Quan Alemanya fa pressió…

És que la situació és molt canviant. I la pròpia UE du molt temps contemporitzant i admetent comportaments poc democràtics d’alguns dels seus estats membres (Hongria o Polònia, per exemple). I això ha anat fent pujar la ultradreta fins a extrems molt perillosos. I, ara mateix, amb una crisi econòmica brutal al davant, és un bon moment per a que aquest feixisme continue avançant i es faça amb el poder. Sinó a tota la UE, sí a una bona part. En tot cas, per a la situació d’Espanya, és un bon clau al taüt. I nosaltres dins, ara com ara.

Exacte, Anna Casacuberta. Jo també he de reflexionar davant la primera mostra de satisfacció interna pel que podia comportar un esgraó més en la baixada cap a la ruïna dels nostres veins espanyols.
Però està bé llegir raonaments de gent millor informada, i amb bona capacitat d’anàlisis.

Amb el permís dels lectors, continuo amb les propostes en positiu que vaig esmentar l’altre dia, en el sentit de no només utilitzar aquest fòrum per desfogar-nos contra Espanya, sinó aportar idees que a curt, mitjà o llarg termini, complementin el procés constituent.

2. Avui m’agradari posar damunt la taula l’oportunitat que tindrem, passada la pandèmia, de modificar hàbits de treball. L’administració podria ser punta de llança en facilitar un horari millor pels treballadors. Per què no començar en flexibilitzar les condicions ?
Probablement hi haurà una quantitat de funcionaris que acceptaran treballar un 80%, un 75% o un 66% del seu horari normal, amb la retribució proporcional.
Probablement hi haurà funcionaris que acceptin 36 hores setmanals a base de 7,5 hores de dilluns a dijous, i 6 hores els divendres (un divendres presencial, un divendres teletreball). Per exemple.
D’altres suggeriments, benvinguts. Però si us plau, imaginació, pensament disruptiu, “thinking out of the box”.

Avui l’editorial és de pensament matematic, és dir, si te’ns algo i t’ho prenen, et quedes sense res, per molt que perdin els altres.
És lògic, que no caigui el mur de l’enemic, si ha de caure sobre meu.
Al llarg de la història hi ha hagut societats que s’han alliberat o, han avançat, no per l’esforç propi o per revoltar-se, sinó pel declivi i l’esfondrament dels seus opresors.
No crec que sigui el cas de Catalunya i Espanya, ans al contrari, Catalunya sempre fa de coixi a Espanya.

La causa alemanya contra les polítiques del BCE és de molta importància política no solament perquè condiciona el futur dels europeus, i molt especialment dels catalans, sinó perqué el seu plantejament expressa una crisi molt profunda del plantejament inicial de la UE. Com a principi la UE amb l’excecpció del poder judicial no tutela als seus estats membres, i per aplicació dels fonaments de la bona fe i lleialtat recíproca no es planteja la possible existència d’estats infiltrats que simplement han acceptat les normes comunitàries per interés i no per cap convenciment, l’europeisme és per a ells un preu a fer veure que es paga. L’existència de socis de conveniència es posa en evidència molt especialment amb els incompliments de les condicions i compromisos econòmics. El cas de Grècia ja era aixó d’una forma inicial tant descarada que tothom va fer veure que la realitat era una altra i quan la situació es va fer insostenible el rescat va ser molt dolorós pels grecs, que van pagar les culpes seves i les dels socis complaents abans per interés. Grècia enfronatada de sempre amb Turquia no es podia permetre tampoc engegar els socis europeus i fer com ha fet després el Regne Unit. Els cassos d’Itàlia i Espanya són d’una altra magnitud, molt més difícils de pair i posen en perill real tots els socis, però fixem-nos que de nou existeix una trampa de conveniència que és el que el tribunal alemany no accepta. És en aquest escenari que es planteja tant el Brexit com la causa alemanya contra les polítiques del BCE. Cert és que no són iguals ni en les formes ni en la naturalesa de la proposta. El Brexit posa en dubte els principis polítics i Alemanya no, sinó tot el contrari. La solució del Brèxit és un contenciós econòmic-financer i la del cas Alemany haurà de sortir o bé de l’aprofundiment dels principis polítics o amb la seva reculada: aquest és el dilema perquè no deixa de ser un contrasentit que l’alt tribunal alemany plantegi la seva posició no tenint competència per obligar al BCE però si obliga als governants alemanys que han de deixar de fer veure que la cosa marxa la mar de bé. Aquesta darrera possibilitat de reculada dels principis polítics és la que ens seria funesta perquè el fangar hispànic hauria aconseguit els seus objectius constitucionals y europeistes pràctics: “promete y promete hasta que la mete, y una vez metida toda promesa olvida”. Pot ser m’equivoco, però interpreto que Alemanya no està disposada a acceptar la cultura macarra i tampoc a deixar-la sense puniment. Pot ser és naïf però ho espero amb fruïció.

