Quan Einstein s’enamorà de les sardanes i abraçà el catalanisme

Els milers de turistes que passen diàriament per la Rambla no deuen ser conscients que trepitgen el mateix terra que trepitjà fa tot just cent anys aquell qui la posteritat ha consagrat com el geni més gran del segle XX: ni més ni menys que Albert Einstein, el físic que amb les seves teories revolucionà la ciència per sempre més.

Tot i que el científic alemany estigué menys d’una setmana a Barcelona, la seva visita deixà una empremta a la ciutat que encara avui es pot notar. Així ho explica Antoni Roca Rosell, professor d’història de la ciència i de la tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i vice-president de la Secció de Ciències i Tecnologia del IEC, al llibre Quan Albert Einstein passejà per la Rambla (Edicions de la UPC), un retrat minuciós i rigorós d’una visita que, cent anys després, continua despertant tanta fascinació com el 1923.

Una arribada accidentada

L’any 1923, poques figures intel·lectuals –i cap científic– gaudien de la projecció pública i notorietat d’Einstein, a qui tot just un any abans li havien lliurat el premi Nobel de física pels seus serveis a la física teòrica i que, quatre anys enrere, havia marcat un abans i un després en la història de la disciplina amb la publicació de la teoria de la relativitat. Per tant, no és pas casualitat que l’anunci de la seva visita acaparés titulars fins i tot abans que posés un peu a Barcelona, acompanyat de la seva dona Elsa.

La rebuda de la parella a la capital del Principat va ser glacial: ningú, ni cap autoritat institucional, es presentà el 22 de febrer de 1923 a l’estació de França amb motiu de l’arribada dels Einstein. Com és possible que una visita que suscità tanta expectació mediàtica –almenys tres diaris en van informar per avançat, segons Roca Rosell– fos desatesa d’aquesta manera?

La resposta rau centenars de quilòmetres més al nord, a Marsella: la parella havia tingut problemes a la duana (aleshores, segons Einstein, era perillós parlar alemany a la ciutat) i no havia estat a temps d’enviar un telegrama als seus hostes, els professors Esteve Terradas i Casimir Lana, anunciant l’hora (i dia) d’arribada. Així ens ho explica Roca Rosell. “És irònic: tothom sabia que havia d’arribar, però ningú sabia quan.”

Orientant-se com van poder, Einstein i la seva dona van fer via cap al pis de Terradas, al número 331 del carrer de Còrsega, però es van tornar a trobar un contratemps: el catedràtic no era a casa, per la qual cosa el científic es va haver de conformar a deixar-li una nota, que encara avui els descendents de Terradas conserven, en què s’excusava per l’embolic i li demanava a quin hotel s’havia de dirigir. Terradas i Lana localitzaren la parella poc després i s’avingueren a acompanyar-los a l’Hotel Colón, on s’allotjarien, per cortesia de l’Ajuntament de Barcelona, durant la resta de la seva estada.

Einstein, l’estrella que ningú no gosava entendre

Tot i haver passat desapercebut en l’arribada a Barcelona, Einstein romandria acompanyat per una corrua de periodistes, científics, autoritats polítiques i admiradors de tota mena durant la resta de l’estada a la ciutat. Durant els dies següents, va fer quatre conferències: tres a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), aleshores situat al Palau de la Generalitat, i una altra a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), a la Rambla.

Les conferències, tot i ser d’un preu significatiu per l’època (vint-i-cinc pessetes), van atraure centenars d’assistents de tota mena d’àmbits i professions. L’èxit dels actes –prova del furor que Einstein despertava a la ciutat– resulta especialment sorprenent si ens atenim al fet que les xerrades d’Einstein, que no tenia cap pretensió divulgativa, eren notòriament difícils d’entendre.

S’encarregaren de fer-ho constar els periodistes que n’escrigueren. Sobre la qüestió de la dificultat dels discursos del geni alemany, Joan Xirau Palau, enviat pel diari la Publicitat a cobrir una de les conferències, fou taxatiu. “És totalment impossible donar una versió periodística de les conferències donades per Einstein a l’Institut d’Estudis Catalans”, escrigué. I afegí: “Direm tan sols, sense molèstia per ningú, que del centenar dels concurrents n’hi hauria quatre o cinc que les seguirien perfectament, potser una dotzena que n’endevinarien quelcom a còpia d’esforços i tots els altres que no hi entendríem [sic] res.”

