02.04.2019 - 21:50
La setmana passada va tenir lloc un prodigi (hauria fet servir el mot miracle, però no es tracta de començar marejant el senti d’aquest text, al·ludint a fets divins, impossibles des de la raó): a la sala de revistes de la facultat de lletres de l’Autònoma es va desplegar la representació de l’espectacle ‘Club Fernando Pessoa’, de la companyia Societat Doctor Alonso. Un espectacle aparentment modest, que no apareix als rànquings dels èxits escènics, però (millor sense adversativa) que es percep com una obra exigida pels seus creadors i que, en bona lògica, exigeix també als seus espectadors una atenció cap a Pessoa i cap a la lectura que en fan els tres actants. Com en bona part de les obres que representa la companyia, no es juga a favor de la simplicitat, d’allò que se suposa comercial. I no és que ‘Club Fernando Pessoa’ sigui un espectacle plomís; ben al contrari, té moments d’una hilaritat desbordant, un ritme especial, una concepció a mig camí del teatre de text i el de gest; una delícia que, malgrat tot, no es permet concessions. En un lloc antic, una sala de revistes en paper, els crits, els cops, els gestos i les paraules de ‘Club Fernando Pessoa’ van trencar els usos habituals d’aquell espai universitari.
Més o menys en el mateix moment en què a la Universitat ens delectàvem amb un espectacle que va contra aquesta mol·lície tan estesa els nostres dies, a la Rambla de Barcelona es produïa un nou símptoma de putrefacció en la cultura catalana. L’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) reunia els periodistes per proposar una imitació borda d’aquell passeig de Hollywood on els actors i les actrius més famosos de la indústria de l’imperi col·loquen les empremtes de les seves mans a terra. Com si ens trobéssim en plena època de vaques grasses, aquella en què Catalunya també va llençar molts diners públics en testosterona cultural, s’imiten comportaments destinats a ‘marcar paquet’, encara que per dessota no hi hagi res més serradures.
Ens hem begut l’enteniment? De debò que algú es pensa que Barcelona necessita aquesta faramalla vàcua? Podria entendre que les empreses teatrals pensin que necessiten aquest xou, però a l’acte hi havia actors i actrius que saben què és pencar a peu d’obra i no entenc què hi feien, allà. Abans de participar en aquestes propostes d’aparador, no hauríem de recuperar xarxes de col·laboració per tot el país, recobrar o crear equipaments on les companyies puguin mostrar el seu treball, destinar esforços perquè la gent jove s’acosti a l’excel·lència escènica abans que al vapor insubstancial?
El problema, em sembla, és que no s’acaba d’entendre que la cultura catalana es troba en uns registres de precarietat alarmants. I que les solucions no vénen per posar una teulada daurada, sinó per reforçar els fonaments podrits. Una putrefacció que té moltes causes. D’una banda, les derives de la Conselleria de Cultura, el divorci entre els polítics i l’entramat de base, aquesta voluntat de crear indústria allà on hi ha, abans que res –i sortosament–, pencaires. Però de l’altra banda, el drama que molts d’aquests treballadors de la cultura es deixen arrossegar per les derives efectistes. Si no s’entén que imitar la grandiloqüència i pompositat dels de fora és ridícul si abans no tens una base sobre la qual edificar una cultura estable, estem destinats a caure en l’abisme.
Potser ja hi som, en l’abisme, anem caient, i no ens queda cap més remei que cridar ben fort: socors, socors, socors…
