27.12.2017 - 22:00
La cançó ja té uns quants anyets (deixem-ho en uns quants, sí, i evitem d’embrancar-nos en la tòpica nostàlgia del pas del temps, ara que s’acosta el ritual de les campanades i tot allò de fer repàs i preparar bons propòsits).
Era d’aquella època en què encara no havia esclatat l’anomenat rock català i, a banda de la Dharma i dels Desperdicis Clínics, escoltàvem els grups bascos que cantaven en espanyol. I més coses, és clar. Però també aquelles bandes de rock que es deien, en fi, Cicatriz en la Matriz o La Polla Records.
Coses que passen, sí.
Tot això ve a tomb no pas per cap atac d’enyorança, sinó perquè hi ha una cançó que em torna insistentment a la memòria, aquests dies. I que ve justament d’allà. No té complexitat ni bellesa ni passarà a la història de la música, ja us ho podeu imaginar. Però és com un corcó, lararara. No ho puc evitar. Els veig, en míting o en tertulieta o en conferència de premsa o provant de ser ocurrents a les xarxes, fent cara de molt revolucionaris i molt republicans i molt alternatius i molt de tot mentre no es tracti de passar de la postureta a l’acció, i ja sento aquell començament desdenyós, ‘Muy punk, muy punk’.
Quines coses, sí: en comptes de citar cap il·lustre barbut, avui prenc de referent Evaristo, el cantant de LPR.
Tota pedra fa paret.
La cançó, llavors, es fotia dels grupets de música creats com a producte per a consum adolescent, amb posat rebel assajat per a la foto, i roba preparada per a transmetre contestació: ‘Punky de postal, lararara, punk de escaparate’, etcètera. Només que ara m’ha tornat, suposo que per associació d’idees, amb una altra dedicatòria.
Em passa des de la darrera campanya electoral. Aquesta que acabem de viure. No sabria dir exactament a partir de quina declaració, però ara ja no falla: sento com els dirigents dels comuns prediquen revolucions futures, justícies futures, repúbliques futures (això darrer, però, ho solen fer a Espanya, que és on ho poden mantenir en l’abstracció) i m’assalta la musiqueta: ‘Moda punk en Galerías, ¡muy punk!’
L’altre dia, quan encara provaven de fer valer el plantejament amb el qual s’havien presentat a les eleccions, que convertia el 21-D en una simple contesa autonòmica, com si no hi hagués hagut el cop del 155 ni hi hagués res més en joc que el repartiment de butaques, com si no hi hagués presos polítics ni mig govern a l’exili ni una república pendent, l’altre dia, deia, quan insistien a repetir que l’opció del president Puigdemont era un ‘partit de dretes’ (cosa que els permetia, a ells, alinear-se, per als pactes, amb el PSC del 155, que convertien en ‘partit d’esquerres’), algú els va respondre, crec que a Twitter mateix, amb una sentència que trobo del tot definitòria i que cito de memòria: això que passa a Catalunya és l’única revolució de debò que mai veureu i, en comptes d’ajudar, sembla que us faci tírria.
Doncs és això.
Resulta que, a Catalunya, per fi, s’ha volgut passar de la utopia a la consecució; que hem viscut, que vivim, una mobilització sense precedents, heterogènia, popular, decidida; un veritable qüestionament del sistema podrit que diuen denunciar. I resulta també que, en comptes de celebrar-ho, i de sumar esforços, i colors, per a aquesta consecució, que és, a més a més, una clara oportunitat, sí, per al bé comú, els dirigents d’una força que s’autoanomena d’esquerres i transformadora es dediquen a provar de mantenir l’status quo.
Per això, suposo, cada vegada que els senti proclamar que volen un govern que blindi els ‘drets socials’, i que passin per alt que això, dins de l’estat espanyol, ja s’ha demostrat que és impossible, que passin per alt, per exemple, les lleis que aquest estat podrit sistemàticament ens converteix en paper mullat (contra la pobresa energètica, contra els desnonaments o el fracking), cada vegada, es tornarà a sentir la veu de l’Evaristo, dedicada: ‘Punkys de postal, lararara.’
