Purixi, Arlen, Pepe, la vida

Potser direu que això, ves quin cas, ha passat milers de milions de vegades, i sense cap potser tindreu raó. Ara mateix passa, en algun lloc del món, i no importa en quin moment es concreti l’ara mateix (avui que llegiu l’article, o demà, o quan sigui). En llocs: cal escriure-ho en plural, que el planeta és gros i en som tants, els humans que l’habitem, que és fàcil que la cosa ens sigui simultània, en aquell ara d’abans o en aquest altre: ara.

Que neixi un infant no té res d’excepcional, és clar. Llevat que sigui el teu. Aleshores el món s’atura i recomença i pren tot un altre carés. I, com que el volies, pot ser que tinguis ganes de proclamar aquesta alegria, aquesta basarda emocionada també. I que celebris cada petita cosa que vius amb la persona nova que heu fet, que sents que és teva i que no ho és, aquesta ambivalència sempre quan te la mires, quan la bresses, quan et saps criatura mamífera que protegeix i que alimenta i que comprèn que això que plora i que dorm i que t’agafa un dit amb la maneta delicada que tempteja el món és un ésser complet i diferent. Diferent de tu. I que és.

Evidentment, també pot ser que l’emoció t’assalti per la felicitat dels altres. Pot ser i és. Això que em passa ara, per exemple, que havia començat a escriure Zaplana i Mazón i els diners públics que es perden a les butxaques privades (les ITV, la Copa de l’Amèrica, etcètera), i que m’he adonat que no. O, més exactament, que sí. Vull dir que ja tenia una fartitud espessa de borinots i de foscúries i que, en canvi, sentia (i sento) una alegria fonda, intensa, un nus a la gola que canta i repeteix i crida amb els pulmons encesos aquell tros de la cançó de l’Ovidi que fa que el cor em diu que sí i el cervell diu que sí i tot en mi és un sí.

Cante la vida, sí.

És que aquest octubre han nascut dues xiquetes. Moltes més, moltíssimes més, i també aquestes dues. I perquè en conec els pares, i perquè me’ls estimo i perquè jo què sé, tinc, avui, aquesta emoció encomanada i aquestes ganes, també, de celebrar. I recordo que era el juliol i que dinàvem a València i que parlàvem de literatura i de coses (Paco és escriptor i Puri és escriptora i ja tenien cobertes per als llibres que han sortit a la tardor) i de cop van fer com un silenci i un somriure i la cara que els brillava i ens van dir això: que els llibres molt bé i que la vida, més.

La vida, més.

Poc després de néixer Purixi ha arribat Arlen. També era el juliol i també tinc guardat el moment en què vaig saber que existiria: volíem envescar en Miquel per a un acte sobre el trumpisme i ens va dir, d’això… que veia complicat de poder-hi venir (ara viu fora de València), que, en fi (una brevíssima pausa, la veu que es talla): és que, si tot va bé, a l’octubre seré pare. I érem al carrer, i ens trèiem el mòbil de les mans, i ens vam abraçar, i resulta que ploràvem.

I ha arribat la tardor i tot ha anat bé, i Arlen i Puri (Purixi, en la genealogia de colors que la mare li va brodar amb el petit teler que li havia regalat sa iaia Pura una nit de Reis i que jo li he manllevat de les xarxes per a il·lustrar aquest text), Arlen i Purixi, deia, han acabat de confegir, sense pretendre-ho, aquest delicadíssim, aquest poderós manifest per l’esperança.

Avui, aquí, l’esperança.

Consciència del temps, consciència del món que tenim, i l’esperança.

Que són també les ganes de fer botifarra i de cridar foteu-vos, apologetes de l’apocalipsi, foteu-vos, que en aquesta Terra trasbalsada no només neixen infants perquè sí o per desesperació: n’hi ha molts, moltíssims, moltissimíssims que són desitjats, que són estimats, que tenen pares amb ple coneixement de les adversitats i que decideixen, i que assumeixen, aquesta bella responsabilitat. Aquesta confiança, sí.

L’altre dia, qui va ser president de l’Uruguai, Pepe Mujica, que té vuitanta-nou anys i que sap que es mor, va dir això, precisament: l’esperança. No la coseta banal i somiatruites a què ens la voldrien reduïda, no: fonamentada, poderosa, l’esperança. Va comparèixer de sorpresa en un míting i, amb una veu serena, sense cap dramatisme, va dir: “M’estic barallant amb la mort, estic al final del partit. Absolutament convençut i conscient. Però havia de venir avui, aquí. Pel que simbolitzen vostès. Perquè tinc fresc a la retina el primer aplec, amb vint, vint-i-pocs, a La Teja, fa quaranta anys. I ara em trobo amb una multitud. Sóc un ancià que és molt a prop d’emprendre la retirada cap al lloc d’on no se’n torna. Però sóc feliç. Perquè hi són vostès. Perquè quan els meus braços se’n vagin hi haurà milers de braços substituint la lluita. I he dit tota la vida que els millors dirigents són els que deixen una multitud que els supera amb avantatge”.

Vet aquí l’home que va patir, durant dotze anys, el captiveri més atroç (passant fam en cataus infectes, lligat de mans, encaputxat, colpejat, obligat al silenci) i que ens ofereix, avui, aquesta lliçó de vida. De vida que avança quan la fem avançar. De vida plena.

I jo escoltava aquest minut i quaranta-nou segons del discurs de Mujica i pensava en Purixi i en Arlen.

I és això.