21.04.2021 - 19:50
La vice-presidenta segona del govern espanyol, Nadia Calviño, ha demanat als bancs “responsabilitat” per a cercar totes les alternatives que minimitzin l’impacte negatiu sobre l’ocupació de les fusions, especialment quan s’esdevenen al mateix temps que es paguen sous i gratificacions (bonus) “inacceptables” als directius. En certa manera, responia a l’anunci de CaixaBank, que després de l’absorció de Bankia presentarà l’expedient de regulació d’ocupació més gran de la història de la banca espanyola, amb 8.291 acomiadaments i el tancament de 1.534 oficines.
La ministra ha insistit que els alts sous i les gratificacions pagats a directius d’entitats financeres eren inacceptables, perquè són remuneracions “que no es corresponen amb la situació econòmica del país i encara menys en entitats que anuncien fortes retallades de personal i tancaments d’oficines”. Ha dit que havia compartit aquesta “preocupació” amb les entitats financeres i amb el Banc d’Espanya. La destrucció d’ocupació en el sector significa una destrucció de valor i una pèrdua de capital humà per a l’estat que, diu Calviño, no es poden permetre. I ha afegit que, sense la fusió, les pèrdues de llocs de feina haurien estat superiors.
Estava obligada a justificar la decisió de CaixaBank per dos motius. El primer, perquè afecta molta gent i augmenta les desigualtats retributives per la part alta, I el segon, perquè en aquest cas, cosa que no passava en altres, l’estat espanyol és el segon accionista de l’entitat, amb un 16,1% del capital. I, doncs, no tenen res més a dir? El govern espanyol es troba en una situació ben galdosa, contribuint a un ERO històric com a accionista i havent d’encaixar les dures crítiques dels sindicats. “És una provocació i una falta de respecte, perquè, a més, proposa condicions d’enderroc a les indemnitzacions”, li han etzibat des de CCOO. “Considerem salvatge que la primera mesura sigui rebaixar més del 50% de l’equivalent a la plantilla de Bankia, que s’acaba d’integrar”, li han dit des d’UGT.
Unes crítiques que segurament s’enduriran en la junta de CaixaBank, la primera després de la fusió, que es farà el 14 de maig a València per aprovar, entre més punts, el repartiment de dividends. Poden repartir dividends i fan fora una cinquena part del personal? Molta gent es demanarà, amb raó, com s’entén, això. A la junta es proposarà als accionistes el pagament a final de maig d’un dividend que implica repartir 216 milions d’euros. Els accionistes de CaixaBank, inclosos els que procedeixen de Bankia, rebran aquesta remuneració a partir del 24 de maig; la Fundació la Caixa, principal accionista, n’obtindrà 65 milions i l’estat, 35 milions, per la seva participació com a segon accionista.
CaixaBank argumenta l’ajust amb les mateixes raons adduïdes pel BBVA pel seu ERO a tres mil treballadors, és a dir, qüestions productives i organitzatives –eliminar duplicitats i fer sinergies–, l’existència de tipus negatius des del 2016 fins el 2025, previsiblement, cosa que continuarà reduint els marges financers, i la digitalització dels clients, que redueix la necessitat de mantenir part de les oficines. Ara, en aquest cas hi ha una diferència molt important. Així com el BBVA argumenta addicionalment raons econòmiques, per les pèrdues registrades per l’entitat, CaixaBank no ho pot fer, perquè l’any passat va presentar beneficis, concretament 1.381 milions d’euros, amb una baixada del 19% respecte de l’exercici anterior.
Sobre la referència de Calviño als sous: quan una entitat fa fora tanta gent i deixa tants pobles sense oficina bancaria, el manteniment de sous alts a la cúpula fa mal als ulls. El president Goirigolzarri fa temps que rep crítiques –per la pensió privada vitalícia de tres milions d’euros bruts anuals, que es va endur del BBVA el 2009, quan tenia cinquanta-cinc anys– i ara, probablement, en tornarà a rebre. De moment, amb la fusió és clar que els qui hi surten guanyant són els treballadors de Bankia –els qui es quedin, és clar–, que tenen un sou que és un 20% inferior als de la Caixa. Això ja ho arreglaran.
