24.03.2018 - 15:21
|
Actualització: 24.03.2018 - 16:01
En política hi ha tombants. Dies clau en què es fa palès el canvi. Moments que cristal·litzen estats d’opinió i polítiques, que les fan visibles i que obren nous camins. Aquest dissabte al matí n’hem viscut un, un de molt important, al Parlament de Catalunya.
Recordeu aquella vesprada que Coscubiela va ser aclamat pels diputats del PP, el PSC i Ciutadans posats dempeus? Segur que sí. Doncs només l’heu de comparar amb això que ha passat avui per entendre’n, i sobretot per a valorar-ne en el punt just, la importància. Aquella vesprada també deveu recordar Miquel Iceta, tot excitat, fent escarafalls i cridant enmig del ple. Compareu aquells gests i aquella agressivitat verbal amb això que s’ha vist avui, amb el comportament que ha tingut avui…
Al Parlament de Catalunya s’ha evidenciat que el jutge Llarena –’el diputat en la foscor’, com l’anomenen alguns membres especialment lúcids de l’hemicicle– s’ha equivocat del tot i ha dinamitat el bloc del 155. Ha obert amb les seues accions un espai ample de lluita per la democràcia que l’independentisme no solament no hauria de menystenir sinó que, per contra, hauria d’encapçalar amb la màxima determinació i generositat. Llarena ha convertit tot de sobte el bloc republicà en el bloc democràtic. Sembla increïble, però és així.
Avui a la cambra catalana s’han fet discursos de gran volada, en la millor línia del parlamentarisme. Els han fet Sabrià, Iceta –sí, Iceta ha fet un gran discurs–, Domènech, Sànchez i Torra. Arrimadas és l’única que no ha sabut ser al seu lloc ni ha entès res, segurament descol·locada pel que veia, potser perquè les seues limitacions són cada dia més vistents. Sabrià, en nom d’Esquerra, ha fet la reflexió clau quan ha dit que després del 23 de març res no pot ser igual. Efectivament: és això. I Torra, en nom de Junts per Catalunya, ens ha regalat un moment inoblidable quan ha retret a Arrimadas el piulet miserable que va fer ahir Albert Rivera.
De fet, ja de primer moment, només de començar el ple, s’han vist en la gesticulació i en les cares els indicis clars que tot anava canviant. Carrizosa ha demanat la paraula per fer un dels seus mítings, però la seua demagògia ja no ha trobat resposta ni tan sols en el PP. El PP, immediatament després, ha abandonat l’hemicicle, segurament per marcar perfil. I els comuns s’han alçat, amb Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, per aplaudir sense cap objecció els presos i exiliats mentre els diputats del PSC no sabien com passar el tràngol, molts amagant la cara rere les mans. Les magnífiques fotografies d’Albert Salamé, que podeu trobar ací, parlen totes soles. I tot això s’ha de constatar perquè no és gens anecdòtic, en absolut: avui la unitat independentista era de pedra picada. Ni un retret, ni una discrepància i al·ludint a la República, tots junts, tantes vegades en un sol dia com no s’havia sentit en aquesta cambra de la nit de les eleccions ençà.
Què ha canviat perquè passàs això? La diferència entre aquell dia de la ira de Coscubiela i Iceta i avui és que, entremig, Espanya, forçada per l’independentisme català, ha mostrat la seua cara real. I l’ha mostrada d’una manera tan evident que l’han vista, irremeiablement, fins i tot els qui no la voldrien veure. Si Domènech i Iceta parlen com parlen és perquè més de mil persones van ser ferides el primer d’octubre, perquè hi ha un munt de polítics catalans presos, exiliats en quatre estats europeus i més de mil investigats. I és aquesta resistència, la resistència popular i democràtica que encarna tota aquesta gent, la que ha tornat a canviar el panorama, la que ha fet possible el gir copernicà que hem viscut aquest matí. Amb tots els matisos que vulgueu. Perquè és evident que els comuns no van signar mai el 155 ni el van acceptar de cap manera. I és evident que Iceta l’ha signat i l’ha propiciat. I això ni es pot oblidar ni es pot negligir. No es poden comparar, per tant, les seues posicions ni tampoc les seues posicions amb les del bloc independentista. Però sí que hem de valorar molt el canvi que contenen. Per diverses raons.
