el nostre xaloc. Però segurament us sorprendrà d’allò més que el nom de l’obra cabdal de la literatura castellana tingui origen català. Doncs sí, quijote ve del català. Ep! No diem que l’obra sigui d’autor català, eh? Això és un terreny relliscós que no trepitjarem pas. Parlem del mot i prou.

Avui, doncs, veurem quinze mots més que el castellà va copiar del català. Anem a pams.

pantalla

Tot i alguns dubtes, sembla que el castellà va agafar el mot pantalla de la nostra llengua. Joan Coromines, que hi dedica una explicació molt extensa, diu que ve d’un encreuament de pàmpol i ventalla i desgrana els arguments per a demostrar que el mot és català i que el castellà el va copiar, i no pas a l’inrevés, com hom va creure durant anys. Diu també que en va parlar amb Pompeu Fabra i que no el va convèncer: pantalla no fou incorporat al Diccionari general de la llengua catalana fins l’any 1966, quan Fabra ja feia disset anys que era mort.

papel

Ací no hi ha cap dubte. El mot papel és agafat del català paper. I la nostra llengua l’agafa del llatí papyrus, que al seu torn l’havia agafat del grec pápyros ‘papir’. Segons Coromines, el català el va transmetre a la resta de llengües europees, ‘quan descabdellàrem la fabricació de paper apresa dels àrabs i moros’. En català, el tenim registrat d’ençà del 1249, en un document de Cotlliure.

peaje

Hi ha dubtes si el castellà va agafar aquest mot del català peatge o del francès péage. El cas és que ja el 1278 tenim documentada la frase ‘Fer o posar peatge e noua leuda al regne de Malorcha’. El diccionari Alcover-Moll diu que és un ‘tribut que es pagava pel dret de transitar pels camins’. I el considera un ‘mot antic’, potser perquè ni Alcover ni Moll no sospitaven amb quina força revifarien els peatges als Països Catalans…

percha

Com peaje, l’origen de percha també se’l disputen el català i el francès. És agafat del llatí pertica i designa un peça llarga i prima. S’anomena perxa, per exemple, la barra que es fa servir per batre les branques dels arbres i fer-ne caure el fruit, o bé el pal amb què s’empeny una barca quan es treu a la mar. També és una perxa la peça llarga amb clavilles per a penjar-hi roba, menjar, etc.; i, partint d’ací, el castellà féu servir aquest nom per a anomenar l’estri lleuger amb un ganxo al capdamunt, que nosaltres anomenem penjador o penja-robes.

petar

Probablement, el darrer mot que el castellà ha manllevat al català és petar. Curiosament, el diccionari castellà atribueix al nostre petar català un significat que no registra cap diccionari català: ‘agradar’ (‘Amb aquesta coreografia, ho petarem’.) Aquest significat és probablement una extensió del de ‘esclatar’ o de ‘trencar’, que ha donat frases fetes com ara petar-se de riure. El verb petar prové, és clar, de pet (del llatí peditum).

picaporte

El mot català picaportes o picaporta té, segons l’’Alcover-Moll, tres significats: ‘peça de ferro penjada en una porta que serveix per a trucar’, ‘trena de cabells en forma de 8 subjectada a la coroneta’ i ‘captaire, persona que demana caritat de porta en porta’. Per al primer d’aquests significats, el castellà tenia aldaba, però va afegir-hi el mot picaporte, agafat del català, al qual va donar també el significat de ‘maneta d’una porta’.

pincel

A l’article anterior vam dir que clavel era un dels mots castellans amb la terminació -el que provenien del català. També en són exemples bajel, burdel, cordel, doncel, granel, novel, riel… i pincel, copiat de pinzell. L’origen del mot català és ben curiós: prové del llatí penicillus, que és un diminutiu de peniculus, que alhora és diminutiu de penis, un mot que en llatí tenia tres significats: ‘cua’, ‘pinzell’ i ‘membre viril’. En un document del 1351 ja tenim documentat pinzell, en català.

prensa

El mot català premsar ve del llatí pressere, amb una m afegida per influx de prémer. Justament aquesta m –convertida en n– revela que el castellà prensar (i prensa) és agafat del català i no pas directament del llatí. La premsa és un aparell compost de dos elements amb què es pot subjectar, estrènyer, esclafar, imprimir… alguna cosa. De premses, n’hi ha de menes i utilitats diverses: per a subjectar fustes que s’han d’encolar, per a doblegar planxes, per a extreure el suc del raïm… i, naturalment, per a imprimir.

