Quan anar sola és un factor de risc

Tornes a casa de nit esquivant voreres estretes, penombres i cotxes aparcats. ‘Envia un missatge quan arribis, eh?’ Vas pel mig del carrer, caminant gairebé en modalitat marxa, amb les claus en una mà i el mòbil en una altra. Confies no creuar-te amb ningú, i si veus cap silueta que et fa augmentar el ritme cardíac, redirigeixes la ruta. Puges les escales de tres en tres i tanques ràpidament la porta darrere teu. Uf, ja estàs salvada! Desbloques el mòbil: ‘Ja sóc a casa.’ I no te’n vas a dormir fins que la del camí més llarg no ha fet saber que ha arribat bé. Salvades.

No cal que ens ho recordin els mossos amb piulets polèmics, perquè la por que les dones portem incorporada de sèrie ja ens fa tenir activades les alarmes i ‘evitar els riscos’. Tanmateix, ni haver estat educades en aquesta por i prevenció ni seguir els consells de seguretat no ha fet pas reduir les violacions, al contrari. I doncs?

Tothom amb un mínim de seny procura d’evitar els riscos, és clar. Ho fem quan som al metro i ens avisen que anem amb compte amb els carteristes o quan trobem un senyal d’obres a la carretera. Els riscos són inherents a la vida, i tothom mira d’evitar-los en la mesura que li és possible. Però no sé si tots els riscos són igual d’inherents, no sé si és normal haver d’assumir que la meitat de la població és potencialment violable pel fet de tenir vagina, que anar sola pel carrer és un factor de risc.

Si una dona va per un carrer solitari i és agredida sexualment, la culpa és de l’agressor i de ningú més. Ella no s’ho ha buscat perquè ha de poder anar per on vulgui. De què serveix insistir en la idea que anant soles ens arrisquem a ser agredides, més enllà de perpetuar pors i estereotips i carregar la víctima amb una responsabilitat que, evidentment, no té?

Has arribat bé a casa. Uf, ja estàs salvada! O no. Les estadístiques diuen que la gran majoria d’agressions sexuals les cometen coneguts de la víctima. Hi ha moltes més probabilitats de ser violada per un familiar, un amic o un superior. Ens repeteixen constantment tot de recomanacions per a no ser violades de matinada per un desconegut, però què es fa perquè no hi hagi homes que violin?

I si comencem a capgirar-ho i a posar el focus en l’agressor, a evitar les violacions? La prevenció és cosa de tots, i mentre continuem responsabilitzant-ne cada dona individualment estic segura que la situació no canviarà pas. Com tants altres problemes de la societat, anar a l’arrel vol dir anar a parar a l’educació. Més enllà de polítiques contra la desigualtat i de desfer-nos d’estructures que discriminen les dones, també és important d’educar infants i joves en el respecte a la sexualitat. Potser així començaria a canviar alguna cosa.

Mentrestant, malauradament, continuarem caminant amb suor freda i proveint-nos d’esprais de defensa personal.

@BelZaballa, periodista.