Què hi ha darrere les punxades? Una incògnita a tot Europa

Els dubtes sobre qui hi ha darrere les punxades en els entorns de lleure nocturn continua essent una incògnita. No és clar ni com es fa, ni què s’injecta, ni per què. Uns dubtes que no són exclusius de casa nostra, on fa poques setmanes que l’augment de casos és pràcticament diari, sinó que s’estenen a uns quants països d’Europa. Tot i que sembla que sigui una pràctica completament nova, Eva Ibeas Martínez, metgessa de la Unitat de Salut Sexual i Reproductiva de l’Alfàs del Pi i la Nucia, assenyala que a urgències hospitalàries és on hi ha més concentració de visites per aquest motiu i que fa mesos que detecten casos semblants: “Però aquest estiu hi ha hagut un augment de casos que no havíem notat fins ara.”

El relat de les víctimes també és semblant a tot arreu: acostumen a ser dones joves, que en un moment de la nit noten una punxada en alguna part del cos i més tard es comencen a trobar malament. Són punxades sense consentiment en què no s’identifica l’agressor. A més, hi ha un denominador comú: quan es fa l’analítica posterior, no s’acostuma a trobar cap substància tòxica. A part, tampoc no hi ha delictes associats a les punxades, com ara violències sexuals i robatoris.

El fenomen té un abast mundial i a escala europea es coneix com a needle spiking. Va començar fa aproximadament un any al Regne Unit, on els primers casos de punxades es van detectar a l’octubre, i al gener ja se n’havien registrat més de mil tres-cents. A l’estat francès, va arribar al mes de març i ara ja hi ha més de vuit-centes denúncies i més d’un miler de víctimes. L’onada ha afectat unes quantes zones del país, però les autoritats no n’han pogut determinar el motiu. Un dels detonants per a fer saltar les alarmes va ser un episodi a Estrasburg, en què durant un sol concert van punxar vuit persones. A Bèlgica, s’han registrat incidents semblants en discoteques, però també en estadis de futbol i en un festival de l’Orgull. Als Països Baixos investiguen una trentena de possibles casos. El primer va ser a mitjan juny en un festival a la Haia. En aquest cas, es va poder identificar l’agressor, que va ser detingut i ara li demanen cinc mesos de presó. Segons que han confirmat les investigacions, la xeringa contenia substàncies de cocaïna i heroïna, entre més drogues diluïdes i de menys qualitat. A l’estat espanyol, les primeres víctimes van ser a Pamplona, a les festes de Sant Fermí d’enguany.

Tot apunta que és una pràctica importada, atès que va aparèixer abans en uns altres territoris europeus i que la major part de casos detectats al país són en zones en què hi ha un gran volum de turisme. Ara mateix, arreu del país s’investiguen més d’una trentena de casos de dones que han estat víctimes d’una punxada en entorns de lleure nocturn. Al Principat, ja s’han registrat vint-i-tres casos, al País Valencià, set, i a les Illes, sis.

En la major part de proves, ni rastre de drogues

“Ara per ara, no podem parlar de submissió química perquè no s’han trobat substàncies implicades en les analítiques ni tampoc hi ha hagut violències posteriors”, explica Mireia Ventura, responsable del Servei d’Anàlisi d’Energy Control, una entitat especialitzada en reducció de riscs en el consum de drogues. Ara, considera que són agressions: “Aquestes punxades són agressions masclistes perquè van dirigides contra dones amb la voluntat d’intimidar-les.”

La submissió química l’hem d’associar a substàncies depressores, com ara l’èxtasi líquid –el GHB–, que és la que els agressors dissolen dins la beguda. Tanmateix, segons que expliquen els experts, no és possible d’administrar-lo per mitjà d’una xeringa: “Per les propietats que té, no es pot injectar, i si s’injectés, no tindria efectes. Per tant, no ho podem relacionar amb les punxades”, diu Ventura. També es fan servir tranquil·litzants com ara les benzodiazepines, que produeixen uns efectes sedants, hipnòtics i amnèsics. Però no s’ha trobat cap d’aquestes substàncies en les proves de les víctimes que han denunciat.

És una moda que fa temps que es practica i que s’ha anat estenent: “Tot el centre d’Europa en va ple, però les anàlisis toxicològiques, que són centenars, diuen el mateix: no hi ha presència de substàncies. No sabem quin és el vehicle que hi ha darrere aquestes agressions, però sabem que no són submissió química”, explica Ventura.

Aleshores, com s’expliquen els símptomes?

Malgrat que la prova surt negativa en drogues, moltes víctimes han detallat haver-se trobat malament. Entre els símptomes més comuns, hi ha dolor en lloc de la punxada, nàusees, mareig, desorientació, desequilibri, somnolència i, fins i tot, en alguns casos, pèrdues de memòria. Tot i fer-se visibles en moltes de les agredides, són poc concloents: “Són uns efectes molt inespecífics. Hi ha moltes substàncies que poden causar aquesta simptomatologia. Som en un camp molt incert i enrevessat”, assenyala Ibeas.

Segons que assenyala Ventura, poden ser conseqüència d’un atac d’ansietat pel terror de pensar que algú t’ha punxat: “T’envaeix la por. Desmaiar-se o marejar-se també són símptomes d’atacs d’ansietat.” Un altre motiu que explicaria els símptomes podria ser l’efecte nocebo: “És complicat parlar d’això, perquè les víctimes poden sentir-se infravalorades, però és que les anàlisis toxicològiques no ens enganyen. El fet de pensar que has pres una substància pot fer que en desenvolupis els efectes, és a dir, una mena d’autosuggestió. No hi ha substàncies que desapareguin tan fàcilment. Tan sols n’hi ha una, el GHB, i és l’única que no es pot injectar.”

D’una altra banda, Ibeas explica que podria tractar-se d’una substància desconeguda fins ara: “Podria ser que s’inoculés alguna cosa que se’ns escapa. Caldria ampliar la bateria de proves toxicològiques, que fins ara és limitada, i advertir la població que és imprescindible d’anar molt de pressa a urgències per prendre mostres tant d’orina com de sang.” Amb tot, no és clar què s’administra, si realment s’administra res, ni tampoc com es fa. “No sabem què s’injecta. Però creiem que sí que hi ha un intent de submissió química i un objectiu. Hi ha una intencionalitat. No pensem que ho facin simplement per la gràcia de la punxada”, rebla Ibeas.

Com es fan, les punxades?

“Per administrar substàncies i que tinguin un efecte en les víctimes, es necessiten entre deu segons i vint d’injecció”, explica Ventura. Tanmateix, tal com diuen les víctimes, que a vegades ni s’adonen de les punxades, no es pot fer amb una agulla d’un diàmetre gaire gros. “No serien agulles com les dels vaccins, sinó que podria ser una de les que es fa servir per punxar insulina, de les del Sintrom o de les que serveixen per a mesurar el sucre en sang. En tots aquests casos, són agulles molt fines, que permeten d’introduir substàncies sense que la víctima noti res més que una fiblada com la que podria fer un mosquit. La quantitat deu ser reduïda, però prou per a causar símptomes”, diu Ibeas. A més, explica que els experts creuen que una de les tècniques que fan servir els agressors és el fet d’anar en grup: “Deuen ser unes quantes persones i hi ha factors de confusió previs a la punxada. Primer, et toquen la cama, notes alguna cosa i, de cop i volta, la punxada. Són tècniques que es poden fer servir per distreure i per fer menys perceptible la inoculació.” Encara els manquen dades, però remarca que cal fer un protocol clar per abordar-ho: “Seria la manera de saber com hem d’actuar i de fer-ho tots igual”, conclou.