Quan el castellà copiava el català (I)

Tothom pot intuir que alioli, moncheta, moscatel i masía són paraules que el castellà ha copiat del nostre vocabulari i simplement ha adaptat fonèticament. Tampoc no ens sorprendrà que butifarra, charnego, ensaimada, escalivada, escudella, fideuá, fuet, paella, resopón i trabucaire hagin seguit el mateix camí.

Però, llevat que siguem de les terres de l’Ebre, dels Ports o del Maestrat, potser no sabrem que panoli és un terme ben català. I si no ens ho explica ningú, segurament ens sorprendrà que chuleta provingui de la nostra llengua. I ignorarem encara que chafardero ve de safareig. I que cohete, clavel, correo i forastero també són catalanismes. I fins i tot macarra!

En la llengua castellana hi ha, si més no, tres-centes cinquanta paraules provinents del català (segons que reconeix el Diccionario de la lengua española). N’hem fet una tria. En aquest article i el següent repassarem trenta d’aquests mots que el castellà ens ha manllevat. Som-hi.

añorar

El verb añorar castellà és agafat del català enyorar, mot que ja feia servir Ramon Llull al segle XIV. Prové del llatí ignorare, que si d’entrada volia dir ‘ignorar’ amb el temps va passar a significar ‘ignorar on és algú’, és a dir, no saber on és, i més tard ‘trobar-lo a faltar’.

avería

En castellà, de fet, ja en tenien una, d’avería, però amb una altra valor: ‘conjunt d’ocells de corral’ (en català, aviram). Tanmateix, amb el significat de ‘dany (de mercaderies, d’aparells…)’, avería és un manlleu del català avaria, emprat ja el 1258, que prové de l’àrab awariya, ‘mercaderia avariada’.

chafardero

Probablement, molta gent pensa que xafarder és un castellanisme i que en català correcte és tafaner. Doncs resulta que no tan sols és un mot ben català, sinó que el castellà fa temps que ens el va copiar. Prové de safaretger, perquè als safareigs públics s’hi anava a rentar la roba, però també a xerrar i a tafanejar. D’ací vénen també les expressions fer safareig i haver-hi safareig.

chuleta

Qui ho diria, que chuleta ve del català, oi? En l’ús figurat, ‘apunts que fa servir un alumne per a copiar a classe o en un examen’, és un terme ben difícil d’eradicar. No sé per què, però tota alternativa sembla coixa (ni apuntador, ni paperet, ni m’han enxampat copiant, ni…). Doncs es veu que chuleta ve de xulla (‘costella’ o ‘cansalada’), mot encara ben viu al País Valencià. En català antic era ensunya, provinent del llatí axungia (‘greix, sèu’).

clavel

Aquest nom castellà és agafat directament de clavell, que tenim documentat en català ja a final del segle XIV. És un diminutiu de clau, perquè tant l’olor com la forma de la flor tenen una retirada amb les del clau d’espècia. No és pas l’únic mot castellà acabat en -el que és agafat d’un de català acabat en -ell.

cohete

Encara que la hac ens pugui confondre, el mot cohete és una còpia del nostre coet. A l’hora d’establir-ne l’origen, l’etimòleg Joan Coromines dubta si prové del català antic i dialectal coa (‘cua’) o bé del llatí caudatus (‘amb cua’). En canvi, segons el lingüista suís Wilhelm Meyer-Lübke ve del francès coé (‘que té cua’). En català, el tenim documentat del 1445.

correo

Fa segles, en francès es formà el mot corlieu (literalment, ‘correlloc’), amb el significat de ‘missatger’. I el català el copià, però hi féu modificacions, com ara convertir -rl- en -rr-, per influència del verb córrer. I al cap d’un temps, el castellà va fer seu no pas el terme francès, sinó el català, i simplement hi va canviar la vocal final. Això de copiar d’una llengua que ha copiat d’una altra també passa ara, però a la inversa: molts catalans diuen xàndal o xòfer (forma acceptada pel IEC!) no pas copiant el francès originari, sinó el castellà.

faena

El mot català faena ve del llatí vulgar facenda (en llatí clàssic, facienda), que volia dir ‘coses que han de ser fetes’. A la major part del domini lingüístic avui es diu feina, però la forma antiga es manté encara intacta no tan sols al País Valencià, sinó també en bona part del català nord-occidental (pronunciat també faiena). De l’originari facienda en va sortir el castellà hacienda, però la faena la van copiar del català.

forastero

Si mirem ve el mot castellà forastero no ens ha de semblar estrany que sigui copiat: és el nostre foraster amb una -o final i prou. El tenim documentat d’ençà del segle XIV i sembla que és una alteració de forester, provinent de forest, que en català (i en occità) antic volia dir ‘poblet fora de la població’ i també ‘bosc’.

guante

Un altre mot amb una semblança gairebé total entre català i castellà, que delata que l’una llengua el va copiar de l’altra. El mot guant, emprat ja pel cronista Bernat Desclot al segle XIII, fou manllevat del germànic want, amb aquest mateix significat. I el castellà el va copiar de la nostra llengua.

macarra

Els etimòlegs asseguren que el mot castellà macarra prové del català macarró (amb el significat de ‘qui viu dels guanys d’una prostituta’). I alhora diuen que el català el copià del maquereau francès (llengua que quan ha de designar la pasta fa servir un mot diferent: macaroni). El cas lamentable és que avui hi hagi tanta gent que en català faci servir el castellanisme macarra, en compte de macarró. El castellà ens copia un mot i nosaltres ens encaterinem de la còpia… Com hi ha món!

mercería

Fa segles que el castellà va manllevar el mot mercer (i el derivat merceria) del català. Si els diccionaris tenen raó, en català merceria deriva de mercer, però es veu que en castellà mercero deriva de mercería. Coromines explica que mercer, documentat ja al segle XIII, prové d’un hipotètic merç del català antic, provinent del llatí merx, que volia dir ‘mercaderia’.

molde

El castellà va manllevar el mot antic motle (forma encara viva al País Valencià i a les terres de l’Ebre). Després d’un moviment de les consonants interiors (metàtesi), el motle va esdevenir molde, en castellà. El nom català és agafat del llatí modulus, que vol dir ‘mida’. D’aquest mateix mot llatí, sense evolucionar, en va sortir mòdul.

naipe

És ben curiós que avui tothom digui carta (i joc de cartes) i quasi s’hagi perdut el mot naip, que, segons el Diccionario de la lengua española, el castellà va copiar del català. El mot català no se sap ben bé d’on prové: hi ha qui diu que de l’àrab ma‘íb, que vol dir ‘censurable’, i hi ha qui diu que del francès naïf, ‘ingenu’, aplicat al trumfo més petit que vencia totes les cartes.

panoli

I acabem l’article d’avui amb un mot que té una història curiosa: panoli. El panoli és una coca pròpia de Tortosa, del Maestrat i dels Ports, feta adés amb vi blanc, adés amb aiguardent. L’origen del mot és el sintagma pa en oli. Un panoli, figuradament, és un beneit. Igualment, a Mallorca pamboli té aquests mateixos significats, literal i figurat. I el castellà, quan va copiar el mot, solament s’endugué el segon. Als Països Catalans fa segles que mengem pa amb oli, que sembla que és el precedent del pa amb tomàquet.

Avui ho deixem ací. A l’article següent, quinze catalanismes més.