‘Pulp Fiction’ i la història cultural de l’hamburguesa

Tot bon cinèfil sap que a l’hamburguesa de can McDonald’s que als Estats Units anomenen A Quarter Pounder, a casa nostra un Quart de lliura amb formatge, a París en diuen Le Royale with Cheese. I el Big Mac és Le Big Mac. Per als qui no recordin d’entrada l’escena, l’explica tot sorprès l’assassí a sou Vincent Vega (John Travolta), acabat de tornar d’Europa, al seu company de feina Jules Winnfield (Samuel L. Jackson) en una de les primeres escenes de Pulp Fiction, de Quentin Tarantino. He tornat a veure aquest clàssic del cinema que ara fa trenta anys i aquesta vegada en pantalla gran, aprofitant l’oportunitat que la programaven al Bosque, el mateix cinema on ja vaig explicar que havíem anat a veure Mamífera. Per la capacitat de crear referents i per l’impacte que va tenir aleshores –i continua tenint avui dia–, el film és un dels grans clàssics del segle XX. Allò que se’n diu una peça de culte. Compleix la majoria dels requisits del cinema postmodern –serveix d’homenatge al gènere, concretament a la literatura barata i de poca qualitat que es venia als quioscs i, alhora, com a paròdia; trenca i altera els temps clàssics amb una acció no lineal i històries simultànies; relativitza qualsevol idea moral; és protagonitzada per antiherois; és plena d’intertextualitats, complicitats, dobles lectures; s’hi cometen tota mena d’excessos, especialment violència i drogues… i, a sobre, fa riure– i, a més, ha traspassat les files dels especialistes i afeccionats per esdevenir en si mateix un referent pop. Qualsevol pot fer la prova jugant a endevinar films: un ball de twist passant per davant dels ulls el símbol de la victòria i la seva parella del joc l’endevinarà de seguida. Fins i tot és carn de mems.

Del Big Kahuna al Big Mac

Tornant al començament del film, avui dia hi ha un memorial per a qualsevol cosa, i aquesta setmana acabem de celebrar el Dia Mundial de l’Hamburguesa. Podem comptar que és tan sols una excusa com una altra per fer-nos venir salivera o per vendre, que és per a això que es va sofisticar el màrqueting. Personalment, no se m’acut millor campanya publicitària de l’hamburguesa que, precisament, Pulp Fiction. No és únicament l’escena que suara comentàvem, sinó que dues vegades més l’hamburguesa té un paper protagonista a la trama. Ja ho diu Jules en una de les següents escenes a venir: no hi ha res com una bona hamburguesa per a esmorzar, mentre rosega un deliciós entrepà del Big Kahuna, el fictici establiment hawaià de menjar ràpid que forma part de l’univers cinematogràfic de Tarantino, i que es pot veure en més films com Reservoir Dogs, Deep Proof i Four Rooms. En Jules ho fa de bona de gana, perquè la seva xicota vegetariana –i som al 1994– no li deixa menjar carn. La tercera hamburguesa del film és en una de les trames principals: l’encàrrec que ha de complir l’esbirro Vega d’entretenir la muller del seu amo, Marcellus Wallace, Mia (la musa tarantinesca Uma Thurman). Ben ensofrat, Vincent acompanya la dona del patró a sopar al Jack Rabbit Slim’s, una altra de les creacions gastronòmiques del film. En aquest cas, un restaurant temàtic de la dècada dels cinquanta, on el personal té una semblança sorprenent amb els principals mites de l’star-system ianqui de la dècada, encapçalats per Marilyn Monroe. Mia demana per sopar un batut de cinc dòlars i una hamburguesa –Durwood Kirby burger poc cuita, per a ser exactes– amb patates, la combinació quintaessencial de la dieta americana.

Més enllà de les discussions sobre l’origen romà, mongol, rus o alemany de l’hamburguesa, és evident que el hamburger steak que oferien a Delmonico’s fa dos-cents anys es va popularitzar al segle XX en un carro de fira dels Estats Units. Uns quants d’això que ara en diríem emprenedors en reclamarien la primogenitura, però sembla que l’invent de tan senzill havia de ser ben pensat: carn picada en un panet, acompanyat d’alguna salsa i la possibilitat d’afegir-hi tota mena d’acompanyaments: d’enciam i tomàquet fins a cogombrets en vinagre o ceba fregida. El quètxup, salsa nacional americana, hi sembla imprescindible. També es podia acompanyar amb patates fregides –a l’altra banda de l’Atlàntic, french fries, ‘patates franceses’– i, per a beure, un batut. Això ho feien els germans Richard “Rick” i Maurice “Mac” McDonald a San Bernardino, Califòrnia, quan en Ray Kroc, un venedor de batedores va descobrir-los l’any 1954, tal com s’explica al film The Founder, en què Michael Keaton dóna vida a l’empresari d’origen txec. Ell fou el responsable de l’expansió del negoci –i la causa de la ruïna dels fundadors que li van posar el nom–, gràcies a franquícies d’establiments sempre iguals, tots amb el mateix menú i la mateixa oferta: preus baixos (i baixos costs), menjar per a tota la família, la seguretat que, fossis a l’estat on fossis, l’estàndard sempre seria igual i, a més, tot servit amb una rapidesa i una precisió pròpies del treball en cadena. A més, que fossin a peu de carretera garantia l’accés preferent amb cotxe i l’atenció al vehicle mateix. Com a tota bona història, la seva nèmesi seria el Burger King, com la de la Coca-Cola és la Pepsi.