Tota la raó Vicent, personalment de seguida ho vaig veure així. Una cosa és que pugui entendre més o menys, que els països nòrdics vulguin seguir finançant les corrupteles espanyoles i les més que probables italianes. Però això de que un tribunal estatal, qüestioni al de Luxemburgh, de seguida em va conectar amb la nostra causa i no em va agradar géns. No és per res una bona notícia. Per una banda, crec que Europa ja ha entès el concepte Règim del 78. Avui, parlant amb un amic que viu a Buenos Aires, em parlava d’ unes declaracions d’ Ángela Merkel, que jo no he sentit dés dels TN d’ aquí ( potser no ha coincidit i si que les han emès, no ho sé). En elles explica perquè no volen donar als països del Sud el que demanen. Diu que ajudaran i donaran diners a baix interès, però que no pot tornar a passar el que va passar al 2008, que ” es van repartir” i que no van servir per impulsar l’ economía i crear riquesa. Que aquest cop s’ haurà de justificar cada euro.

En aquest punt si que me n’ alegro, perquè ja no són tant innocents amb Espanya, saben de quin peu calça, i per tant cada día enténen més les nostres demandes. Però una cosa és això, i l’ altre molt diferent, és que recórrin als tribunals per justificar la política que volen fer, superant si cal als que están per sobre. Mala peça al teler.

La Unió Europea pertany als estats, i el 2017 els catalans ho vàrem veure amb una claredat absoluta

Amic Vicent, estàs dient que no ens en podem fiar de la UE? Doncs no deixes de tenir raó.

Joan Cusidó

Esperar el reconeixement legal – per qui sigui – del dret d’autodeterminació no sé si ens portarà a la independència. La independència “de facto” si que obligaria – a qui sigui – el reconeixement – o no, ves a saber – d’aquest dret.

Això es el que va intentar el MHP, però es va trobar amb la negativa del Donald Tusk primer i amb el menyspreu absolut després

Deia:
“JORDI PIGRAU 06.05.2020 | 05:09
Es ben curiós veure que els comentaris no tenen res a veure amb l’Editorial, la gent descarrega la seva bilis però amb uns arguments absolutament
contradictoris. I aquestes contradiccions(que també son las dels polítics) son les que fan que ‘l’Impasse’ en que viu la Política Catalana s’allargui fins a l’infinit.”
Hi tenia tot el sentit.
L’editorial d’ahir i molts comentaris -entre d’altres el meu, conscientment- foren un disbarat. Per això, conformaren una mena de “tempesta de idees” en què es diuen les bajanades més contradictòries, per tal d’atansar un raig de llum que “faça pensar fora de la caixa” com va aportar Vicent en l’acomiadament a Eudald Carbonell.

Supose que coincidireu prou amb mi que el “pensament nacionalista” té unes arrels bastant irracionals i desenvolupaments força ditiràmbiques, malgrat que vulguem revestir-ho d’una certa aureola de “racionalitat”. Ho veiem a les clares amb les actuacions de facto per part d’un estat ocupant, com la reacció que fem els ocupats. Com si d’un joc d’espills es tractàs.

