Pujol convoca el fantasma de Convergència en l’aire de Castellterçol

La restitució pública del president Jordi Pujol no és una causa personal. És la causa d’un espai polític. Avui li han fet un homenatge a Castellterçol (Moianès), casolà però transcendental, que ha servit per a situar dos missatges: “Això de la independència és molt difícil” i “Hauria valgut la pena de mantenir Convergència”. I aquests dos missatges tampoc no són cap causa personal, sinó, novament, la causa d’un espai polític. Pujol té noranta-quatre anys, en fa dos que va tenir un ictus i fa poc que s’ha quedat vidu. Perdia el fil sovint i es repetia mentre la sala l’escoltava amb un nerviosisme espès, però encara li aguanta el carisma i el vigor, i s’ha barallat amb qui calgués per acabar de parlar. “Dos minuts, dos minuts més! Seieu!”, ha bramat davant el públic, que ja era dret. I sabia què deia. “Allò que dic ho sento”, ha afirmat.

Després d’una llarga reivindicació, Pujol ha demanat de reprendre l’obra convergent: “Hem d’aconseguir de mantenir, en el grau que puguem, això que fèiem. Per tant, primera cosa: salvar el partit, que no serà Convergència, en serà un altre, però ha de respectar aquell esperit i aquella mentalitat.” El fantasma de la resurrecció de Convergència flotava per l’aire de la sala a la recerca d’un cos viu, i resulta que n’hi havia uns quants, de cossos, amb una sola etiqueta: Junts. El president del parlament, Josep Rull, ha enviat un vídeo enregistrat en què definia Pujol com “el pare de la nació catalana moderna”. El president Artur Mas, que seia al seu costat, ja va dir fa quinze dies que el congrés de Junts podia significar “la recuperació de l’espai i sobretot del projecte de país” de Convergència. L’ex-presidenta del parlament Núria de Gispert ha celebrat que Junts i els hereus de “l’autèntica Unió Democràtica”, els Demòcrates de Toni Castellà, decidissin d’integrar-s’hi. I a la taula rodona, hi havia assegut el darrer candidat de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias.

Pujol, en canvi, no ha parlat directament de Junts, perquè encara té un retret guardat al pit: no és obra seva. No fou ell qui va extingir Convergència. Ell va cometre errors personals, vol dir, però els polítics no se li poden pas atribuir. “Convergència no hi és. Hauria valgut la pena de mantenir-la, de ser capaços de superar un trauma del qual jo em sento, en part, responsable. Allò es podia salvar, però aleshores tothom es va atabalar. Ja ho entenc, ja ho entenc, ja ho entenc. Jo vaig dir: ‘Em retiro i em repudieu’”, ha dit. Mas, l’hereu que li va retirar els honors, tenia el cap cot i els braços plegats. Pujol es fa càrrec de la ferida moral que va causar la confessió de la deixa de l’avi Florenci, però es desentén del procés.

Per explicar-ho sense que semblés cap atac a Mas, Pujol ha recreat una conversa amb el seu amic Pere Figuera, activista antifranquista i molt independentista, mort el 1970 en un accident de moto, i que, per tant, ni tan sols el veié president. “Jo li deia: ‘Pere, no serem independents. Per què? Perquè, mira, Espanya és un país molt poderós, que té una de les dues o tres llengües més importants del món, que està ficada per tot arreu. Podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer negociant amb Espanya.” Això, ha prosseguit Pujol, ho deia un bon jan de dinou anys que encara tenia empenta per a fer les coses. “Això ara gairebé no es pot dir. Ara es pot dir una mica més, perquè aquests últims temps s’ha vist que això de la independència serà molt difícil. Nosaltres hem d’aconseguir tenir un país prou consistent. Amb autonomia. El país de Prat de la Riba”, ha dit.

Pujol navega còmodament en la insinuació del “jo ja ho deia”, perquè encaixa en la imatge del polític brillant que hi veia sempre enllà, i els altres eren cecs. Una imatge que li han brodat a mida els seus seguidors més fidels, com Lluís Prenafeta, que avui havia de ser a l’acte, però no hi ha pogut anar. El seu fill Marc n’ha llegit un text en què Prenafeta s’hi desfeia en elogis. Per què l’entorn del president Pujol era molt més independentista que no pas ell? “Perquè el president era més intel·ligent que nosaltres”, va respondre Prenafeta una vegada. Però Pujol tampoc no ha dit “jo ja ho deia” directament, sinó que ho ha posat en boca dels presidents Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, de qui ha dit que no havien estat mai independentistes, encara que poguessin semblar-ho, perquè coneixien bé l’estat espanyol.