Per entendre’n l’èxit cal haver passat, per exemple, pel CCCB i haver vist l’exposició “Subúrbia”, dirigida per Philipp Engel i dedicada al somni urbanístic nord-americà. El de la casa unifamiliar voltada de gespa amb porxo a l’entrada i balancí, habitada per una família nuclear blanca formada per un marit que va a treballar cada dia a la ciutat, una dona que es dedica a la casa, on té tota mena d’aparells elèctrics propiciats per la societat de consum –malgrat que acaba atacada pel mal sense nom, com en diria Betty Friedan a La mística de la feminitat–, la canalla i el gos. Un model de vida que hem vist manta vegada al cinema i la televisió fins a crear-nos la necessitat d’emular-los acríticament. Hi vaig portar la meva classe i n’han tret suc. Les nostres urbanitzacions, la proliferació de les piscines i els tallagespes, el difús partit del cotxe, sempre contrari a perdre la llibertat d’aparcar i moure’s per on vulgui, i el somni de viure lluny de la ciutat formen part d’aquest univers simbòlic que té en l’hamburguesa el seu aliment. I no precisament espiritual. Que ho haguessin demanat al cineasta Morgan Spurlock, mort fa cosa d’una setmana, que va viure en la pròpia pell la transformació física després d’un règim estricte d’hamburgueses de la cadena McDonald’s durant trenta dies per al seu excessiu documentari titulat Super size me.

Les nostres “burgers”

Primer foren els entrepans de salsitxa de frànkfurt, de més o menys tradició alemanya que van passar de les fires a establiments sedentaris, com havia passat amb el pollastre a l’ast. Per la mateixa època devia néixer el biquini a la discoteca homònima. Però, ja l’any 1972 va obrir el Wimpy, la pionera multinacional del menjar ràpid amb nom de dibuix animat –l’amic d’en Popeye devorador d’hamburguesa–, a la Rambla i al carrer de Fontanella. Més tard, obrí un tercer local al popular Drugstore David del carrer de Tuset, abans d’expandir-se cap a la Costa Brava més turística. L’any 1979 va obrir el Pokin’s, freqüentat pels adolescents de la zona alta, i situat a la plaça que encara duia el nom del protomàrtir Calvo Sotelo –i encara se’n diu, per a alguns nostàlgics. L’any 1982, mentre Barcelona s’estrenava en la capitalitat esportiva acollint el Mundial de Futbol, obria finalment la primera franquícia de McDonald’s a la ciutat. Era a la cantonada del carrer de Pelai amb la Rambla, on encara subsisteix amb èxit. El segon establiment, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Ferran, on hi havia hagut la històrica armeria Beristain, encara va fer més evident la transformació de la ciutat en un seguit de cadenes comercials clòniques. Per bé que els nens dels vuitanta tot això encara no ho vèiem, i ens era més atractiu associar baixar a Barcelona amb un menú d’aquells que donaven una joguina com a ham i reclam.

El filet rus –com se’n deia, antigament, de l’hamburguesa, cosa que permet de traçar un parentiu llunyà amb l’steak tartar que es va començar a posar de moda als restaurants dels anys trenta i que remetia d’una manera o altra al temps de Genghis Khan– és avui un element de la cuina internacional popularíssim. Coses de la globalització. El gastrònom Nèstor Luján se’n va anar a la tomba podent fantasiejar que a la seva làpida hi digués “Aquí reposa Nèstor Luján, que no va menjar mai una hamburguesa ni una pizza i que només va beure mitja coca-cola, que se la va partir amb Josep Pla.” Ara seria impossible i, més aviat d’esnobs, afirmar-ho. De tant en tant, una bona hamburguesa aporta la quantitat justa de calories, sucres i més carburants per continuar fent la viu-viu. Avui, a Barcelona se’n fan –i de bastant raonables– a molts establiments i, fins i tot, McDonald’s ha temptat cuiners estrellats per a dissenyar-los menús. Aquesta darrera idea la desaconsello completament. Sol ser una autèntica porqueria. La millor hamburguesa ha de ser com la Big Kahuna de Pulp Fiction, tan bona que la puguis tastar apuntant algú amb una pistola. Nosaltres, sortint del cinema, vam aturar-nos al Vicio de la Via Augusta, la companyia catalana que regna en el món dels neocamàlics –els ryders que s’ocupen del delivery, tot dit en anglès–, però que ofereix al seu restaurant de cuina oberta uns entrepans saborosos i ideals quan surts tard del cinema, i una bona hamburguesa aixafada a la planxa (smash, un altre anglicisme) et sacia satisfactòriament.