“No tinc por, però hem d’estar informades”: nou cas de punxada amb xeringa a Eivissa

“Vaig notar una punxada i de seguida em vaig apartar, però no vaig veure qui m’ho havia fet.” El cas de l’Eva –nom fictici per a mantenir l’anonimat– és un dels diversos casos de punxades amb xeringa a discoteques que hi ha hagut darrerament. L’alarma sobre aquesta pràctica s’ha anat estenent en diversos punts d’Europa. Va saltar a l’octubre al Regne Unit, a l’estat francès a l’abril i a les festes de Sant Fermí de Pamplona a començament d’aquest mes. El relat s’assembla en la majoria de casos: la persona agredida –gairebé sempre dones joves– rep una punxada en alguna part del cos, que més tard pot fer aparèixer símptomes físics, com ara nàusees, dolors, mareig, desorientació o son. Els cossos policíacs destaquen que fins ara se n’han registrat pocs casos i fan una crida a la calma, però n’investiguen l’abast.

Un cas a la discoteca Amnesia

L’Eva, de vint-i-set anys, viu al Baix Llobregat, però el 17 de juliol era de vacances a Eivissa amb unes amigues. Aquella nit van anar a la discoteca Amnesia i, mentre caminava d’una sala a una altra del local, va notar la punxada, a la part inferior de la cama. De seguida va apartar-se i girar-se, però la foscor i la quantitat de gent que hi havia no li van permetre de veure qui havia estat. Com que havia llegit informacions a les xarxes socials sobre els casos de Pamplona, va saber de seguida de què es tractava i va adreçar-se ràpidament al punt d’infermeria de la discoteca. Allà va emprendre el circuit discoteca-hospital-comissaria-hospital que va durar sis hores i que descriu com a insuportable.

Al punt d’infermeria de la discoteca li van dir coses com ara: “Com saps que ha estat una punxada de xeringa?”, “Pot haver estat una picada de mosquit” i “Pensa que si fos una xeringa no tindries sang”. “Sóc sanitària i sé distingir perfectament una punxada de xeringa”, explica. “No sé si tot això m’ho van dir amb bona intenció, per tranquil·litzar-me, però crec que acaba creant molta confusió.” Al punt d’infermeria la van tenir una bona estona en observació, i li van detectar una dilatació inusual de les pupil·les. Però ella no havia pres cap droga i havia begut poc. “No em van donar còpia del comunicat d’assistència. És molt millor guardar-lo per a tenir més informació a l’hospital i comissaria.”

L’atenció mèdica i la denúncia a comissaria

Més tard, acompanyada de les seves amigues, van anar a l’hospital Can Misses. Explica que, després d’una llarga estona d’espera, va tenir la sensació que la doctora que l’atenia no sabia prou bé quin protocol activar. També va preguntar-li com havia sabut que era una punxada de xeringa. “M’havien d’haver fet l’anàlisi de substàncies d’entrada, però només em van donar un tractament preventiu per al VIH i l’hepatitis, unes vint pastilles.”

Després va anar a una comissaria de la policia espanyola per interposar una denúncia. Va tornar a repetir tota la història i li van dir que havia d’anar a la Guàrdia Civil. Un cop allà, diu que la van tractar adequadament, simplement registrant el seu testimoni sense qüestionar-la. Tanmateix, li van dir que necessitaven que a l’hospital li fessin la prova de detecció de substàncies.

Així doncs, va tornar a Can Misses i aquesta vegada sí que li van fer una anàlisi d’orina, no de sang. “La prova va sortir positiva en cànnabis, però jo no havia fumat res. Em van dir que podia tractar-se bé d’un fals positiu, bé de cànnabis líquid injectat.” L’Eva, a diferència d’alguns altres casos, no va tenir pràcticament símptomes posteriors a la punxada, probablement perquè, com que se’n va adonar ràpidament i va apartar la cama, no va deixar temps que fes efecte la injecció.

El després

Malgrat l’ensurt, l’Eva es troba molt forta psicològicament, tot i tenir una certa frustració per no haver pogut identificar l’agressor. Però explica que el tracte revictimitzador –que afegeix més violència a la violència ja viscuda– ha estat una de les coses que ha encaixat més malament. “Si, a més de la punxada, hagués rebut una agressió sexual, no hauria pogut aguantar tot aquest qüestionament, el fet d’haver de repetir una vegada i una altra la mateixa història a tants professionals diferents i el fet d’haver d’anar d’una banda a l’altra. És impossible que l’última versió que donis sigui igual que la primera, perquè estàs cansada i confusa.”

