01.12.2018 - 21:50
La parella, la companyia. La llar, el refugi. Les complicitats. Crear un imaginari compartit, un lloc comú, on només hi caben dos. Les expressions de tendresa, les carícies. L’amor. I tot d’una, sense haver-ne fet cabal, tot allò pel qual la intimitat de casa era un somni esdevé un malson i el que era una història d’amor es converteix en una història de violència. O ho era des del principi? Com poden conviure l’assassí i la seva víctima en la mateixa casa?
Llueven vacas és la història d’un assassinat. La història d’en Fernando (Joan Bentallé) i la Margarita (Lidia Navarro) (l’obra també compta amb l’actriu Carol Verano), que per dir-se ‘t’estimo’ es diuen ‘plouen vaques’. L’espiral de violència dins d’una llar que ‘no ens hauria de resultar desconeguda, ni llunyana, ni, fins i tot, aliena’, denuncia Carlos Be, nom de ploma de Juan Carlos Blanco García (Vilanova i la Geltrú, 1974), dramaturg i director de l’obra. Després de fer gira per l’estat espanyol i fer parada a València es podrà veure a la Sala Versus Glòries de Barcelona del 5 al 9 de desembre.
La pitjor de les perversions d’aquesta relació de violència és anomenar-la ‘amor’. ‘El text parla sobre el poder i sobre l’amor, com es perverteix’, desglossa Be. L’obra aconsegueix de mostrar una situació que normalment queda dins les cases i que per això és difícil de controlar: passa al lloc més inesperat. I no té voluntat de ser tant sols un retrat de la perversió de la violència masclista, sinó que també serveixi com a avís. ‘Si algú està obert li pot servir per mirar què passa a la seva vida i aturar-ho’, i Be puntualitza: ‘no vull dir que tots siguem assassins però sí que podem tenir una part fosca i tractar malament una persona, i també entendre que és una qüestió de tots’.
Per tractar-ho directament amb el públic, el 6 i el 8 de desembre hi haurà col·loquis després de la funció amb els membres de la companyia, cosa que han fet durant la gira: ‘moltes vegades acaben sent testimonis de dones que ho identifiquen, que ho han patit’.
Llueven vacas el 2017 va estrenar-se com a pel·lícula, el guió de la qual també anava signat per Carlos Be. Per ell, però, el públic del teatre en surt molt més xocat: ‘a través de la pantalla, si el missatge és molt dur te’n pots escapar, en canvi el teatre t’atrapa’. Perquè de fet, segons ell, el públic del teatre està disposat a escoltar i si el teatre toca temes com la violència masclista ajuda a generar opinió. ‘L’autor ha d’estar obert a les necessitats dels temes que cal tractar’, i el teatre ha de servir perquè ‘la gent deixi de pensar com ovelles i cadascú pensi per si mateix’.
Poesia, llenguatge i perversió
La història s’estructura sobretot a través dels diàlegs dels protagonistes. Una parella. L’autor agafa la intimitat de la parella i s’interessa per la seva comunicació. Les expressions íntimes i personals entre dues persones que s’estimen, que només entenen elles. Llueven vacas explora com aquestes expressions es poden transformar. Com poden passar de l’amor a l’odi i formar un ambient contrari.
El títol de l’obra fa referència, justament, a la manera íntima que té aquesta parella de dir-se ‘t’estimo’. Quan ell li diu ‘plouen vaques’, li diu que l’estima; i quan ella respon ‘sí, les veig’, li diu que ella també. ‘És un joc pervers que de mica en mica acaba en maltractament psicològic i físic’, diu Be. L’element poètic de la màgia del llenguatge dels enamorats s’acaba convertint en l’arma de doble fil que duu al maltractament psicològic. Les carícies es converteixen en cops de puny. I la concreció de l’imaginari lèxic de la parella contrasta amb la netedat i inconcreció de l’espai: ‘l’escenografia és molt neta perquè la imaginació del públic ho reconegui, ompli el que falta i s’ho endugui cap a casa’.
Deu anys al calaix
L’obra la va escriure el 2008 Carlos Be, i no ha estat fins deu anys després que ha pujat als escenaris. El motiu? Una producció llarga del film, que no va veure la llum fins el 2017. Fins a cinc companyies li havien demanat de muntar-la però no ha estat fins que la pel·lícula ha estat estrenada que l’autor no s’ha decidit a dur-la, ell mateix, en escena com a primera obra de la seva companyia: La Casa Be.
