Quan Barcelona va ser una capital musical

El 10 de març de 1925 va arribar a Barcelona Richard Strauss, el compositor alemany més cèlebre d’aquell moment, autor d’Així parlà Zaratustra i d’òperes com Elektra i El cavaller de la rosa. Strauss va dirigir amb gran èxit tres concerts d’obres pròpies al Gran Teatre del Liceu, i el Sindicat Musical de Catalunya li va preparar un homenatge en què la Cobla Barcelona va interpretar obres de Frederic Mompou, Juli Garreta i Eduard Toldrà. El moment més popular va tenir lloc a la plaça de Sant Jaume, quan Strauss va dirigir la Banda Municipal interpretant el seu poema simfònic Mort i transfiguració. Llegim al diari la Publicitat: “L’obra fou devotament escoltada per més de vint mil persones, les quals ovacionaren el mestre. Fou un èxit extraordinari. Strauss correspongué a l’ovació, cridant fortament des del balcó de l’Alcaldia: Visca Barcelona! Visca Catalunya!”.

L’endemà mateix un altre compositor va arribar al nostre país: Ígor Stravinski, que ja ens havia visitat l’any anterior. D’aquella estada en va transcendir l’entusiasme del músic rus després de sentir Juny de Garreta, i la promesa mai realitzada de compondre una sardana. “Aquí he sentit fort i he comprès bé i m’he aprofitat de grans coses: he sentit músiques que mai havia sentides i he penetrat en la vostra ànima catalana perquè, gràcies a les vostres atencions, no com un foraster passavolant, sinó de la manera com vosaltres mateixos les sentiu, jo he sentit totes les coses del vostre bell país”, va dir en un banquet al Ritz.

Durant el període d’entreguerres tots els grans compositors, instrumentistes i cantants d’òpera visitaven sovint Barcelona –llegir les crítiques dels diaris fa venir salivera– i tots destacaven la força de la cultura catalana. Un dels motius era la presència de Pau Casals, que el 1919 havia fundat l’orquestra que duia el seu nom i l’havia duta a ser una de les millors del continent. Llavors Casals ja era considerat un dels músics més importants del segle, un gran intèrpret i alhora un humanista i intel·lectual, i a banda de tota l’activitat com a violoncel·lista (recitals als Estats Units, gravacions a Londres, el trio amb el pianista Alfred Cortot i el violinista Jacques Thibaud), es dedicava a donar suport al talent català.

El punt àlgid de tota aquesta activitat va tenir lloc l’abril del 1936, quan es va celebrar a Barcelona el festival anual de la Societat Internacional per la Música Contemporània, en bona part per l’amistat que el compositor vallenc Robert Gerhard tenia amb Arnold Schönberg. El programa incloïa obres d’Albert Roussel, Jacques Ibert, Karol Szymanowski i d’un joveníssim Benjamin Britten, que va venir a la ciutat; i per la banda catalana es van presentar creacions de Ricard Lamote de Grignon, Manuel Blancafort i Gerhard. Els directors eren de primera fila: el txec Karel Ančerl, el suís Ernest Ansermet, l’alemany Hermann Scherchen. El 20 d’abril l’Orquestra Pau Casals va estrenar al Palau de la Música Catalana el Concert per a violí d’Alban Berg, que s’havia mort només quatre mesos abans. L’havia de dirigir el seu gran amic, el compositor Anton Webern, però en va ser incapaç (Scherchen el va substituir, i només va tenir vint-i-quatre hores per a estudiar la partitura). És sense cap dubte una de les grans obres del segle XX, un lament bell i anguniós per la mort de Manon Gropius, la filla d’Alma Mahler i de l’arquitecte Walter Gropius.

Va ser una explosió de creativitat abans el món no s’ensorrés. Robert Gerhard va acabar exiliat a Cambridge, Lamote de Grignon empresonat pels franquistes. Ančerl va ser enviat a Auschwitz, va sobreviure i va dirigir la Filharmònica Txeca fins que els tancs russos van entrar a Praga. A Anton Webern el va matar un soldat nord-americà a final del 1945. Pau Casals va seguir la carrera de solista i director i va muntar el Festival de Prada, però la seva orquestra es va haver de dissoldre el 1937 i ell va morir a Puerto Rico. I la vibrant escena musical del país –com la tradició periodística de dimensió europea– va desaparèixer del tot, i va començar la monumental operació de crear allò que no havia existit mai, una cultura catalana en castellà. La següent gran estrena al Palau de la Música Catalana va tenir lloc l’11 de desembre de 1940: el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo.

He escrit tota aquesta història perquè fa quinze dies el cantant José María Sanz Beltrán, Loquillo, va declarar això en una entrevista a La Vanguardia: “Barcelona va ser la capital del món fins que algú va decidir que fos la capital de Catalunya.” La frase és una bestiesa absoluta, i és prou greu que la digui algú que reivindica la música i que d’aquí a poc actuarà al Gran Teatre del Liceu. Així doncs, avui em poso el barret de mestre i explico a Loquillo que té raó, que Barcelona va ser una capital musical del món, però que els que la van destruir van ser els de la seva ideologia quan van entrar per la Diagonal.