Però els que de veritat hi guanyaran són els directius i consellers de l’entitat madrilenya. De moment, la cosa més vistosa és que el president es triplicarà el sou. Percebrà una remuneració fixa anual d’1,65 milions d’euros, a la qual pot sumar una retribució variable de 200.000 euros en cas de complir objectius, segons la proposta que se sotmetrà a votació a la junta d’accionistes. A més, tindrà un incentiu a llarg termini, també de caràcter variable i materialitzat en accions de l’entitat, durant uns quants exercicis a partir del 2025, que només percebrà si es compleixen els objectius fixats per l’entitat. Així s’acostarà al sou del conseller delegat, Gonzalo Gortázar, que és de 2,26 milions fixos.
Però no serà pas l’únic que guanyarà més. Ara es posarà fi a les limitacions salarials legals –derivades del rescat– de la cúpula i els directius de Bankia, els sous fixos dels quals no podien superar el mig milió d’euros d’ençà del rescat de l’entitat el 2012, o els 800.000 euros, incloent-hi la retribució variable. En l’acord de fusió actual es recull que els sistemes retributius aplicables en la societat resultant als consellers executius, alts directius i altres categories de personal amb activitats professionals que incideixin significativament en el perfil de risc resten subjectes al règim general de les entitats de crèdit. Per tant, la integració posarà fi al límit salarial imposat a totes les entitats que van rebre ajuts públics. Quants són? No ho sé, però segur que estaran ben contents de l’operació.
Però sembla que hi ha un punt opac, en aquesta pujada de remuneració. En realitat, el decret del febrer del 2012 –dictat pel govern Rajoy en uns moments en què la banca trontollava de valent– permet d’eliminar els topalls salarials “una vegada fet el sanejament de l’entitat mitjançant el pagament, amortització, rescat o alienació dels títols subscrits pel fons”, cosa que evidentment no s’ha fet, perquè Bankia encara no ha tornat els 24.000 milions d’euros del seu rescat. Però a les lleis sempre hi ha forats, o llacunes, com en diuen. Ve’t aquí que el text no diu què se’n faria, de les remuneracions, en cas de fusió o absorció, un forat que clarament molts aprofitaran per apujar-se el sou, de manera legal, és clar.
Un aspecte interessant i benintencionat de l’ERO és que CaixaBank no vol carregar els acomiadaments fent el tall per edats, com és habitual en aquests casos, i mira d’evitar que el gruix de les sortides afecti els treballadors més grans. D’aquesta manera, el banc ha descartat les pre-jubilacions i mirarà que les sortides es facin d’acord amb la màxima voluntarietat i meritocràcia. Pretén, doncs, que l’ajust sigui equilibrat: la meitat, els més grans de cinquanta anys i l’altra meitat els més joves de cinquanta. Diuen que no volen perdre experiència. Però els sindicats ja han dit que en dubten.
I, per acabar, enmig d’aquest batibull, just l’endemà del comunicat de CaixaBank, l’Associació Espanyola de Banca (AEB) avisava ahir que hi havia marge per a fer més ajusts de plantilla en el sector bancari espanyol, que voreja els 18.000 acomiadaments. I el president de l’associació, José María Roldán, ho va argumentar. Va explicar que a Alemanya, d’ençà del 2015, s’han tancat 9.000 oficines bancàries i a Itàlia 6.000, xifres que superen les 5.000 que s’han clausurat a l’estat espanyol. Així mateix, va recordar que el sector afronta un canvi tecnològic, amb més ús de canals electrònics i menys de diners en efectiu, cosa que implica un procés de reducció de la xarxa d’oficines bancàries i plantilles.
Tot sembla ben lligat per a minimitzar o presentar com una cosa natural l’ERO i els augments salarials de la cúpula. No ens hauria d’estranyar gaire. És un sector tocat de fa molt temps. Segons fonts sindicals, d’ençà de l’any 2008 s’han destruït 98.499 llocs de feina al sector financer, xifra que representa un 36,4% del total de la plantilla. I, com hem vist, l’AEB diu que encara hi sobra gent, però no diu el límit. Ara bé, els qui ho facin possible han de guanyar més diners, això sí. És la lògica vigent en el sistema de fa molt temps. Potser massa… Però, així i tot, no deixa de sorprendre que els milions tinguin tanta importància per a fer retallades i tan poca a l’hora d’augmentar les remuneracions dels qui més guanyen…
