Quan Compromís fa de ‘kingmaker’

Compromís va ser a punt de fer saltar la taula de Madrid quan presentà una proposició perquè cinc forces polítiques investissen Pedro Sánchez president del govern espanyol ahir. Immediatament, amb la contundència verbal del dirigent de Ciutadans, Albert Rivera, es va fer palès que aquest era un exercici impossible, però la decisió de Compromís de comportar-se com un partit gran i decisiu mereix ser reconeguda.

Compromís va culminar el tomb cap a la centralitat política que cercava des de feia temps. La separació de Podem, ara per ara, reporta al país Valèncià una visibilitat que sap aprofitar. Joan Baldoví, amb els seus quatre diputats, va fer ahir de ‘kingmaker’, aquesta peculiar figura clàssica del parlamentarisme anglosaxó que entra en joc quan un partit menut està en condicions de decidir el govern de l’estat. I no va dubtar-ne gens.

Venim d’uns anys en què els valencians només donàvem males notícies i en què les forces politiques locals pràcticament ni existien. Per tant, des d’aquesta perspectiva, el paper que ha fet Compromís aquests quatre mesos té un gran valor. Avui, a l’estat espanyol, ningú no dubta que el País Valencià existeix i aquella imatge de regne de la corrupció va deixant pas a una altra de la qual ens podem sentir més orgullosos.

Tanmateix, des de la perspectiva valenciana i, especialment, des de la perspectiva valenciana nacionalista, la maniobra de Compromís té un punt estrany. Quan ahir Baldoví va presentar el document, no va fer cap referència al País Valencià ni va demanar cap acord a les forces signants que implicàs un avanç real ni tan sols cap a aquesta retòrica ‘plurinacionalitat’ que impulsava Podem. Només va fer una referència al finançament, una defensa ritual de l’estat federal i una vaga expressió que deia que calia resoldre el problemes ‘territorials’ –només ‘calia’!

El cap de setmana passat, va cridar molt l’atenció l’absència gairebé total de Compromís a la manifestació i al concert de la plaça de bous de València. Amb el respecte més estricte cap la seua organització, crec que puc dir que molts no ho vam entendre, de la mateixa manera que, a l’hora de crear governs, crec que molts esperàvem que algun detall, alguna demanda, significàs la seua presa de posició política i la del nostre país. És cert que Compromís ha crescut més per l’esquerra que no pel costat nacionalista, però continua tenint en el nacionalisme valencià el pilar organitzatiu més potent i la base més fidel, una base que va omplir en massa, per cert, la plaça de bous. Descurar-la sembla una idea de molt risc, especialment si tenim en compte que, al mercat polític del nacionalisme valencià, Compromís no té competidors mentre que el mercat de les ‘confluències’, ara mateix, deu ser el mercat electoral més congestionat de tot el planeta Terra.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]