02.03.2019 - 22:00
|
Actualització: 02.03.2019 - 22:41
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
El magistrat en cap del judici contra els dirigents del procés d’independència de Catalunya ha permès als acusats d’esplaiar-se, i poques vegades n’ha interromput la intervenció. Malgrat tot, en alguns casos allò que relataven no tenia relació directa amb la pregunta que els havien formulat les parts.
Com era d’esperar, per no oferir arguments de forma als recursos que s’interposaran si la sentència és condemnatòria per als acusats, el magistrat en cap ha estat flexible amb els dotze acusats, també quan van portar a la sala un clar contingut polític en les respostes.
I què va fer Marchena amb Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido, que van ser cridats com a testimonis? Doncs hi va tenir la mateixa actitud: Els va permetre de parlar com van voler i van dir allò que van voler, encara que les acusacions i les defenses els haguessin preguntat una altra cosa.
És just de comportar-se de la mateixa manera amb els acusats i amb els testimonis? No, en absolut. Hi ha una gran diferència entre ser acusat i ser testimoni, tant en la forma com en el fons. L’acusat pot ser condemnat a pena de presó, i hom li accepta que, en el seu intent per a defensar-se, doni explicacions extenses, que descrigui el context, que s’esplaï. No és la situació del testimoni, que no s’arrisca a acabar a la presó i que, per definició, ha de respondre a les preguntes de manera concisa, sense embuts. Molt sovint, ‘sí’, ‘no’ o ‘no ho sé’ són expressions suficients en la declaració.
Però Sáenz de Santamaría, Rajoy i Zoido semblaven acusats, perquè el president del Tribunal Suprem espanyol els va permetre d’adoptar aquest paper. És a dir, perquè no els va pressionar, perquè va renunciar a obligar-los a actuar com a testimonis. Tots tres van gaudir així d’avantatge, perquè els va acceptar que llancessin missatges polítics sense respondre a les preguntes…
Tot i que és prohibit fumar a la sala, doncs, Rajoy es va fumar un puro judicial sense cap problema.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Les setmanes que ja hem vist de judici a Madrid demostren clarament que hi ha dos judicis que es desenvolupen paral·lelament. Un és el formal, el que pot condemnar a penes de presó la presidenta del parlament, el govern i els dos dirigents socials; però hi ha un segon judici, que és contra el govern espanyol.
Aquesta setmana els interrogatoris dels testimonis han incidit en aquest aspecte paral·lel, que ja s’havia posat en relleu en algunes de les declaracions dels acusats. Els advocats defensors, especialment, han acorralat Soraya Sáenz de Santamaria, Mariano Rajoy o l’ex-ministre d’interior Zoido a propòsit de les decisions que van adoptar l’octubre del 2017. En algun moment els han posat en dificultats molt serioses, que fins i tot podrien tenir conseqüències legals, ateses les mentides evidents que han dit sota jurament. La presència la setmana que ve dels operatius que van comandar la repressió del referèndum a Catalunya segurament els tornarà a posar en dificultats.
De la resta del judici va destacar l’explicació del lehendakari Urkullu, encara que no sembla que arribés al fons de tot, i l’extraordinària defensa de Jordi Cuixart.
El president d’Òmnium va protagonitzar una sessió impressionant, tant per la qualitat humana com per l’altura política. Una intervenció, per cert, que el catapulta com a possible dirigent futur del país, si ho vol ser. A més, la seua primera afirmació va guarir una de les situacions més doloroses per les quals ha passat l’independentisme aquests mesos, en afirmar que allò que havia declarat davant el jutge instructor, que era una renúncia a tot, ho havia dit només per intentar eixir de la presó. Però que ara la seua prioritat ja no era eixir-ne, sinó la llibertat de Catalunya. Va ser un moment, sens dubte, històric.
