31.12.2016 - 02:00
Hi ha moltes maneres de contar històries. I no em refereixo a fer literatura. Parlo de contar històries en veu alta. Com es feia abans. Com encara es fa, però potser menys. La paraula dita és hipnòtica. Ara, cal saber dir-la. Ho sabem pels poetes, escoltant Enric Casasses, Dolors Miquel o Núria Martínez-Vernis. Hi ha moltes maneres de contar, tot i que trobar la manera no és fàcil, perquè és trobar la pròpia veu.
Això ve a tomb d’un projecte que té en dansa el dibuixant Joma, al voltant del contar en veu alta, amb una veu i un fer propi. Ell és un bon lector de l’Odissea. Fa temps que la pensa i la repensa. Encara recordo fa molts anys quan il·lustrava passatges del clàssic cada setmana al magazine de La Vanguardia, a pàgina sencera. I després de l’Odissea va arribar la Ilíada.
Dic que en Joma es coneix rebé l’Odissea, les seves històries a través del viatge d’Ulisses. I d’un temps ençà ha agafat el clàssic i se l’ha mirat amb una intenció diferent. D’aquesta lectura n’ha sortit un banquet, amb sacrifici ritual i libacions. I encara després, ha centrat la mirada en el vi. L’Odissea i el vi. I n’hi ha sortit un projecte, que encara es troba en procés, que li ha posat per nom L’Ona Vinosa. Perquè és com Homer anomena la mar moltes vegades. Vinosa.
Joma planteja tres grans àmbits on el vi té una presència en l’Odissea: el vi com a element de la vida quotidiana; el vi com a metàfora, com a recurs de llenguatge; i un tercer àmbit, segurament el més apassionant, que és quan el vi es converteix en motor de les accions o de resolució de les aventures. Doncs Joma relata algunes d’aquestes històries i, com a artista que és, s’acompanya del pinzell: a sobre unes tovalles blanques de fil, mentre la narració oral avança, ell també esbossa amb tinta de sípia i pinzell de pèl fi les històries que conta.
A les tovalles van apareixent illes, edificacions, natura i personatges: Ulisses, Penèlope, Laertes, Polifem, Calipso, Èol… La superfície blanca i suau es va convertint en una mena de retaule en blanc i negre, i les històries odisseiques i les libacions (amb un vi que s’escau per a cada ocasió) creen un estat d’ànim propici. La cadència és d’ondulada mediterrània tranquil·la, fins que l’artista sincopa l’acció amb un cop d’efecte: canvia de pinzell, en pren un de molt més ample, i el suca en una palangana plena de vi negre, ben tànnic. I sas! El blanc i negre queda trencat pel color violaci del vi crepuscular. És un moment emocional.
Temps després d’haver viscut l’Ona Vinosa, prenem l’edició facsímil de l’Odissea, versió de Carles Riba del 1948, aquella il·lustrada amb gravats d’Enric-Cristòfol Ricart, editada per Carles-Jordi Guardiola a La Magrana el 1983. Anem a veure el Cíclop Polifem. Diu Ulisses:
«I des d’allí navegàrem avant, amb l’ànima trista,
i férem cap a la terra dels Cíclops, gent orgullosa,
sense llei, que, veieu, refiats dels déus que no moren,
ni planten amb les mans cap planta que sigui, ni llauren,
sinó que sense llavor ni arada tot els germina,
els ordis i els forments i les vinyes, les quals produeixen
vi d’uns enormes carrolls, i la pluja de Zeus els ho puja.
I no tenen aplecs per donar-hi parers, ni judicis,
ans, el que és ells, habiten carenes de puigs alterosos,
dins d’esplugues balmades, i cadascun fa la llei
als fills i a les mullers, i l’un no s’ocupa de l’altre.»
(…)
«Bé, jo mano llavors als meus companys honorables
que romanguin allí, al cotat del vaixell, i que el guardin;
i jo, escollint dels companys els dotze millors, vaig anar-me’n;
i portava en un bot de pell de cabra un vi negre,
dolç, que m’havia donat Maró, d’Evantes nissaga,
un sacerdot d’Apol·lo, el patró que d’Ísmar té cura,
per tal com li estalviàrem la vida al seu fill i l’esposa,
en reverència, com fos que tenia l’estatge a l’arbreda
del clos de Febos Apol·lo; i va fer-me uns obsequis esplèndids:
or, me’n donà, llavorat de bones mans, set pesades,
i em donà una cratera tota ella d’argent i, per últim,
un vinet que abocà en una bona dotzena de gerres,
dolç i sense barreja, per beure’n els déus, que a la casa
no hi havia ningú que el sabés, ni criats ni minyones,
fora d’ell i l’esposa estimada i una intendenta.
I quan volien beure aquell vi roig, que era un sucre,
n’abocava una copa per vint mesures d’aigua,
i era tan dolça llavors la flaire que de la cratera
pujava, tan divinal, que estar-se’n, ben cert, no plaïa.»
(…)
—Cíclop, té, beu vi, acabat de menjar carn humana:
sàpigues quina beguda estojava el nostre navili!
És la libació que et portava per si em compadies
i em donaves retorn; però el teu furor ja m’esvera,
míser! ¿Com vols que després et visiti mai algun altre
de la humanal munió? Car no et portes com escauria.
Dic; ell el pren i l’escura i, terriblement agradant-li
vi de tan dolç bevent, me’n demana una altra gorjada:
—Dóna-me’n més, si et plau, i em diràs el teu nom de seguida,
sí, per fer-te un present, com a hoste, que et faci alegria.
Car també per als Cíclops aquesta gleva espeltera
fa vi, d’uns grossos carrolls, i la pluja de Zeus els ho puja.
Ara, això, et dic que són rajolins d’ambrosia i de nèctar.
Diu; i jo torno a omplir-li el ribell del vi ple de flama;
tres vegades li’n porto i les tres se’l beu com un ximple.
I quan reparo que el vi ja ronda l’esma del Cíclop,
aleshores li parlo amb aquestes paraules meloses:
(…)
Sí, i tombant-se, me’n cau allí de sobines i es queda
ben ajagut, reganyant el coll massís; i l’agafa
el son que tot ho doma; i de dins la gola gitava
vi, amb mossos humans; i com rotava el beverri!
Jo aleshores enfonso l’estaca sota la rima
de cendres, fins que s’escalfa; i en tant abrivo amb paraules
tots els companys, no sigui que algun, espantat, em reculi.
(…)
Ells aixequen el pal d’oliver, que d’un cap era en punta,
i l’hi enfonsen dins l’ull…