També denuncia preguntes fora de lloc en l’assistència sanitària que ha rebut després a Catalunya. “Vaig ensenyar la marca a la doctora del CAP i em va demanar si no podia ser que m’hagués fet mal depilant-me. També em va dir: ‘I què puc fer per tu?’ Jo sóc sanitària i sé que el que m’han de fer són proves cícliques de malalties de transmissió sexual, però una persona que no ho sigui pot no saber-ho.” De fet, com que és una punxada –una xeringa que pot haver estat utilitzada–, l’Eva ha de passar un mes sencer prenent aquesta medicació preventiva contra el VIH i l’hepatitis.

Més casos registrats al país

El primer cas de punxada amb xeringa en un entorn de lleure nocturn registrat als Països Catalans també va ser a Eivissa, en un local de Sant Antoni, el mes de juny. El diari Ara també ha tret a la llum un cas de Lloret de Mar (Selva), fa un parell de setmanes, i aquest cap de setmana dues noies han fet públic a Instagram que s’hi havien trobat en una discoteca de Barcelona. Al Principat, els Mossos han rebut un total de sis denúncies per punxades en l’àmbit de l’oci, cinc registrades a Lloret de Mar i una relacionada amb aquest darrer cas a Barcelona.

La policia no ha registrat més denúncies d’aquesta mena a la resta del país i és difícil de tenir-ne dades exactes. El cas de l’Eva, per exemple, no és registrat, de moment, com un d’aquests casos ni a la Guàrdia Civil ni a l’hospital Can Misses.

Fora dels Països Catalans, al Regne Unit es van arribar a denunciar 1.300 casos el segon semestre de l’any passat. Algunes noies van explicar que s’havien quedat inconscients i s’havien despertat amb la marca d’una injecció. La policia britànica ho va vincular a intents d’agressions sexuals, perquè hi van detectar, en alguns casos, substàncies que es fan servir per a la submissió química, com ara l’èxtasi líquid.

A l’estat francès s’han registrat unes 350 denúncies d’aquesta mena aquests darrers mesos, sense notícia de casos d’agressions sexuals ni detecció de drogues relacionades amb la submissió química en les anàlisis. Les afectades parlaven de símptomes físics diversos: nàusees, vertigen, dolors, son, pèrdua de coneixement o llacunes de memòria.

Semblantment, a les festes de Sant Fermí de Pamplona vuit persones van denunciar haver rebut aquesta mena de punxades. A les anàlisis, no s’hi van trobar substàncies vinculades a la submissió química.

La tesi més estesa és que el mòbil que hi ha darrere aquestes agressions sigui agredir sexualment les víctimes, tot i que no s’ha pogut comprovar aquesta correlació. Als casos registrats als Països Catalans no hi ha hagut agressions sexuals posteriors, ni robatoris ni atacs de cap mena. La policia francesa també treballava amb la possibilitat de més mòbils, com ara l’objectiu de crear psicosi.

Establir la dimensió adequada de la pràctica

Al Principat, els Mossos d’Esquadra expliquen que miren d’establir la dimensió del fenomen i veure’n l’abast, a més d’investigar cas per cas. Segons la policia, esclarir si hi ha hagut intent de submissió química en alguns casos és complicat perquè si les anàlisis sanitàries no es fan fins poques hores després de l’agressió –sis, a tot estirar– és molt difícil de trobar substàncies en el cos. Per això és important de tenir informació sobre l’existència d’aquesta pràctica, no pas per caure en l’alarmisme, sinó, com en el cas de l’Eva, per a saber ben bé què passa i reaccionar de seguida: primer cercar atenció sanitària –demanar un protocol de submissió química i tractament preventiu contra el VIH– i després, si es vol, denunciar el fet.

Contextualitzar correctament aquesta pràctica també és important per a combatre totes les formes de violència sexual i no posar l’atenció només en algunes. Segons dades del Ministeri de Justícia espanyol, la submissió química s’ha detectat en el 33% d’agressions sexuals aquests darrers cinc anys, però cal tenir en compte que aquestes dades engloben tant la submissió química premeditada –més minoritària– com l’oportunista, en què s’aprofita un estat de vulnerabilitat causat per la ingesta voluntària d’alcohol o altres substàncies. A més, malgrat la idea social que els violadors són desconeguts, la majoria d’agressions sexuals són per part de coneguts. Un treball del grup per a l’estudi de les violències sexuals parlava d’un 80%, concretament.

L’Eva diu que aquesta experiència no li posarà la por al cos, ni tampoc vol que aquesta por s’estengui: “No tinc por, i no ho explico perquè les altres noies tinguin por, sinó perquè hem d’estar informades. També perquè les discoteques i els professionals que atenen en aquests casos sàpiguen reaccionar millor. Jo tinc molt clar que penso tornar a sortir de festa ben aviat.”