Iceta és molt bo fent discursos i avui ha transitat de manera espectacular possiblement pel camí més difícil de la seua vida. Ell sap que Marta Rovira és en exili i Jordi Turull a la presó gràcies a ell. Activament gràcies a ell i directament per culpa seua. Si el PSC i el PSOE no haguessen donat suport al colp d’estat de Rajoy simplement el PP no l’hauria pogut fer. Supose, doncs, que no deu ser fàcil de dur un pes com aquest amb dignitat, de mirar a la cara la gent sabent fins a quin punt n’ets culpable. Però ho va intentar i fins i tot va obrir una escletxa d’autocrítica emparant-se en Felipe González. No sé on el menarà això que vol fer, però sí que sé que afebleix, molt, el bloc del 155. Clarament. Aquesta prepotència de pinxo de carrer que exhibeix Ciutadans, avui al parlament ha estat arraconada, aïllada. I si Iceta vol ser creïble hauria de deixar de barrejar-se amb ells en manifestacions. Crec sincerament que del PSC no podem esperar-ne res, que és irrecuperable, però no em reca admetre que els seus gests d’avui ajuden, ens ajuden segurament malgrat ells, a deslegitimar el 155.
Ho deia ahir: Llarena ha comès un error brutal. Ha situat Espanya i el seu estat en el punt de brutalitat més extrem que hom es puga imaginar. No es pot anar més a l’extrem que aquesta seua embogida i maldestra interlocutòria. És impossible de fer-ho pitjor. El pendent ferroviari ha estat efectiu com alguns ja avisàvem fa mesos i Espanya ja no té marge per a fer política. Aquesta és la clau del moment que comença ara.
Si algú s’havia pensat que a la demanda democràtica de Catalunya Espanya podia reaccionar amb un mínim de cintura ja ha pogut veure clar que no. Els independentistes el dia dels crits de Coscubiela i Iceta ja sabíem que passaria això. Per això vam proclamar la República, perquè no volem viure en un estat tan deplorable com és l’Espanya de Llarena. No val la pena de discutir si ho sabien Coscubiela i Iceta. Perquè ara la cosa important és que ens hem de concentrar a eixamplar la base invocant la democràcia, practicant la democràcia. I portant la República de la mà d’aquesta democràcia.
El primer d’octubre, el referèndum va eixamplar la base de l’independentisme com mai. I això no va passar movent-nos del nostre lloc, ni mirant d’atenuar el que som, ni cercant cap consens a còpia de rebaixar res. Simplement els independentistes vàrem demostrar a molts conciutadans que aquell dia encara no ho eren que Espanya és un projecte impracticable del qual cal fugir perquè no hi ha cap reforma possible, en vida nostra. El referèndum va posar l’Espanya real en el lloc on és, igual com el jutge Llarena va posant novament l’Espanya real en el lloc on és. Més monstruosa i tot, encara.
I d’ací ve que siga tan important això que ha passat aquest matí al parlament, allò que va passar ahir als carrers de tantes i tantes ciutats i el que vindrà d’ara endavant, espere que de pressa. Amb l’esforç personal de tanta gent, començant pels presos i exiliats, obrim els ulls a la societat. És així com es guanya. És això que hem fet amb tant d’èxit des del juny del 2010, pel cap baix. Això que ens ha dut a ser la majoria social. I això que ara ens farà ampliar la base si sabem fer evident un missatge molt simple d’entendre: dins la monarquia espanyola no és que no hi haja llibertats nacionals, és que es violen els drets humans més elementals i això ens amenaça a tots. Per tant, l’única alternativa raonable, avui mateix, és la República independent.