Com cada dia, Vicent Partal, ens regala/suborna les neurones, com En Viver Pi-Sunyer ho va fer amb l’estratègia “De la llei a la llei” on ens vam estimbar contra la crua realitat de l’estat ocupant, a persones que hem dedicat una porció important dels nostre temps i diners per fer d’aquesta(es) societat(s) ames del seu destí.

Si aquesta sentència ens va bé o malament, chi lo sa?

El que ens farà lliures, des del meu humil punt de vista, és “fer” actuacions – i no només paraules- múltiples que sempre porten implícites la llavor de fer obsolet el sistema de l’estat colonial europeu que acarona els dos que ens ocupen com el de nivell internacional.

És una immensa imbecil·litat dir de bestreta “Ho tornarem a fer” quan “ellos” també ho faran.

Y crear la ruptura neta (Clean disruption) comporta executar i portar a cap avanços d’avantguarda en tots els camps humans, de tal manera que s’hi perceba nítidament que som una societat que actua amb criteris propis i que no poden ésser “copiats” si no es pertany a aquesta tribu.

PS: Vicent, el teu PS d’ahir comportava una barrera defensiva de les actuacions d’ERC, puix la reacció del meu comentari fou disparar a boca de canó contra ells. S’hi tracta de ser indomables, àdhuc, per als “nostres”. Si algú -d’entre nosaltres- vol servir de paraxocs als ocupants, que sàpiga ho serà, però que n’ha d’eixir ferit de mort. Només cal veure a què juguen els rufians, asens, pascals, bonveïns, pujols, buxadés, garcies-albiol, baldovins, etc. en una partida en què volen jugar una partida que tenen perduda de bestreta i que, malgrat totes les disparitats ací no podran implantar perquè els amos reals del tauler ens són aliens.

Així com molts professionals han perdut la seva funció social per l’avenç tecnològic, cada dia em sembla més estrany que la figura dels jutges es mantingui sense cap evolució des de segles passats, amb les seves constants aberracions, interpretacions malignes i contradiccions constants, quan un simple ordinador intel·ligent estaria molt més qualificat per a exercir les lleis amb justícia i equanimitat. És absurd que en una societat mundial mancada de qualsevol sentit ètic i moral, on preval el crim i la delinqüència als més alts nivells, es continuï simulant que s’administra justícia a través de jutge polítics, d’immoralitat comprovada, parcials i inics. És evident que actualment queden molt pocs jutges que no representin a partits polítics i que no actuïn defensant obertament a determinats governs gairebé sempre ultra conservadors. Deu ser que tenen por de ser engolits per la tecnologia, perquè el seu paper social, sovint és molt més perniciós que útil per a la societat. Imagineu-vos per un moment que els metges també actuessin amb obediència als partits polítics més degenerats. La nostra vida dependria del que et toqués i a qui representés, no pas de la seva capacitat científica. Doncs avui la justícia funciona així.

D’acord amb l’editorial: no ens afavoreix (ans a l’inrevés) que un tribunal d’un estat membre qüestioni (o, pijor encara, ignori) decisions del TJUE. Però això no és nou. El sistema judicial espanyol manté empresonat un eurodiputat i reclama jutjar-ne tres més malgrat l’empara atorgada a aquests quatre catalans per tribunals europeus superiors. El que és nou, ara, és que es tracta de DINERS, d’INTERESSOS, no de principis ni de drets. El tribunal consitucional alemany ha mogut peça contra el Banc Central Europeu en defensa dels interessos de l’economia alemanya.

Europa potser sí que és alguna cosa més que la suma de vint-i-set estats. Però les institucions europees de govern només són la suma dels interessos de 27 governs “nacionals” (segons la denominació habitual a Europa; nosaltres en diriem estatals). I cada una d’aquestes 27 “nacions” es mou en funció dels seus interessos “nacionals”, o més exactament dels interessos dels seus governs. No governen els principis, sino els interessos. Per això Europa no donarà suport a la nostra independència fins que li resulti més beneficiosa que la nostra submissió. Fins ara, això no ha passat mai. I no passarà tampoc ara per ara, malgrat l’encaparrament espanyol a esdevenir un problema econòmic molt més greu (llegi-ho: més car) que el grec de fa 10-12 anys. Al cap i a la fi, els grecs van acabar passant per l’adreçador.