Tanmateix, per Roca Rosell aquesta reputació d’inintel·ligibilitat no tan sols no perjudicà la projecció pública d’Einstein sinó que, paradoxalment, l’afavorí. “Una part de l’èxit mediàtic d’Einstein rau en la seva incomprensibilitat. És una cosa que realment és difícil d’entendre, però és així”, explica.

Terradas, l’home que impressionà el gran savi

Dels molts interlocutors d’Einstein en terres catalanes, val la pena d’aturar-nos breument en Terradas. Alumne prodigi que excel·lí tant en el camp de l’enginyeria com en el camp de les ciències físiques i les ciències exactes, Terradas ingressà a quinze anys a la Universitat de Barcelona per acabar-ne ocupant tres càtedres, en una carrera universitària fulgurant que el dugué a les instàncies més altes de l’ensenyament superior al país.

No hi ha dubte que Terradas –que parlava fluidament l’alemany– fou qui més profundament impressionà Einstein, que el descrigué com una persona “d’una gran intel·ligència, i sobretot molt original”, durant la seva estada a Catalunya. “He tractat amb molts homes al llarg de la meva vida, i no vacil·lo a l’hora d’afirmar que el professor espanyol és un dels que més m’han interessat”, explicà anys més tard Einstein en una entrevista concedida al periodista Antoni Fabra i Ribas.

La visita d’Einstein, un esdeveniment polític

El catedràtic, membre fundador de la Secció de Ciències del IEC, havia convidat Einstein a Catalunya en el marc dels Cursos Monogràfics d’Alts Estudis d’Intercanvi promoguts d’ençà del 1914 per la Mancomunitat de Catalunya i el IEC, que també portà al país referents mundials de la física teòrica com ara Arnold Sommerfeld, perenne aspirant al Nobel.

D’un punt de vista polític, aquestes visites perseguien un objectiu immediat: publicitar l’obra del govern de la Lliga per mitjà del prestigi que tan sols l’atracció al país de les ments més brillants del moment podia conferir. Però les invitacions també eren orientades a una finalitat ulterior que transcendia els científics implicats: promoure i consolidar una comunitat científica pròpia a Catalunya. Aquesta voluntat, al seu torn, s’inscrivia en un projecte més ampli de modernització tècnica i cultural –abruptament aturat la tardor d’aquell mateix any amb l’arribada al poder de Primo de Rivera– que pretenia acostar Barcelona a les grans capitals europees.

“Aquests cursos monogràfics dels estudis d’intercanvi que cobrien no solament la física i la matemàtica, sinó també la biologia, la medicina, la filosofia i l’educació, formaven part d’una infrastructura de la Mancomunitat per posar la ciència de nivell avançat a l’abast dels catalans”, explica Roca Rosell. I recorda que, aleshores, les facultats acadèmiques de la Universitat de Barcelona eren molt restringides. “No s’hi podien fer doctorats, per exemple. Aquests cursos eren una manera de complementar o suplir aquestes limitacions.”

Enamorat de la cultura popular catalana

Aquest programa modernitzador també tenia un fort vessant nacionalista. Perquè tant Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat, com Puig i Cadafalch, el seu successor, tenien el convenciment que la ciència i la tècnica haurien de tenir un paper clau en l’autogovern de Catalunya: més d’una vegada s’havien referit a la ciència com un “element constitutiu de la catalanitat”, segons que escriu Costa Rosell.

La presència d’Einstein a Barcelona, així doncs, també havia de servir per a projectar aquesta imatge de Catalunya com a país modern, capdavanter. No és pas d’estranyar que –tot i els periples de l’arribada– la Mancomunitat s’oferís a sufragar totes les despeses del científic, degudament anotades en un document que encara avui es conserva, i el rebés amb tots els honors, primer pel batlle accidental Enric Maynés, que s’hi adreçà en català, i després per Puig i Cadafalch mateix, aleshores president de la Mancomunitat.

Puig i Cadafalch va fer d’acompanyant de primer nivell d’Einstein en el petit viatge turístic pel Principat que la Mancomunitat li organitzà i que pretenia acostar l’alemany al fet distintiu català. El científic no solament visità indrets de gran valor cultural i històric, com ara el monestir de Poblet i la Seu d’Ègara, a Terrassa, sinó que també assistí a un recital de cançons i danses tradicionals catalanes a l’Escola Industrial de Barcelona, un altre emblema de l’obra de govern de la Lliga.

