Punt final d’una campanya on s’ha instrumentalitzat la independència

Punt final d’una campanya electoral anodina. Per primera vegada d’ençà de l’inici del procés, els partits han entomat unes eleccions municipals en què hi ha en joc, sobretot, el poder territorial dels partits. La independència només ha aparegut en els mítings en forma de retret, per a intentar d’esborrar les fronteres de vot amb l’adversari (sobretot entre JxCat i ERC) i per a fidelitzar-lo quan els mítings d’abast nacional es traslladaven a municipis amb un electorat majoritàriament partidari d’un estat català. Quan ha calgut, per ampliar les pròpies fronteres, gairebé s’ha esborrat de la campanya. Ho ha fet Trias per Barcelona, que necessita transcendir el vot de JxCat si vol arribar a ser batlle i ha pretès de seduir l’electorat conservador al·lèrgic a Carles Puigdemont i a tot allò que tingui reminiscències del procés. I el candidat d’ERC a Santa Coloma de Gramenet, Gabriel Rufián, que ha exercit a la pràctica de cap de llista metropolità en municipis amb un vot sobiranista minoritari, ha plantejat les eleccions com un plebiscit per a posar fi al “cortijo” dels socialistes apel·lant al vot d’esquerres. També ha passat a l’inrevés, quan a l’espanyolisme li ha calgut superar les pròpies cotilles: a Badalona, Xavier García Albiol ha instat insistentment els votants independentistes i de tots els partits a votar-lo pensant, només, en clau local.

Però potser la principal evidència del canvi és en el PSC, que aspira a guanyar terreny enterrant definitivament la política dels blocs tant pel que fa al seu electorat potencial com per als pactes postelectorals. Qui se’n recorda, del 155, de la repressió política que es manté i del dret de l’autodeterminació? “Aquesta campanya electoral ja té un guanyador: la política útil”, ha afirmat Salvador Illa de Tarragona estant. Per primera vegada en molts anys, s’ha felicitat Illa, s’ha parlat de “problemes concrets” que afecten els ciutadans. Una altra prova d’això és que el president espanyol, Pedro Sánchez, hagi triat Tarragona i Barcelona per a tancar la campanya, entre tots els territoris on els socialistes es juguen governs autonòmics a banda dels governs de les grans ciutats. Sánchez necessita com més governs socialistes millor per a consolidar-se a la Moncloa en les eleccions del desembre. Si Illa ha afrontat aquestes eleccions com una etapa més en la seva peculiar marxa cap al govern de la Generalitat, per a Sánchez els resultats del PSC són la primera volta de les pròximes eleccions espanyoles. El primer examen del frec a frec amb Alberto Núñez Feijóo, amb Barcelona com a principal objectiu. I han posat tota la carn a la graella. Segons dades del PSC, Sánchez, Illa i Collboni han omplert amb 4.000 persones el pavelló de la Vall d’Hebron. L’acte més multitudinari d’aquesta campanya, un intent d’exhibició de força.

És el mateix que ha fet la vice-presidenta espanyola Yolanda Díaz amb Sumar. Per tercera vegada en els darrers quinze dies, Díaz ha remat amb els comuns i Ada Colau. No deixa de ser significatiu que fins avui la direcció de Podem no hagi volgut manifestar el seu suport a la batllessa de Barcelona. Però si Díaz ho ha volgut fer participant en l’acte final a Sant Martí, la secretària general de Podem, Ione Belarra, ha difós un simple vídeo a les xarxes socials. A més, Colau es mou en el mateix marc ideològic que Díaz a l’estat espanyol: el de l’esquerra contra la dreta. Colau presenta la dicotomia entre un govern progressista i un govern del retrocés.

