17.06.2018 - 22:00
No em posaré catastrofista amb el report de guerra de la setmana passada, que, d’això, ja se n’ocupa la realitat. M’estimo més activar el mode ‘autocrítica’, que es veu que, als catalans, a diferència dels milhomes del costat, ens costa tan poc. Encara més, ens hi rabegem i tot.
Amb els anys i les adversitats hem desenvolupat una capacitat fascinant per no veure el que tenim davant del nas. Per negar la realitat. Segur que a moltes consultes psicològiques ho tracten. Com més advers és l’entorn, amb més força ens refugiem en el paradís imaginari. I no estic parlant de política, ans de llengua. Ja m’hi vaig esbravar no fa gaire a propòsit del concurset de ‘Les 10 paraules més boniques’.
Però l’ensucramenta no és exclusiva del bell mot. Amb les paraules lletges passa la mateixa. El dels renecs, insults i vilipendis és un camp d’estudi que sempre m’ha interessat (i saber per què segurament també ens menaria a una d’aquelles consultes, però això queda entre el meu terapeuta i jo). Fins al punt que fa pocs anys la gent de Cossetània van tenir la insensatesa de publicar-me’n aquest recull, que, tot i que es va vendre de primera (sobretot per regalar, m’han dit: una manera elegant de dir el nom del porc), no sembla haver aconseguit gaire el seu objectiu, que era restituir el sentit de la realitat injurívola al parlant català.
Ho podeu comprovar vosaltres mateixos. Feu una piulada amb quatre compostos d’aquells que un cert Antoni Ibáñez es va inventar (si no teniu el fòtil a mà ho podeu provar en una sobretaula, funciona igual) i veureu que immediatament el poble català es llançarà amb entusiasme a construir un món de Heidi de presumptes vilipendis catalaníssims, cada un més barretinaire que l’altre (xurrimandri, bufacaldos, ensumapixums, cul d’olla…), que només surten de l’armari precisament per a aquestes ocasions. A la vida real són suplantats invariablement per un parell o tres d’espècies al·lògenes que tots teniu al cap. Els catalans tenen amb els insults la mateixa relació que els nord-catalans amb la senyera: pur folklore. És la síndrome del capità Haddock. ‘Oh, que bo el capità Haddock, i quina gràcia que ens fa quan diu allò dels “nyèbits de catracòlics” i el “mal llamp de rellamp”! ‘
En Joaquim Ventalló era un traductor excel·lent i un home de gran fantasia, per això es dedicava a l’escriptura. Les seves traduccions tintinesques són excelsament literàries, i el mateix August Rafanell, que se’n va ocupar, ho resumia així: ‘Els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de ser insults. Són insults que no ha proferit mai ningú’. La seva filla Eulàlia explica a Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (A Contra Vent) que ‘a casa no vam sentir mai cap renec ni cap paraula malsonant’. És la sublimació d’aquesta fantasia tan autòctona: els catalans som tan collonuts, gent-tan-pacífica-que-no-ens-agrada-cridar, que en el nostre paradís fins i tot els vituperis sonen com floretes (el nostre floriviolisme és tan irremeiable que fins i tot va desactivar el potencial irònic de la lletra de ‘Per fer país insultem en català’, d’Estanislau Verdet). Ideal de Club Súper3 que seria ben lloable si visquéssim a les muntanyes de la Heidi, però per desgràcia som allà on som. I, per si no n’hi hagués prou, ens ha tocat de company de replà el veí més fatxenda i busca-raons de tota l’escala.
Per això, quan la realitat ens clava una bufa (i, amb aquest veí, ens en clava constantment), no sabem reaccionar. No estem preparats. El més gruixut que ens permetem és eixelebrat, que bona colla de sòmines proposen com a traducció del ‘supervendes’ gilipollas. Pensem en paraules fortes i malsonants i veiem vinyetes de Cavall fort. Llegiu, llegiu les propostes d’aquests entusiastes lexicògrafs i entendreu com és que, a l’hora de la veritat, tot són gilipolles, capullo i cabrón. No m’estranya gens que s’hagi escampat aquesta idea que el català és massa tou per ofendre. Qui és l’imbècil que es pot creure que un motorista enfadat li dirà baliga-balaga o capsigrany al fill de sa mare de taxista que l’ha tallat? Que em preneu per subnormal? Si de cas li diria desgraciat, cretí o mala bèstia. O trompellot o gallifa si és valencià, carnús si és de l’Ebre o cap de colló si és mallorquí. Ja sigui al mamarratxo del taxista, a la bleda que va pel carril del mig a vuitanta, al calçasses del polític que menteix per la gola o a la mala puta que li ha furtat el ‘nòvio’ [*].
La pega, em fa l’efecte, és que aquesta negació de la realitat ens afecta en tots els àmbits. I ara ja no estic parlant de llengua. Somiem desperts amb la nostra república de coloraines (que volem neta, noble, rica, lliure, desvetllada i feliç) però som incapaços d’implementar-la, que es diu ara. No ens la creiem. En comptes de tractar el tarat del Jordi Cañas com el que és, el convidem a la tele perquè se’ns en cardi als morros.
Hem de saber plantar cara. L’autoestima és bàsica, en un combat com aquest. Pel qui realment tingueu els dallonses rostits, de parar l’altra galta, us proposo aquest exercici senzill (i basat en fets reals) a manera d’entrenament: aquest matí heu sortit de casa i heu vist una parada de Ciutadanos plantificada al mig del carrer. Quina ha estat la imprecació que us ha vingut immediatament al cap? A) feixistes; B) desgraciats fills de mala mare dats pel cul; C) tanoques; D) altres.
L’exercici consisteix a ser conseqüents. Quan us trobareu la paradeta sota casa, implementeu la imprecació que heu triat. No s’hi val a fer trampes.
[*Els mots en negreta, títol inclòs, són insults perfectament útils, i comprovats, per a la vida d’avui. L’únic que cal, a més de ganes de proferir-los, és saber triar el moment oportú. Cada nivell d’emprenyamenta té el/s seu/s mot/s ofensiu/s. En canvi, els que he posat en cursiva s’han d’evitar si no voleu fer el préssec].