Einstein, com a curiositat, conservà durant molt de temps un gran record del cançoner popular català, que titllà de “música especial, característica, d’un color local pintoresc extraordinari”, alhora que confessà en una entrevista anys més tard que les sardanes que havia vist a Barcelona li havien deixat una “impressió deliciosa” –en un exemple de vitalitat cultural que comparà favorablement amb la pèrdua progressiva de les danses tradicionals austríaques. De fet, s’endugué de Catalunya un llibre d’arranjaments per a piano d’Enric Morera, amb peces com ara “Els segadors”, i també un parell de discs de cançons populars que més d’una dècada després de la seva visita, l’any 1934, digué que continuava escoltant en una carta a un amic seu.

Colpit per la singularitat nacional catalana

La constatació de la singularitat nacional de Catalunya influencià Einstein en diversos aspectes. Es va sorprendre molt quan va tractar amb nacionalistes i socialistes, com ara Rafael Campalans, secretari general d’Ensenyament Tècnic i Professional de la Mancomunitat. Pel científic, acostumat al nacionalisme hegemònicament conservador de la seva Alemanya natal, la síntesi entre el socialisme i el nacionalisme era inversemblant. “Els catalans van fer veure a Einstein que es podia ser socialista i reivindicar la unitat nacional, i ell quedà parat”, diu Roca Rosell.

A la fi de l’estada, segons que explicà més tard Campalans, Einstein no tan sols deixà enrere aquestes recances sinó que fins i tot confessà “comprendre i justificar el paradoxal socialisme-nacionalista català”, si bé suggerí una altra denominació que evités el “funest” terme nacionalisme: catalanistes, separatistes, independentistes o, fins i tot, sinnfeiners. Poc després de la visita a Barcelona, va plegar de la Comissió Internacional de Cooperació Intel·lectual de la Societat de Nacions –un fet que l’escriptor Carl Seelig, primer cronista de la vida d’Einstein, atribuí en la seva biografia del 1953 a la “qüestió catalana”, sense oferir-ne més detalls. Sí que se sap del cert, si més no, que en la carta de dimissió el científic feia esment a una convicció motivada “recentment”, tot i que –igual que faria el seu biògraf anys després– no hi afegí més informació.

Tanmateix, no hi ha dubte que la visita a Barcelona va plaure profundament a Einstein, que s’acomiadà, en un discurs dirigit al batlle, desitjant per a la ciutat: “Que vagi a l’avantguarda dels que aspiren a la cristal·lització de la fórmula d’una solidaritat humana en què no càpiguen odis polítics i internacionals.” Al seu diari, després d’un breu paràgraf sobre el viatge, deixà una pàgina en blanc abans de la següent anotació, tal com si hagués volgut escriure’n més.

Sigui com sigui, l’empremta del físic perdura a la ciutat. “Encara que sigui més o menys certa, a Barcelona ha quedat molta mitologia d’Einstein. Francesc Mauri, per exemple, va dir que, quan els seus pares van comprar un restaurant del carrer de Tallers, el propietari anterior els va dir que Einstein hi havia anat a sopar”, explica Roca Rosell. I afegeix: “Hi ha anècdotes d’aquestes, més o menys comprovables, que evidencien que l’impacte públic de la visita va ser molt gran.”

El IEC commemora l’efemèride

El IEC  ha organitzat una Jornada sobre Einstein, que ofereix diferents punts de vista de l’actualitat de les contribucions del científic a càrrec d’estudiosos dels àmbits de la física, les matemàtiques i la història de la ciència, que consta de tres conferències: “Einstein i les matemàtiques” (11.30), a càrrec de Sebastià Xambó i Descamps, matemàtic, professor emèrit de la Universitat Politècnica de Catalunya i president de la Societat Catalana de Matemàtiques (1995-2002); “Albert Einstein i el mètode científic” (12.00), a càrrec de Luis Navarro Veguillas, físic i professor de la Universitat de Barcelona (UB), i “La curvatura de l’espai” (12.30), a càrrec de Carme Jordi, física, professora de la UB i membre del IEC.

Una volta acabada la jornada, s’inaugurarà l’exposició “100 anys d’Einstein a Catalunya”, que  es podrà visitar fins el diumenge 30 d’abril a la seu de l’institut, al carrer del Carme.