31.07.2024 - 21:40
|
Actualització: 31.07.2024 - 22:19
Imaginem-nos, us propose un exercici teòric, que el 31 de juliol de 2025, d’ací a un any, hi ha una reunió dels presidents Sánchez i Illa al palau de la Moncloa i que, quan s’acaba, tots dos fan una conferència de premsa en què ens expliquen que la comissió bilateral estat espanyol-Generalitat, que presideixen, ha decidit que el model de finançament pactat amb ERC i els Comuns per a la investidura resulta que no es pot aplicar perquè no hi ha una majoria clara al congrés espanyol per a aprovar-lo i intentar-ho tensaria massa el bloc d’investidura. Que ho deixen córrer, vaja.
Imaginem-nos, és un altre exercici teòric, que d’ací a mig any –o abans, perquè s’actualitza cada mes– entrem al web del Departament d’Administració i Funció Pública i ens sorprèn comprovar que –per dir alguna cosa– el sottogoverno dels departaments o les direccions d’Igualtat, Territori, Difusió, Tercer Sector, Món Rural i, posem per cas, Economia no ha canviat gaire. És a dir, que hi ha molts càrrecs d’Esquerra Republicana que hi han romàs instal·lats còmodament i en continuen cobrant, malgrat que el seu partit formalment se n’ha anat a l’oposició.
O imaginem-nos, novament en un pur exercici teòric, que el president Salvador Illa, el dia de la presa de possessió a Palau mateix, en el nou i renovat espai solemne de la casa, decideix de ser coherent amb si mateix i fa una part del discurs en castellà, i trenca així amb la tradició inaugurada per Francesc Macià i que s’ha mantingut inalterada fins avui.
Hi hauria moltes reaccions i ben variades, segur. Però en realitat no n’hi hauria cap que servís de res perquè no aconseguiria de canviar el fet fonamental i irreversible que Salvador Illa seria president de la Generalitat i ho continuaria essent –per més que els Comuns o ERC s’enfadassen molt amb ell.
De fet, ara que ho pense, no cal ser tan imaginatius. El president Pere Aragonès va ser investit gràcies a un primer acord amb la CUP que incloïa una moció de confiança al segon any que no es va complir mai, i també gràcies a un pacte independentista amb Junts que es va acabar abruptament quan aquest partit se’n va anar del govern. Tots dos partits es van enfadar molt i molt i van arribar a maleir en públic el dia que havien donat els vots a ERC, però el president Aragonès va continuar governant sense més ni més. Simplement, ja tenia la investidura a la butxaca.
Un dels defectes substancials de la democràcia que tenim és, precisament, l’ús pervers dels temps, en plural. I un exemple magnífic l’acaba de donar el PSC. En un comunicat han dit, sense que els haja caigut la cara de vergonya, que no pensaven dir res sobre el pacte a què havien arribat amb ERC fins després de la votació dels militants republicans. Per què? Ho sabem tots: perquè el que diran després podria fer que alguns militants divendres votassen que no. És moralment reprovable que callen? I tant que sí. És important, significatiu, allò que dirien avui i que xocaria amb la narrativa que ven Esquerra? Ausades que ho és. Seria bo, seria decent, per als militants d’Esquerra, anar a la votació sabent què en diu en realitat el PSC? Seria imprescindible. Passarà? I ca! No passarà, perquè el temps –els temps que es fan servir– en política és sempre una condició indispensable per a l’engany.
És cert que no és pas cap sorpresa. Cal reconèixer, a favor nostre, que sembla que sempre ha estat així en política, almenys d’ençà que tenim registres de la cosa pública. No sóc un gran especialista en la Grècia clàssica, però encara recorde com em va sorprendre la coincidència entre Tucídides i Plutarc a l’hora d’explicar les trampes i els enganys d’Alcibíades. Jugar amb el temps, doncs, és una pràctica acreditada que permet la preparació, l’adaptació i la creació de narratives manipulades planificades només per a aconseguir un propòsit; narratives fungibles que deixen de tenir sentit i valor l’endemà d’haver aconseguit allò que es volia.
Però, dit això, cal dir també que l’abús continuat d’aquesta pràctica acaba generant anticossos en la societat, en una societat que es torna cada dia menys vulnerable a les manipulacions, més escèptica sobre què li proposen i més decidida en l’acció. I ací la cosa es torna interessant, molt interessant, perquè és quan apareixen les revolucions.
Avui m’arriben molts missatges en aquesta línia, molta gent se sent aclaparada per l’evidència de la trampa i per la seguretat que, malgrat tot, no acabarà passant gairebé res. Que Illa serà investit i que no es complirà el pacte d’investidura. Argumenten que la gent està desmobilitzada, que els dos partits ja han allargat el teatret de manera que ens situem en ple agost… En definitiva, hi ha molt de pessimisme sobre el futur immediat del país. O sobre el futur en general.
No tornaré a explicar que el Primer d’Octubre també va ser una revolta contra el sistema polític per no repetir-me, ni tornaré a invocar Wolin i la seua encertada explicació de què significa i significarà aquell dia. Però, si m’ho permeteu, sí que m’agradaria explicar-vos una historieta francesa que, precisament en la situació que vivim, em sembla especialment important.
El 15 de març de 1968, un col·lega, el periodista de Le Monde Pierre Viansson-Ponté, va escriure un article editorial que es titulava “Quan França s’avorreix” –el podeu trobar ací. L’article és magnífic i l’autor s’hi demanava com caram podia ser que amb totes les tensions que hi havia al món i que hi havia a la societat francesa en aquell moment, el panorama polític semblés tan tranquil i inalterable, tan avorrit. La sensació que no podia passar res de res era tan gran, que a l’última línia del text alertava i tot que “encara morirem d’avorriment!”. Aquell dia no hi havia res que presagiés que una setmana més tard un grupet d’estudiants –entre els quals, el meu estimat Serge July, que acabaria essent el director de diari més brillant de la història de França– ocuparia un edifici administratiu a la facultat de Nanterre i així encetaria allò que dos mesos després el món sencer, i les generacions futures, coneixeríem com el Maig del 68.
Aquella calma, l’avorriment que descrivia tan bé Pierre Viansson-Ponté, era tan aparent com falsa: l’engany continuat i repetit de la classe política en realitat carregava la ràbia social.
PS1. Oriol Bäbler entrevista avui el magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín: “Si Llarena no allibera Puigdemont, cometrà un delicte”
PS2. Hem demanat l’opinió sobre la ja famosa proposta de fiscalitat prevista al pacte entre ERC i el PSC a un ventall plural d’economistes. Són Miquel Puig, Oriol Amat, Guillem López-Casasnovas, Germà Bel i Josep Reyner. Les seues respostes i consideracions, que podeu suposar que són ben diferents, les trobareu ací.
PS3. Sembla mentida, però avui comença l’agost. I a VilaWeb us oferim un seguit de continguts especials per a un mes que en teoria havia de ser de vacances. Us en destaque els “Dubtes de llengua”, que amb un estil ben acreditat ens regalarà cada dia Jordi Badia i Pujol. Avui, el primer: “Diem ‘bon dia’ tot el dia?”