Únicament accions continuades, fermes i sostingudes de l’independentisme català, que provoquin malestar, inestabilitat i crisi política i econòmica permanent i insoluble, poden fer que alguns cercles de poder (a Espanya i a Europa) aconsellin que les minories extractives que piloten els governs (espanyols i europeus) comencin a fer avaluacions cost-benefici. Què els resultarà menys onerós (menys car!)? Podrien treure’n més benefici (o tenir pèrdues menors) amb una eventual independència catalana, que pacificaria la inestabilitat d’Espanya? O bé, els resultaria més barat, a uns i als altres, mantenir-nos sota el domini espanyol?

Evidentment, això dependrà de la intensitat d’actuació de l’independentisme català. Si aquesta intensitat és prou massiva, persistent i continuada, ja hem vist que pot comportar victòries com la d’Urquinaona. Perpinyà fou una gran flamarada d’esperança, però un senzill decret d’alarma ho ha aturat tot, excepte tímides reclamacions des de l’autonomisme de reprendre meses de diàleg que no poden dur enlloc.

Mentre el missatge que donem a Europa sigui tranquilitzador, com fins ara, no tindrà motius per canviar la seva posició.

QUI MANA EN REALITAT…

El Tribunal Federal Constitucional alemany li diu al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que s’ha accedit… El rescat dels països del sud farà si cap més visible quina Europa tenim al davant i a n’aquest joc de geopolítica de la UE, Catalunya és Spain. I amb els afers interns, mala peça al teler.

A la UE, les llibertats de les minories nacionals poden ser moneda de canvi, invisibilitzant-les davant pressions econòmiques…
No podem anar amb el “llirisme recurrent” a Europa pel que fa al tema de la independència de Catalunya. Hem de ser la pedra a la sabata, que tinguem la persistència en fer de la negació dels drets de la nostra minoria nacional, un problema permanent i insoluble tremendament molest, per a tothom, com diu L’editorialista… Millor pensar que estem completament sols (en l’arrencada). L’Europa “màgica” no existeix.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Completament d’acord amb l’editorial d’avui. Els independentistes catalans hem de ser fortament europeistes, tot i que hem de reclamar que la Unió Europea ha de canviar per fer costat al dret a l’autodeterminació i a la defensa dels drets humans, canviant el model capitalista actual que fa augmentar la desigualtat social. Ens cal impulsar un moviment polític internacional que defensi aquest canvi de model social, i defensi també el dret a l’autodeterminació i la federació de les nacions dins d’estructures com la Unió Europea, que han d’anar avançant cap a una governança mundial en què els drets humans es defensin a tot el món i deixin de ser una abstracció acadèmica aplicable només a ciutadans rics.

El tema del nacionalisme, però, crec que és més complex. És evident que les nacions existeixen i que s’han de regir respectant el dret a l’autodeterminació, això ha de ser un principi bàsic. És evident que els Països Catalans constitueixen una realitat nacional. Però la paraula nacionalisme és un vocabulari confús. Cadascú en té un concepte diferent, i jo francament no sé què significa nacionalisme. Albert Einstein, quan va visitar Catalunya el 1923, es va sorprendre quan li van explicar què era el nacionalisme català. Al final va dir: em sembla que us entenc, però us aconsello que no parleu de nacionalisme a la resta del món, perquè no us entendran. Cent anys més tard encara no hem après la lliçó. En l’àmbit internacional, la paraula nacionalisme s’associa a supremacisme nacional, a un aïllament provincià i intolerant. Per més que ens hi escarrassem, no aconseguirem canviar el significat de la paraula “nationalism” en anglès, que al capdavall és el que compta, perquè tothom pensarà sempre que “nacionalisme” en català té el mateix significat que “nationalism” en anglès, que és el que hi posa al diccionari català-anglès.

Personalment no barrejaría tant el tema amb l’independentisme nostre. Fins avui, quasi tots els estat es passen pel forro les decisions del TJUE.

