Quadern del carrer de la vinya: Paisatges de la pedra seca

He nascut en un poble de rieres, torrents, turons suaus i vinyes arran de mar. Terra de sauló amb olor d’estepa i de romaní. I de l’arquitectura de la pedra seca perfilant els camins de l’aigua. Són els murs dels marges, paisatge agrari, durant dècades maltractat, escapçat, mutilat; murs destrossats a mercè d’altres necessitats d’allò que en diuen els temps moderns (o contemporanis). Tot i això, m’hi reconec en aquests marges, en aquests murs de pedra seca i en les barraques de vinya. De fa pocs anys, hi ha un catàleg que recull i documenta les barraques de vinya i altres elements del patrimoni agrari del meu poble.

Aquest paisatge agrari, amb presència de la pedra seca, té un caràcter mediterrani, que anem trobant arreu dels Països Catalans. És un paisatge que avui, sortosament, es torna a valorar. De mica en mica (no pecaré d’excés d’optimisme). Educar i divulgar les construccions en pedra seca dels nostres paisatges, per garantir-ne la preservació i que siguin valorades per tothom, és una feina que d’una manera silenciosa, com un corrent subterrani constant i fecund, han anat fent petits col·lectius, persones individuals i associacions escampades per tot el territori. I en aquesta recuperació cal destacar l’interès, la sensibilitat i les eines que hi posa l’Observatori del Paisatge de Catalunya, un dels organismes no vinculants (que ho hauria de ser), però consultiu, de la Generalitat de Catalunya. Estic convençuda que és una de les institucions que ha fet una feina més ben feta, innovadora i avançada, reconeguda internacionalment, per conèixer la realitat del nostre país, a través dels catàlegs de paisatge, que determinen la tipologia dels paisatges de Catalunya, n’identifiquen els valors i estat de conservació i proposen els objectius de qualitat que han de complir.  Així ens mostren també els reptes de present i de futur per a construir un país on tots plegats hi puguem viure amb dignitat, des de valors de sostenibilitat i respecte. Això sí que és treballar per un futur país amb cara i ulls.

L’Observatori del Paisatge de Catalunya fa anys que impulsa la Wikipedra, que és un portal dedicat a les barraques, cabanes i orris de pedra seca de Catalunya. En el projecte hi col·labora l’associació Drac Verd, una de les entitats que vetllen pel patrimoni de la pedra seca. La web permet consultar aquestes construccions existents als diferents paisatges i a cada municipi, a través de mapes, fitxes, fotografies i croquis. Qualsevol particular pot introduir nous elements, i així es fa, que després són validats per Drac Verd. Tot i que és un projecte ingent, i que hi ha comarques que encara no tenen ni un sol element referenciat a la Wikipedra, com la meva, el Maresme, ja podem consultar, localitzar i visualitzar més d’onze mil elements de pedra seca.

A més, de fa pocs dies, l’Observatori del Paisatge ofereix a la seva web un glossari de la pedra seca, que recull més de mig miler de mots relacionats amb el món de la pedra seca dels territoris de parla catalana. És un treball dels filòlegs Joaquim Monturiol, Eloi Domínguez i Anna Guix, a partir dels treballs que van presentar en la VII Trobada d’Estudi per a la Preservació de la Pedra Seca als Països Catalans celebrada a les Preses l’any 2013. Perquè el paisatge és indestriable de la nostra cultura, és el dir i el fer que ens conforma.

Pels interessats en aquest patrimoni cultural, l’Observatori ofereix un complet dossier de ‘Paisatges de la pedra seca’, on s’hi aplega tot. 

Quan es parla de pedra seca em vénen dues imatges al cap. La primera és la del paisatge del meu poble, de fa quaranta anys. La segona és l’obra de Miquel Barceló, Paret seca. La vaig veure a Ceret l’any 2013 en l’exposició Terra Ignis. Una peça d’uns cinc metres de llarg, formada per totxanes de fang treballades per Barceló, descartades o no, antropomòrfiques o no, intenses, grotesques, humorístiques, intencionades, atzaroses…, i que juntes configuren una paret de pedra seca. Una obra que remet al paisatge de Mallorca, de les Illes Balears, de tots els Països Catalans i de mitja Europa.

L’última notícia és que se cerquen suports arreu d’Europa per promoure que la pedra seca sigui patrimoni de la UNESCO. En seguirem parlant.