Quan arribin a l’acord, que xiulin

Ara resulta que la independència va molt malament. Ho diuen a la ràdio, ho diuen a la tele, ho diuen a les xarxes. És la tirania de la immediatesa: ens hem acostumat a saber-ho tot a l’instant, minut i resultat, encara que sigui inútil, encara que sigui mentida, encara que sigui per mentrestant. A RAC1, un periodista de primera línia es queixa de les ‘apagades informatives’ de la CUP, que no els volen dir on es trobaran, com els va, on van. Que ‘informativament no és rellevant’, els diuen els cupaires, als qui volen garantir el nostre dret a la informació. Us podeu imaginar, es lamenta el periodista, que això ho fes ERC, CDC? Els muntarien ‘una processó del sancristo gros!’ I segur, segur que té raó.

Però des d’aquesta modesta columna, i des del moment excepcional en què ens trobem, tot es veu d’una altra manera: que els principals defensors dels ‘llums i taquígrafs’ s’hagin vist abocats a un secretisme estratègic, és un (bon) senyal. Recordem-ne una altra: el partit del femení genèric, quan li ha calgut, també s’ha menjat els principis amb patates ecològiques conformant el grup parlamentari amb menys proporció de dones. La història no s’atura, i quina era l’alternativa? Esperar a reunir les cupaires necessàries (femení no genèric) que, a l’hora del parlament, tinguessin un forat a l’agenda? No dèiem que en moments excepcionals calien decisions excepcionals? Doncs ja hem vist una cosa més: els campions de la coherència essent incoherents. Qui estigui lliure de pecat, que els posi el primer gomet vermell. No serà pas servidora.

A l’altra banda del camp, Junts pel Sí són més fàcils de criticar: no podrien ser purs ni que volguessin. I què?, diríem també. El rumor és que estan més barallats que no sembla, oh, quina novetat. Que Mas ja ha batut el rècord personal d’enemics tancant el cercle ideològic peninsular: fins i tot els seus se li giren d’esquena perquè troben que la CUP, oh, desastre, se’ls imposa massa. Minúcies, deixeu-m’ho dir. Els ‘indepes’ esperem, per no sé quina llei de l’univers, que el comportament dels humans polítics sigui diferent del dels humans no polítics, essent persones tots. Fins i tot molts volien travessar la ratlla amb una llista d’humans no polítics perquè, també per una llei inèdita de l’univers, transcendissin la condició humana i ens portessin immaculadament, asèpticament, harmònicament, a la independència final. I dos ous durs, senyores.

Ja em perdonareu que recorri per segona setmana consecutiva a paraules de la meua àvia: ‘Hem de fer pel que ens trobem’, deia, i mai ningú no li va portar la contrària. Doncs pel que fa al cas, ens trobem: 1) amb l’empresa política més èpica dels últims tres-cents anys –que ja sembla que sigui no res, de tant de repetir-ho–, i 2) amb un grapat de persones executores tan diferents com diferent és la gent d’un país sencer. El marc mental català té oposició pròpia, com si ja fos un estat. Quina coincidència: els partits espanyols, enfrontats per les seues eleccions, quan es tracta de l”España no se toca’, es troben els uns als altres amb resultats també discutits pels seus. No ens creguem ara els ‘indepes’ que, per no fer la independència a gust de tothom, serem els més originals del món.

El nostre és un país petit, on els executors es coneixen massa i les tírries personals ens poden condemnar a la resta. Ens faria bé donar-ho per descomptat, assumir-ho d’una punyetera vegada. Si no volem saltar de generació, ho haurem de fer essent de la manera que som i, quina mala llet: essent els qui som. Com tothom, servidora té les seues preferències sobre el qui i el com, però no estic disposada a aferrar-me masculinament, gònadament, a les velles creences que cedir és signe de debilitat i que mantenir els principis intactes és signe de fortalesa. N’estic fins als trons, d’escenificacions en clau de dèbils i forts: vull sentir el silenci de la intel·ligència treballant a tota màquina i prou. Ni rumors ni falses esperances; quan estiguin, que xiulin. M’avindré a l’acord que surti però, mentrestant, que no ens expliquin les seues misèries, que no poden ser més que humanes, i això no és cap novetat.