Sabent que això és aixi, resulta que els que tiren del carro dels diners veuen que molts estat els prénen el pèl. Si els jutges alemans són com els jutges espanyols, aixó ja no ho sé. Ara em ve a la memòria el jutge que va treure el President Puigdemont de la presó. Si ara hi ha una sèntència alemana que, sembla que vol posar ordre on no n’hi ha, ja es veuràn les repercussions.
El que va quedant demostrat és que la UE (i la seva justícia) fa temps que els importa poc les coses de “molta importància” que passen a països com Polònia o españa.
Que a la UE mana més una funcionària española que un president de no sé què, es evident, i es per això que nosaltres hem de fer coses que ensorrin encara més l’estat repressor español. Si els alemans perden diners en les seves inversions, ja s’ho faran i suposo que els seus jutges també veuen que aquesta diners són dels alemans. Es per això que molts n’estan farts de pagar festes als altres.

Seguint el consell del senyor Jaume Vall, li proposso que faci l’esforç de fer entendre als comentaristes i catalans en general, que cancel.lin els comptes de les entitats que van en contra de la llibertat de Catalunya. Si aconseguissim això, caldríen poques coses més, doncs el llum vermell es veuria des de Múrmansk.

Anàlisi molt adient Sr. Partal. S’ha d’aprofitar la sentència com el moment de fer un pas al davant o bé caure enrere del projecte UE original.

Parlo abans de les ajudes econòmiques, ja ho he comentat altres vegades.
Dono la raó a que els països del nord, els que varen fer disciplinadament els deures econòmics, mirin amb recança a espanya a l’hora de tornar a donar diners. Però el moment ho necessita, i més encara que al 2008, perquè ara és un tema de ciutadans no de banquers especuladors.

Això si, aquests països van pecar, per mandra o per excés de confiança en el govern d’espanya, de no haver fiscalitzat on i com s’empraven els diners aleshores. El resultat d’aquesta no fiscalització és que la oligarquia económico/aristocrática es va enriquir més encara, i el poble i la economía real van patir i pateixen les conseqüències.
Per comptes de servir per a eixugar el deute i generar reactivació, va servir per precaritzar contractes laborals i fer retallades socials, mentre s’executaven obres faraòniques ruïnoses, com nous Aves, autopistes a rescatar a Madrid, etc., enriquint als de sempre.

Doncs ara estan obligats a donar novament diners si no volen que el mercat comú salti pels aires. Això si fiscalitzant la destinació de fins al darrer euro, de tal manera que el 155 aplicat per la corrupte espanya a la Generalitat resulti suau en comparació.
I aquesta fiscalització hauria de ser retrospectiva, mirant ja des del 2008, i recuperant dels oligarques/aristocrates que se’n vsn aprofitar els diners. Si convé nacionalitzant bancs i empreses dels Florentinos, Borbons, etc.

Aquesta és la part económica.
La política sería, en la linia que ha suggerit un altre subscriptor, aprofitar el posicionament del TC Alemany per a fer un pas endavant polític i donar més força a les institucions europees, acabant amb la adhesió per conveniència.
Sería el moment perquè els estats europeistes sincers, normalment els que més paguen, marquin políticament d’una vegada per totes i sens dubtes, que els tribunals i les Institucions Comunes , per això se’n diuen Comunes, están per sobre d’interessos egoistes locals.

El moment és de canvi, o s’aprofita per tirar endavant o per a ensorrar les bases de la UE.

