17.08.2021 - 21:50
“La torxa ha passat a una nova generació de liberals a Espanya, que som nosaltres, Ciutadans.” Amb aquestes paraules triomfalistes, Inés Arrimadas va defensar la gestió al capdavant del partit en l’anomenada Convenció Liberal. Un acte grandiloqüent i propagandístic, que part de la premsa conservadora espanyola va qualificar de convenció de la supervivència.
Durant tot un cap de setmana de juliol, la direcció de la formació espanyolista va cercar una mena de refundació pública per a afrontar un futur electoral més inexistent que no pas fosc. Arrimadas va fer crides a mantenir la unitat i va reiterar que, malgrat les dades dels sondatges, hi havia futur a la política espanyola per a allò que va qualificar d’espai de centre i liberal.
Entre el públic del Palau dels Ducs de Pastrana madrileny hi havia uns quants rostres crítics amb el rumb de Ciutadans. El principal era el vice-president de la Junta de Castella i Lleó, Francisco Igea, que després de la renúncia d’Albert Rivera va competir amb Arrimadas per ocupar la presidència del partit.
Durant dos dies, les aigües de l’espanyolisme van aparentar baixar manses. Ara, cal assenyalar que l’autocrítica d’Arrimadas va ser molt minsa, pràcticament nul·la. En un discurs farcit d’acrobàcies i floretes només va admetre que Ciutadans havia comès errors aquests darrers mesos. “Ho vam pagar a les urnes, és cert, perquè tenim els votants més exigents. M’agrada que siguem el partit dels votants exigents”, va afegir.
Segurament més que no exigents, Arrimadas hauria d’haver parlat de vots fugats, atès que difícilment tornaran d’unes altres ofertes espanyolistes més consolidades i amb més projecció com ara el PSOE, Vox i el PP.
Ofensiva contra Arrimadas
La calma dins de Ciutadans solament va durar una setmana. A final de juliol, uns quants membres de Renovadores, el corrent crític amb la direcció més important, van enviar una carta a Arrimadas en què reclamava el cens d’afiliats del partit. La seva intenció és de reunir les signatures necessàries –un terç dels militants– per a forçar una assemblea extraordinària que permeti de tirar endavant una moció de censura contra la cúpula del partit.
Segons que va revelar Vozpópuli, Ciutadans té 12.699 afiliats al corrent del pagament de les quotes. És un 63% menys que no els 34.000 que tenia l’abril del 2019, quan la formació espanyolista, encara sota la batuta d’Albert Rivera, va assolir el màxim de massa social. Amb aquestes dades, Renovadores necessita el suport d’una mica més de 4.200 membres per a fer possible l’assalt contra la direcció d’Arrimadas.
L’amenaça de moció de censura no és l’única que ha fet saltar les alarmes a la seu del carrer d’Alcalá de Madrid. Just abans de la Convenció Liberal, es va filtrar a El Independiente que uns quants càrrecs de Ciutadans, especialment de la Comunitat de Madrid i d’Andalusia, maquinaven una plataforma electoral independent per presentar-se a les eleccions del 2023.
El 10-N, el forat negre que ha engolit Ciutadans
La crisi de Ciutadans, que ja és en un punt de no retorn, va començar la nit del 10 de novembre de 2019. En aquella jornada electoral, Albert Rivera va dilapidar més del 80% dels escons de la formació. En pocs mesos, van passar de somiar amb conquerir la Moncloa a maldar per mantenir el grup parlamentari al congrés.
Els deu diputats taronges –més tard passarien a ser-ne nou pel salt de Pablo Cambronero al grup mixt– no solament van representar l’enfonsament de les aspiracions polítiques de Rivera, sinó que també van col·locar Ciutadans en un mode de supervivència.
La desfeta electoral va deixar un forat negre enorme als comptes del partit, que venia de cobrar uns quants milions d’euros de subvencions per escons i vots. El resultat del 10-N, més que no una retallada, va ser una punyalada: es va passar d’un ingrés de 4,5 milions a 650.000 euros.
Les eleccions espanyoles, a part del cap d’Albert Rivera, també es van endur desenes de llocs de feina de l’òrbita de Ciutadans.
2021, la sagnia irreversible
D’ençà del 10-N, Ciutadans s’ha convertit en una organització malferida i amb una sagnia constant. Una agonia llarga que no ha estat aliena a tota mena d’espectacles i escàndols. Quan les urnes han dictat sentència, tan sols enguany, la formació d’Inés Arrimadas ha perdut cinquanta-sis diputats, entre el Parlament de Catalunya i l’Assemblea de Madrid. El 90% dels escons que tenien en aquestes dues cambres.
La situació a Madrid és especialment vergonyosa: Ciutadans ha passat de ser soci del govern d’Isabel Díaz Ayuso a desaparèixer. Cal dir que el rostre d’aquest fracàs, Edmundo Bal, en compte de dimitir, s’ha atrinxerat a l’escó del congrés espanyol. Ara fa dos anys, aquest advocat de l’estat apartat de la causa del procés, va ser el fitxatge estrella de Rivera en la cursa per a presidir el consell de ministres.
Val a dir que l’avançament electoral a Madrid va ser conseqüència de la moció de censura maldestra a Múrcia, en què Arrimadas va pactar amb el PSOE per fer fora el PP del govern. La maniobra, completament fallida, va acabar amb la ruptura del grup parlamentari de Ciutadans i la integració dels quatre diputats escindits a l’executiu de Fernando López Miras.
A més, per si la situació no fos prou humiliant, Díaz Ayuso es va permetre el luxe de fitxar Toni Cantó per a la seva candidatura, que aleshores era portaveu parlamentari de Ciutadans a les Corts Valencianes. Precisament, poc després de la partença de l’actor, el grup parlamentari va implosionar. Quatre diputats –Cristina Gabarda, Jesús Salmerón, José Antonio Martínez i Sunsi Sanchis– es van passar al grup mixt i van acusar Arrimades de ser “la crossa del sanchisme”.
A Catalunya, Ciutadans ha passat de ser el grup parlamentari principal a fer equilibris per a mantenir aquesta condició. Carlos Carrizosa, que va ser el candidat imposat per Arrimadas per sobre de Lorena Roldán, que havia guanyat unes primàries internes –més tard, es va refugiar al PP–, tampoc no ha dimitit. “Perquè guanyem tots”, era el seu eslògan electoral.
El 14-F tan sols ha accentuat el clima fratricida dins de Ciutadans. Ara fa un mes, per exemple, l’ex-diputada Sònia Sierra va estripar el carnet i va denunciar atacs de companys de partit. També han abandonat la formació uns altres rostres coneguts com ara els ex-diputats Jean Castel i Maialen Fernández, tots dos decebuts amb la deriva que prenia.
La direcció ha obert expedients d’expulsió contra els portaveus del partit als ajuntaments de Lleida i Girona, Ángeles Ribes i Daniel Pamplona. Aquests moviments, segons fonts de Renovadores citades per l’agència EFE, tan sols demostren una cosa: “Ha acabat explotant allò que hi ha internament, que és una bomba de rellotgeria amb molta gent decebuda i frustrada pel rumb de la direcció.”
En l’àmbit municipal, Ciutadans ha tingut fugues importants en ciutats com Vila-seca i Tarragona, on ha perdut set regidors en total. Però segurament res no fa més mal a l’autoestima del partit que veure antics dirigents, com ara Albert Rivera i Fran Hervías, deixar-se seduir pel PP de Pablo Casado, que vol devorar i digerir les restes de Ciutadans abans que Pedro Sánchez no convoqui eleccions espanyoles.
