19.04.2022 - 21:30
|
Actualització: 20.04.2022 - 00:50
Immediatament després de sortir a la llum pública el Catalangate, es va anunciar que l’independentisme faria un gest públic d’unitat i repulsa amb una conferència de premsa unitària al Parlament Europeu i una declaració pública del govern de la Generalitat.
De manera una mica inesperada, i també significativa, els dos actes van ser bastant diferents, tant de to com de contingut. A Brussel·les la imatge de la taula era potent i prometia molt. Puigdemont i Junqueras, acompanyats a banda i banda d’Elisenda Paluzie, Carles Riera i Xavier Antich, acaparaven totes les mirades, lògicament. No és habitual veure junts els dos dirigents més importants de l’independentisme, en un mateix acte. Però les darreres paraules de la intervenció inicial del president Puigdemont –que apuntaven a una cosa ben òbvia: que no és possible de continuar fent les mateixes coses ara que s’ha confirmat l’espionatge en massa del govern espanyol– van portar, en el torn de preguntes dels periodistes, a un bescanvi de discursos, especialment entre Junqueras i Puigdemont però amb incursions dels altres, que semblaven tornar-nos al passat. A aquell passat en què, normalment, sense dirigir-se mai directament l’un a l’altre –ells dos, o també Junqueras i Mas–, expressaven coses tan diferents i allunyades que era impossible de notar cap complicitat. Elisenda Paluzie també va afirmar que no pot haver-hi cap negociació amb un interlocutor que t’espia abans i després de les reunions. I va rebre la mateixa resposta.
En canvi, hores més tard, la compareixença del govern va ser molt més compacta. El president Aragonès va ser contundent quan afirmà allò mateix que ja havia dit a Brussel·les el president Puigdemont: que no pot ser que no passe res. I va voler deixar ben clar que les relacions del govern català amb l’espanyol, inclosa l’anomenada taula de diàleg, no poden continuar de la mateixa manera que abans. El president, clarament i lògicament enutjat, va posar en la teulada de Pedro Sánchez la continuïtat de les relacions que han tingut fins ara, tot i que va esquivar les preguntes més directes, descarregant les decisions a prendre en unes altres institucions sobre les espatlles dels partits.
Institucionalment parlant, té sentit que el president de la Generalitat, especialment si és al capdavant d’un govern de coalició, no es pronuncie sobre pactes i acords que els partits, inclòs el seu, fan en unes altres institucions. Però crec que la reacció més normal a uns fets d’aquesta gravetat, la més comprensible, seria que Junts trencàs immediatament el seu acord de govern a la Diputació de Barcelona, que tots els municipis on els uns o els altres han pactat amb el PSC reconsiderassen les majories i que tots els diputats independentistes en totes les cambres parlamentàries es posassen d’acord per exigir responsabilitats i congelassen qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen.
Així doncs, tot plegat, tot allò que vam viure ahir indica que som en un tombant, o en allò que podria ser i hauria de ser un tombant clar, però que encara és massa inconcret. Vejam si el pas de les hores i els dies, i l’actitud prepotent del govern espanyol, fan la feina que resta.
PS. Ahir vam fer una presentació molt especial de “Fronteres”, amb la participació d’Estel Solé, de Miquel Gil i de Lluís Foix. Ací trobareu la crònica de Joan Safont i també el vídeo de l’acte.
I m’agradaria destacar també avui aquesta entrevista amb la pintora polonesa Ewa Karpińska: “Intentar d’entendre què diferenciava els artistes catalans em va fer aprendre català”. La història és especialment emotiva per a nosaltres perquè Karpińska per practicar el català va començar a llegir VilaWeb i en fer-ho va descobrir el Closcadelletra de Biel Mesquida. I a partir d’aquest descobriment ha nascut una exposició a París al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, on fa unes poques hores s’han conegut tots dos.