De nou, apareix avui una nova preocupació que ens endinsa al centre del nus en el què l’independentisme està. De fet en el centre del nus que el model polític europeu està. Ambdues estan relacionades. Per això cal relacionar la causa del independentisme, una causa política; amb un enfillat d’altres causes polítiques que ara ja sí sobrepassen la denominació d’un “afaire” intern. Així, el comentari del senyor Blesa, que recull a la vegada un altre comentari, es torna molt adient. Cal defugir les filies i les fòbies personals que neixen de la part sensible que carrega en la trajectòria de cadascú. No del tot, doncs com bé comenta l’editorial, la sortida política d’aquest cas polític, tindrà l’energia que precisa des de la voluntat popular. I necessitarà d’un altre component en la recepta, una recepta que no s’ha fet mai, i que per força haurà de ser naif si vol tenir continuïtat en la jugada. L’independentisme ha d’apostar fort per aquest artefacte polític en construcció que és la UE; al mateix temps que ha de ser curós amb com tracta la deriva burocràtica i inflacionista en que es troben Comissió Europea, Consell o part del Parlament. Potser per això mateix el Consell per la República va amb peus de plom ? ( El plom a les solucions d’un BCE campió en amagar la bola que acaben de proposar des de Alemanya? Qui instrumentalitza tal revisionisme? Qui té una mirada diferent? )
No és una guerra, però sí és una confrontació. Molt global, més del que a voltes volem assumir. I cal tenir la perspectiva enfocada on hi han les batusses. Per això, una volta més, l’editorial posa el dit en la nafra. I per això una volta més crec que em quedo amb la interpretació d’alçar la mirada curta: ni és només un joc de partits més o menys incompetents al principat o a l’estat espanyol, ni és cap escat de poques jugades.
El que sí sé; i més que mai en vistes del ritme dels esdeveniments, és que la terra se’ns mou sota els peus.

1. La hipòtesi de partida de l’editorial és que la independència nostra depèn de la UE. Si acceptem això hem d’esperar i aconseguir un capgirament total de la UE fins que deixi de ser un club d’estats i multinacionals. En tenim per molt temps.

2. La UE és l’imperi alemany. La sentència del tribunal alemany critica la política financera de la UE. Renunciarà per això Alemanya al domini sobre Europa per protegir(?) als estalviadors? Tots saben que això no aniria bé per a la indústria Alemanya.

3. Sembla que mai es té en compte que l’opció general a Europa és que Catalunya ajudi als espanyols a pagar. Mentre cridem algunes estones però anem pagant religiosament, és difícil que canvíin d’idea. Crear desordre que costi uns diners pot fer dubtar una mica, però els costos no s’acosten ni de tros al 16.000 M€ que ens munyeixen.

No havia vist la notícia i tampoc en tinc ni idea de dret, però crec que la meva interpretació intuïtivament hauria estat la mateixa que la de l’editorial. Potser m’atreviria a dir que més que la falta de comprensió (i d’interessos) de la UE davant la nostra situació, el realment decisiu en la inacció de la UE ha estat el nostre ambivalent plantejament rebec. Des del meu prisma, l’única forma que té l’independentisme de tirar endavant és madurar i assumir la realitat del funcionament dels estats i del capitalisme global criminal en general. És més que possible que les circumstàncies climàtiques i econòmiques ens hi vagin obligant.

Tot i compartir l’idea que exposa l’editorial, de no supeditar la justícia europea a les dels estats, doncs tots pendríem mal i nosaltres els qui més, penso que en aquest cas concret, el director fa norma de l’excepció, un tot al mateix sac. I em sembla molt bé fer sonar l’alarma per que no sigui així, però el que és just, és just. I és de justícia que els pobles del nord rebutgin malbaratar els seus recursos, treball i esforç, per que els pobles del sud continuïn “prenent el sol” al.legrement. No cal fer una llista de pràctiques agrícoles, infraestructures absurdes, subvencions infinites i corrupcions vàries. Ja ho coneixem. Nosaltres tenim setze mil milions de raons cada any, per entendre-ho millor que ningú. Fa quaranta anys… I que no ens parlin de solidaritat, sobre tot.
Desde la perspectiva cultural protestant i, m’atreveixo a afegir, la catòlica catalana (hereva dels bons homes i expressada en el nostre romànic), el concepte de premiar el treball, de defensar drets complint deures, és molt arrelada en la lògica de les coses. Costa entendre el manà caigut del cel, l’Estat (?) proveirà, dels catòlics temorosos de l’inquisició, submesos al destí, sense fer res més que parar la mà.
El fet que això ho reclamin els partits d’ultra dreta amb els seus nacionalismes excloents i populismes enganyosos (partits dels quals la democràcia, paradoxalment, s’hauria de defensar), sí fa encendre l’alarma de l’editorial, però no treu que sigui una denúncia del tot justificada.