Castellterçol no és un lloc atzarós per a demanar que torni Convergència. És la vila natal de Prat, president de la Mancomunitat entre 1914 i 1917 i a qui el pujolisme sol idolatrar com el “seny ordenador de Catalunya”. L’acte d’avui l’organitzava justament l’associació que en preserva la memòria, i fa molts anys que, cada primer d’agost, fan també un homenatge a Prat al qual Pujol ha assistit religiosament aquestes darreres dècades. L’historiador Adrià Fortet, deixeble de Joan B. Culla, ha traçat un paral·lelisme entre els llegats de Prat i de Pujol: la reconstrucció d’un país que venia de la ruïna i es pogué modernitzar de pressa. Relligant-ho amb el present, Fortet ha dit que tots dos exemples podien servir de brúixola per a reconstruir el país ara. Però, després, Pujol ha fet servir Prat per assenyalar el límit polític d’aquesta reconstrucció: “Hem d’aconseguir un sistema que no se’ns pugui discutir per part del govern espanyol en el sentit de la llengua, la cultura, l’ensenyament, la funció pública, i la capacitat de Catalunya de fer un poble que valgui la pena, que era la idea d’en Prat de la Riba”. Posar una pedra damunt d’una altra, sí, però dins d’Espanya.

Tanmateix, hi ha uns altres vincles de Pujol amb Castellterçol que fan el relat una mica més irregular. A la vila, hi sovintejava la família de Raimon Galí, un dels pensadors que més van influir de jove el president. Galí era un crític profund del catalanisme d’abans de la guerra, del tradicionalisme de Prat i del bisbe Torras i Bages. A redós de les seves idees, de fet, s’articulà el CC, el moviment de joves catòlics catalanistes en què Pujol va forjar el seu lideratge. Galí demanava una “meditació catalana”, una reflexió moral que, abans de reconstruir el país, reconstruís els catalans perquè superessin el folklorisme, la passivitat, l’obediència cega a l’església, la banalitat. Llavors era una crítica ben compartida per Pujol, com reflecteixen els seus escrits del 1961 a la presó, en què renegava del català “colltorçat i trist” i de “l’habituat cofoi”. “Hi ha gent que no s’adona que són uns derrotats, als quals només és permès agitar-se per petites qüestions marginals; complaure’s en foteses, com indis ignorants enlluernats amb mirallets, i hi ha gent que se sent tan derrotada que no gosa fer un pas”, escrivia llavors el president.

En els discursos d’avui de Pujol i dels seus escuders no hi havia cap esmena a Prat de la Riba, sinó la reivindicació del paral·lelisme entre tots dos mons. Fortet mateix s’ha referit a la Lliga Regionalista, partit de Prat, com “el gran partit del catalanisme”, mentre la presidenta De Gispert assentia, i Pujol n’ha lloat la capacitat d’integrar perfils ideològics molt diferents. Galí era tan crític amb la Lliga Regionalista com amb la resta de forces d’aquell temps, però avui no hi havia ni rastre d’aquella crítica, perquè Convergència no va ser pas la continuació d’aquella “meditació catalana”, sinó una interrupció. Com escrigué magistralment Jaume Lorés l’any 1984, “l’home català, base del nou catalanisme, que per a Galí era una recerca costosíssima, és, per a Pujol, una fàcil troballa, rebaixant les exigències ètiques i culturals del seu nou catalanisme”. La Convergència que avui Pujol demana de recuperar desmuntava els somnis del jove Pujol.

Pujol no ha gosat d’afirmar que Catalunya no seria mai independent, com han aventurat unes quantes interpretacions generoses dels seus mots. Amb la seva sintaxi envellida i dispersa, ha insinuat que calia assumir que no la veuríem, pel cap baix, els lustres vinents, però no ha fet el pas final de matar del tot l’esperança, perquè això també és Convergència: l’exigència de “treballar amb Espanya”, però amb la bombeta encesa al final del passadís. L’adeu de Pujol també és un desafiament a les generacions posteriors: ningú no ha demostrat fins ara que pot superar la idea de política pràctica que sostingueren ell mateix i Prat de la Riba. “Jo, que arrossego un nom que fa mal, puc fer sermons com aquest, però la resta l’heu de fer vosaltres”, ha acabat. Perquè Jordi Pujol reconeix la tragèdia però mai la derrota.