El punt d’inflexió

Era a final de novembre del 2004 i havia de canviar de vol a l’aeroport Charles De Gaulle. En direcció a la porta de sortida, el gendarme que controlava els passaports em va escridassar per haver-m’hi adreçat en anglès. Hauria pogut parlar-li en francès, és clar, però d’antuvi no se’m va ocórrer i després no vaig voler fer-ho. Com que l’home no em deixava passar, vaig haver de tornar enrere i cercar un altre control mentre ell cridava: “Allez apprendre français!” Ja dalt l’avió, vaig comentar l’incident al meu veí de seient, un jove professional francès. En un primer moment se solidaritzà amb el gendarme, sermonejant-me i dient-me que quan hom és en un país estranger hauria d’esforçar-se a parlar-ne l’idioma. Vaig concedir-li-ho, tot pensant interiorment en les bones maneres dels seus compatriotes quan viatgen a Catalunya, però vaig aclarir que jo en cap moment no havia entrat a França, car no havia sortit de la zona de trànsit internacional de l’aeroport. I encara vaig afegir que si el Charles De Gaulle pretenia ser un aeroport de connexió internacional havia de respectar la llengua internacional. Llavors es va amollir i va oferir-me aquesta explicació del succés: “Els francesos som molt orgullosos, perquè havíem estat una gran nació i ja no ho som.” Era, si més no, una explicació de la conducta del gendarme a la vista del meu passaport americà i la “imposició” de l’anglès. Però això no era tot. El meu veí de seient encara m’oferí una revelació més íntima quan em digué malenconiosament que els seus avis havien parlat l’occità i a ell li sabia greu la pèrdua de l’idioma. Per a encoratjar-lo vaig dir-li que mai no és tard per a recuperar una llengua, però en això fou contundent: “C’est trop tard.”

L’home al·ludia a un concepte bàsic en sociolingüística: el punt de no-retorn en què una llengua llisca inevitablement vers la desaparició. Ultrapassat un determinat grau de desús i de dèficit en la transmissió, una llengua esdevé irrecuperable. Quin és aquest punt depèn de variables específiques per a cada idioma. El català, a diferència de l’occità, no ha gaudit del prestigi que donava i de vegades encara dóna un premi Nobel literari, però per circumstàncies diverses ha resistit molt millor que la llengua veïna. Ha hagut d’escolar-se més d’un segle abans que el català no comencés a traspuar la precarietat de l’occità a mitjan segle XIX. El futur de la llengua no sembla galdós, però potser encara queda una o, essent optimistes, dues generacions abans no s’hagi de dir “C’est trop tard.”

El punt de no-retorn és la versió fatalista d’un altre concepte sociològic més flexible i potser més útil per a explicar transformacions sobtades, com una moda, un brot de criminalitat o de suïcidis, el tabaquisme dels adolescents, una febrada ideològica com el nazisme dels anys trenta, el marxisme occidental dels anys seixanta o la correcció política d’aquestes darreres dècades. Em refereixo al concepte de tipping point o punt d’inflexió, títol d’un èxit de vendes de Malcolm Gladwell de principi de segle. El subtítol del llibre n’explica la popularitat: “Com petites coses poden fer una gran diferència.” La clau de l’èxit de l’obra rau en l’optimisme de l’autor, però un optimisme pragmàtic, típicament americà. Gladwell no sols no considera el punt d’inflexió com un punt de no-retorn, sinó que apunta tres regles per a atansar-s’hi. El punt d’inflexió és aquell en què una conducta minoritària esdevé un fenomen de masses. I les regles són: la llei dels pocs, el factor d’enganxament i la força del context.

No disposo d’espai per a transcriure l’explicació d’aquestes regles, que Gladwell il·lustra amb casos reals. Allò que importa és que esdeveniments històrics de gran abast poden originar-se en l’acció d’un grapat d’individus, a condició que tinguin l’habilitat de comunicar el seu punt de vista de manera convincent. Són persones amb una rara capacitat de relació social, molt diversament relacionades i amb predilecció per la proximitat (és a dir, la concreció) en les relacions. No sols coneixen molta gent, sinó que diversifiquen els ambients en què es mouen i en lloc de seleccionar i excloure, com fem la majoria, veuen possibilitats a tot arreu. Aquestes persones són indispensables per a posar en marxa un moviment social, però no sempre són elles que descobreixen el potencial de les idees que comuniquen. Els transmissors (Gladwell els anomena connectors) són especialistes en persones; però per a activar una epidèmia social calen també especialistes en informació. Són els qui descobreixen la novetat o generen el criteri que, una vegada s’hagi escampat, produirà la mudança en els costums. L’efectivitat d’aquests especialistes (Gladwell els anomena maven, paraula ídix per a designar algú que acumula coneixements) rau menys en allò que saben que en la forma com ho transmeten. Són els altruistes del coneixement, la classe de persona que mira de solucionar els problemes d’altri amb tota mena d’informacions detallades i excessives. Els maven fàcilment semblen pedants i fins i tot carregosos amb la seva prolixitat immoderada; d’aquí ve que per a poder persuadir necessiten la cooperació dels connectors, persones socialment agraciades, empàtiques i capaces de transmetre emocions de manera subliminar.