quijote

És, segurament, el manlleu més sorprenent: el mot quijote, que dóna nom al personatge i a la novel·la de més renom de la literatura castellana, ve del català cuixot, que tenim documentat d’ençà del 1289. És un derivat de cuixa i vol dir ‘cadascuna de les dues parts d’uns pantalons que cobreix una cama’; també s’anomena camal. Un altre significat de cuixot és ‘part de l’arnès que defensa cada cuixa’, anomenada també cuixera. És probable que el nom del cavaller de la Manxa provingui d’ací. Però si el castellà ens va manllevar cuixot (quijote), nosaltres li vam manllevar quijote (quixot): ‘home arrossegat a empreses temeràries, desproporcionades a les seves forces’. Són els anants i vinents de les llengües.

reloj

Un altre mot molt usual del castellà que prové del català és reloj, agafat del nostre rellotge. L’evolució d’aquest mot en català és ben curiosa. El grec horológion (‘rellotge de sol o de sorra’) era un compost de hora –’hora’– i lógion –’que diu’–; per tant, volia dir textualment ‘que diu l’hora’. Passà al llatí, amb la forma horologium, que en català va donar orolotge. Les formes antigues eren orolotge i orelotge. De mica en mica, es van anar confonent l’orolotge i l’orelotge amb lo rolotge i lo relotge. Aquesta darrera forma fou la que s’imposà i més tard s’hi palatalitzà la l.

retrete

Qui ho diria, oi, que un mot com retrete, que sembla tan castís, prové del català (o de l’occità) retret? Un dels significats que tenia aquest mot en català antic era ‘cambra privada on hom pot isolar-se de la comunicació amb els altres’. Vegeu-ne aquest exemple de Tirant lo Blanc: ‘Yo us poré posar dins en lo retret là on ella farà lo bany.’ El castellà, copiant-ne aquest significat, va circumscriure el retrete a la cambra ‘dotada de les instal·lacions necessàries per a orinar i evacuar el ventre.’

salvaje

Hi ha uns quants mots castellans acabats en ‘-aje’ que provenen del català (o de l’occità): linaje, peaje, viaje… i també salvaje. El català salvatge és procedent del llatí salvaticus, variant de silvaticus (‘propi del bosc’); té, doncs, el mateix origen que selva, silvestre, silvicultura... El tenim documentat en català d’ençà del 1271. ‘Encalçar les bèsties saluatges’, ja deia Ramon Llull al Fèlix o llibre de meravelles.

sastre

Sense fer-hi cap canvi, el castellà va adoptar el català sastre per anomenar un ofici que avui dia ha mig desaparegut. Prové del llatí sartor, derivat del verb sarcire (‘apedaçar’), del qual procedeix sargir. En català antic era sartre, com és encara en occità. Si Sartre és un cognom en francès (potser d’origen occità), ho és així mateix Sastre en català, Taylor en anglès, Schneider en alemany…

trébol

També el nom d’aquesta lleguminosa és agafat del català, de trèvol. De fet, és un nom que abasta desenes d’espècies de tres gèneres diferents (Trifolium, Melilotus i Medicago), amb noms tan curiosos com ara trèvol vellutat, trèvol pelut, trèvol pudent i trèvol de mamella de vaca. Prové del llatí vulgar *trifulus, que, al seu torn, procedeix del grec tríphyllon, compost de tri- –’tres’– i phýllon –’fulla’–.

viaje

Un altre mot acabat en -aje, que ja hem anunciat abans. De la llista que oferim avui, viaje és un dels més usats. Ve del català o de l’occità viatge, que alhora procedeix del llatí viaticum. Curiosament, en llatí ‘viatge’ es deia iter; i viaticum significava ‘provisions o diners per a un viatge’. En català, viatge és registrat ja al segle XIII: ‘La pobre fembra plora per gog com ve son marit de lonc viatge’, diu Llull.

I ací acabem aquest viatge, aquesta tria de catalanismes del castellà. Recordeu que la llengua veïna té molts més mots procedents de la nostra. La Viquipèdia en compta més de tres-cents!