De manera que aquesta és una de les incògnites de diumenge: si l’electorat independentista serà fidel als partits que se’n diuen, es permetrà de trencar els blocs pensant en lògiques de vot estrictament locals o, directament, s’abstindrà. Les dades del vot per correu indiquen una davallada important de la participació. Aquesta vegada, han votat per correu 72.470 persones, 20.277 menys que fa quatre anys. El 2019 la participació es va enfilar fins al 64%, una xifra poc habitual en unes municipals, per la coincidència amb unes eleccions europees on Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s’enfrontaven a les urnes. La desafecció per la falta d’una estratègia conjunta i la normalització de la gestió política en un context incert de transició es poden traduir en un abstencionisme actiu d’una part de l’electorat. Però caldrà veure si és significatiu, o no, com a expressió de càstig del votant descontent. També és una incògnita si, fa quatre anys, la coincidència de les urnes va fer que una part dels electors fessin un repartiment de paperetes per a donar joc als dos partits amb què se sentien representats, i per tant si ara hi pot haver variacions pel canvi de lògica electoral. És una pregunta que plana a la seu de Junts: hi va haver gent que va votar Puigdemont a les europees i ERC a les municipals? I aquesta gent, què votarà ara?

ERC ha explicat avui que aquests dies havien fet un porta a porta en 320 municipis amb 3.200 voluntaris. Diuen que han picat a mig milió de portes de tot Catalunya per explicar el seu projecte. Els havia funcionat en municipis com Sallent, Amposta, Salt o Vallromanes i ho han estès ara a altres municipis amb els seus candidats i els dirigents nacionals del partit. Els republicans aspiren a repetir la victòria de fa quatre anys en vots i regidors. Els resultats seran un examen indirecte de la gestió de Pere Aragonès al capdavant del govern de la Generalitat. També del seu projecte de l’acord de la claredat. El candidat d’Esquerra a Barcelona, Ernest Maragall, s’ha compromès a acompanyar Aragonès quan porti les conclusions de l’acord de la claredat al govern espanyol. Per la seva banda, Trias ha defugit d’incardinar el seu projecte per a Barcelona en l’estratègia nacional de Junts, i Maragall ha fet la contrària amb el vot barceloní a ERC. La raó és clara: “L’ajuntament no és una institució de complement o de substitució o addició, sinó que és la segona institució del país”, ha dit.

Junts també posa a prova si la sortida del govern els ha beneficiat electoralment o no. Però, sobretot, serà rellevant el resultat de Barcelona. Una hipotètica victòria de Trias podria donar ales al sector institucional del partit, particularment a la família més vinculada a l’antiga Convergència o decantada cap al centre-dreta. La convivència entre els diferents sectors del partit també es pot ressentir amb els pactes postelectorals que agitin el debat intern, sobretot en les bases més independentistes si el company d’entesa és el PSC. Que Junts és un partit més complex que no pot semblar a primera vista ho demostra el fet que el seu secretari general, Jordi Turull, hagi triat Amer, el poble de Puigdemont, per a tancar la campanya electoral, mentre Trias feia la darrera crida al vot des dels Jardinets de Gràcia. Tampoc no hi era la presidenta del partit, Laura Borràs, que s’havia traslladat a l’Ebre, Calafell i Cerdanyola, després del tancament de JxCat de tot el Principat a Vic. La CUP ha tancat el seu compte enrere a Berga, el seu principal feu, amb l’interrogant de si tornarà a tenir representació a l’Ajuntament de Barcelona.

I Inés Arrimadas ha aparegut el darrer dia, potser amb enyorança dels anys àlgids del procés. L’ex-dirigent de Ciutadans s’ha dirigit als votants que el 2017 els van fer guanyar les eleccions perquè el partit tingui força als ajuntaments. Tanmateix, el més probable és que tinguin una desaparició generalitzada. Se n’ha beneficiat el PSC, que s’ha demostrat més útil per a l’electorat compartit en aquests temps de (no) normalitat, i se’n pot beneficiar també el PP, que aspira a recuperar suports. En canvi, aquestes poden ser les eleccions en què Vox s’escoli als ajuntaments, amb el perill que ho faci en els municipis amb més immigració, amb discursos xenòfobs que amenacin la convivència als barris. Darreres crides al vot. Però això d’avui no és cap final. Les eleccions sempre són un començament: l’endemà de la nit electoral tot torna a començar.