Ara, perquè el missatge “enganxi” no n’hi ha prou amb la personalitat del transmissor. Cada dia rebem centenars d’impulsos publicitaris, informatius, moralistes, que no deixen rastre en la memòria ni reciclem en les nostres comunicacions. Si volem influir en els altres, no serveix de res alçar la veu o repetir el missatge com fan els publicistes, els polítics i els pares. Tothom que tingui fills sap que per més que ens esgargamellem no aconseguirem influir en la conducta de ningú si el missatge no té prou elements per a captar l’atenció i ser retingut. La dificultat està en el fet que els elements “enganxosos” no depenen del contingut sinó de com es presenta la informació, i l’embalatge depèn majorment del context.

Per a il·lustrar aquesta tercera regla del punt d’inflexió, Gladwell recorre a la teoria de finestres trencades dels criminòlegs James Q. Wilson i George Kelling. Aquesta coneguda teoria capgira la idea conservadora segons la qual la criminalitat és font de desordre; per Wilson i Kelling el crim és conseqüència i no pas causa de desordre. Si en un barri hi ha un edifici amb una finestra amb el vidre trencat, passat un temps la gent pensarà que no se n’encarrega ningú i aviat hi haurà més finestres trencades i la descomposició passarà de l’edifici al carrer i del carrer al barri. De mica en mica, s’estendrà la impressió de deixadesa, i la idea que en aquella ciutat regna la impunitat convidarà a cometre-hi crims més seriosos. Als anys vuitanta Nova York fou un imant per a la criminalitat violenta; Barcelona ho ha esdevingut en aquest segle per causes molt semblants: indiferència a l’incivisme, tolerància dels grafiters, dels okupes, del comerç il·legal, dels qui salten les barreres del transport públic. Les infraccions menors consentides tenen un efecte crida en les bandes criminals. Del fet que ningú no es molesti a avisar la policia quan és testimoni d’un incident de poc recapte, els delinqüents professionals dedueixen que la gent tampoc no denunciarà un acte intimidatori o violent, i menys encara sabent que el jutge deixarà en llibertat el malfactor.

A Nova York centrar l’atenció policial en aquestes infraccions menors, de “qualitat de vida,” reduí la incidència de crims violents més que en qualsevol altra ciutat del país a mitjan anys noranta. De sobte aquesta mena de crims caigueren en picat, com si els criminals que aterrien la ciutat s’haguessin trobat desambientats. El context ja no els convidava, o no com abans. Gladwell pren en consideració la força suggestiva de l’ambient i l’observació psicològica que un mecanisme mental ens permet de mantenir la sensació de continuïtat malgrat que la realitat canvia constantment. La manera com mantenim la impressió de continuïtat és controlant l’ambient, i això ho aconseguim modificant les circumstàncies en la mesura de les nostres possibilitats.

El llibre de Gladwell és farcit d’exemples de les tres regles esmentades. La lectura és amena i el lector interessat en el tema no pot fer res millor que anar directament al text. Però, tot i que el punt d’inflexió té diverses aplicacions en la societat catalana, l’he volgut referir a la situació de la llengua. La decadència d’un idioma –la deixadesa formal i el deseiximent dels parlants– no és cap fenomen natural, sinó una epidèmia social, que compta amb mavens, connectors i un context de finestres trencades que animen a transgredir la norma implícita de convivència i fins i tot la llei lingüística explícita, no ja amb impunitat sinó amb la dilecció i el concurs dels qui tenen l’obligació de fer-la respectar. El punt en què es troba l’occità, aquell “trop tard” del meu company de vol, no és cosa de quatre dies sinó el resultat d’una regressió inadvertida durant un temps però accelerada en sobrepassar el punt d’inflexió. Hi ha prou indicis –demogràfics, institucionals, sociològics, d’hàbits i actituds– per a no continuar dissimulant que el català declina davant la impotència i negligència dels governs de torn. La generació dels nascuts els anys cinquanta i seixanta, escolaritzada abans que el català fos readmès a l’educació, és paradoxalment la que avui aguanta la llengua. Però si persisteix la dinàmica de substitució demogràfica, aquesta generació podria ser la darrera que aporti al català legitimitat de llengua pròpia abans no esdevingui un patuès minoritzat.

La teoria del punt d’inflexió té un avantatge sobre la del punt de no-retorn i és que ajuda a pensar mudances fulminants en el comportament de masses, tant en sentit de promoció com de dissuasió, com ho demostra el descens sobtat de la criminalitat a Nova York. Amb connectors o emissaris adequats, la composició de missatges “enganxosos” i una modificació del context favorable a l’ús, en lloc de –com fins ara– a la inhibició, es podria revertir la regressió del català entre els joves i els immigrants. No s’hi perd res per provar d’aplicar les regles del punt d’inflexió abans no hàgim de lamentar haver sobrepassat el punt de no-retorn i haver-nos convertit per defecte en defensors de la cultura lingüicida amb la vergonya de no haver sabut heretar la que ens era destinada per naixença.

P.S. A partir d’avui deixa d’aparèixer aquesta columna per motius estrictament acadèmics. En principi la interrupció serà provisional i espero tornar a dialogar amb els lectors abans de l’estiu. Però com que el demà és imprevisible, vull agrair preventivament l’atenció dels lectors que han acudit a la cita del dilluns, tant els qui m’han animat amb comentaris generosos com els qui són més difícils de complaure. Els uns i els altres m’han regalat el seu temps. En particular, vull agrair a en Carles, en Màxim i en Ferran, els “nens” del carrer Bismarck, com també a en Rafael, company d’armes en sentit literal, la fidelitat a la memòria, tot confiant que aquest no sigui un adeu sinó un fins ara prorrogat.