La UE es una associació interessada de mercaders, controlada per ells i on les cares visibles son puxinelis amb corbata molts dells de dubtosa trajectòria i procedencia.

La UE es una colla de regnes de taifes. No té una política comuna (ni coordinada), no té Constitució comuna, ni lleis socials comunes, ni fiscals comunes… etc.

Per no tenir, no tenim ni moneda comuna. I si la tenim, no està emparada pels mateixos criteris de solvència. Aixó afavoreix als estats que no fan bé les coses en matèria econòmica, ja que els evita una devaluació (Devaluació, però que si que afecta a tots els estats europeus)

Cada un pot tirar pel dret sempre que li convé, encara que els altres arruguin el nas (Però es clar, no volem mes Brexits perquè aixó perjudicaría als mercaders que son el amos)

El Tribunal alemany, per mí en un gest que l’honora i obligat a defensar els drets dels alemanys (com a mínim), ha vingut a dir, i aquest es el fons de la questió que hauríem de tenir en compte, que comprar deute, fins i tot a interés negatiu, indiscriminadament (inclosos paisos que ARA MATEIX NO poden pagar ni els interesos del que deuen actualment, com Espanya entre altres), farà empobrir la UE, fins i tot a risc de que desaparegui.

Tot aixó referit a les compres que es fan des de que les inicià fa anys en Mario Draghi. NO ESTEM PARLANT DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA ACTUAL PROVOCADA PEL CORONAVIRUS. Atenció, estem parlant d’una sentència relativa a casuistica econòmica de fa varis anys, abans del 2017 per descomptat.

Per aquest motiu, se m’escapa, potser soc jo, la vinculació entre la UE, l’independentisme, l’economia… i altres, d’aquest editorial.

I si, el primer que fa posar el crit al cel va ser una ultra dretà alemany. Però siguem demòcrates: té raó.

Avui, no….tant, Partal! El tribunal alemán y te rao. l’idee establerte en els tractants era clara: el BCE no pot comprar deute dels goberns de l’Unio. Fer-ho comprant deute publica dels mercats es FER TRAMPA: i aixo s’ha vist clarament en el cas d’Espanya en que els bancs sobretot espanyols compraven el deuta públic espanyol i el revenien al BCE. Es aquest sistema “rotatori” que permet mantenir el deute públic del Sur que el tribunal alemany ha dictaminat que s’ha equivocat el Tribunal de Justícia Europeo (fet sota la pressió política de mantenir el Euro que no te res que veure en mantenir els drets dels europeos). O es que algú pensa que el Tribunal Europeo no es pot equivocar en temes econòmics que impliquen que els ciutadans alemanys tenen que pagar els pecats dels europeos del sur?

D’acord amb l’article. Puc entendre els motius d’Alemanya, però no justificar-ne els mètodes.

El que és ingenu no és comptar amb Europa per obtenir la independència, sinó creure que en podem prescindir. Francisco Sánchez ho clava. No hem d’esperar que Europa es mogui per principis ètics de justícia, però sí per conveniència política i econòmica. El dia que l’independentisme esdevingui un problema irresoluble que aporta més danys que beneficis, el dia que sigui una realitat irrefutable i costosa, Europa claudicarà com ha fet sempre. Mentre hi hagi sectors independentistes que es dediquin a frenar, destensar i acatar, Europa no mourà un dit perquè nosaltres mateixos, des de dins de casa, els estem solucionant el problema.
Propostes: fa mesos que vaig tancar el meu compte de no resident a La Caixa. Animeu-vos a fer el mateix.

Tu ho has dit, “minoria nacional”. És un concepte que des de l’independentisme pràcticament no s’utilitza i jo crec, des de la meua ignorància jurídica, que hauria de ser un argument principal. Quan l’espanyolisme ens demana hipòcritament que canviem la legalitat espanyola (Constitució), per poder exercir el dret a l’autodeterminació, la resposta és aquesta, som una “minoria nacional” sotmesa a una majoria d’una altra nació. Açò cal explicar-ho a Europa i al món.