14.09.2022 - 19:50
“Catalunya viu una crisi important –va dir dissabte el president Jordi Pujol–, però no ens hem de posar a plorar en una cantonada.” “No té sentit oblidar allò que fa Catalunya en el camp científic o en l’econòmic.” A Anglaterra, la mort de la reina ha pausat la tempesta política. La corona pesa molt més que no els plans energètics de Liz Truss. Boris Johnson va fer una elegia sensible i profunda per a Elisabet II. “Tenia prou paciència i sentit històric per a entendre que els problemes vénen i se’n van i que els desastres són rarament tan terribles com semblen”, va dir. Pujol i Johnson comparteixen una mesura del temps relativa i serena. Contra la decadència, paciència. Contra la picabaralla divisiva, transcendència. Però la mirada llarga del savi retirat pot vorejar la frivolitat, si no atén les batalles del present.
Aquí la paciència s’invoca sovint per menystenir la frustració del procés. Diuen que no cal córrer perquè no fa pas tant que era inimaginable un 52% de vot independentista al parlament. La pressa és el pretext amb què Artur Mas acusa l’Assemblea d’infantilisme. Aquest és el risc del discurs que va fer Pujol. Per l’escletxa de la paciència –“estem en reculada, però continuem essent un país que fa coses importants”– s’hi pot escolar un relat materialista, gairebé nihilista, que no té res a veure amb la densitat anglesa. Fem coses importants perquè la tenacitat individual dels catalans és extraordinària. Però sense poder –i amb el poder en contra– és molt difícil d’estructurar cap cultura. El relat dels avenços tècnics, com a fenòmens aïllats, va com l’anell al dit als qui volen una Catalunya en què els diners i les infrastructures no tinguin res a veure amb el problema nacional.
És un senyal tossut que els trens de Rodalia s’espatllessin l’altre dia. Encara no fa un mes, Esquerra va aprovar el decret energètic de Pedro Sánchez, que feia un rescat milionari de vuit autopistes radials de Madrid i ho dissimulava amb bitllets de tren gratuïts. El problema dels trens a Catalunya és justament el model radial, dissenyat per perjudicar-nos, i els bitllets gratuïts no resolen res si no hi ha un gir copernicà en la xarxa ferroviària, un tomb incompatible amb la prosperitat madrilenya. També és oportuna la negativa d’Emmanuel Macron al MidCat. L’estat francès ha torpedinat per sistema la connexió logística al Pirineu perquè té por del nord –vol obturar la connexió alemanya amb la península ibèrica i el nord d’Àfrica– però sobretot perquè té por del sud, i entén que ha d’estroncar el magnetisme brutal que Barcelona té sobre Catalunya Nord i Occitània.
Barcelona –i per tant Catalunya– només florirà d’arrel si té ambició geopolítica, si té un esperit de conquesta estratègica de la Mediterrània, si es concep com la capital dels Països Catalans, com el cor econòmic del sud d’Europa, i si mira més cap a Marsella que no cap a Madrid. Per articular el país d’acord amb això cal tenir un discurs nacionalista nítid, amb un pòsit cultural fort i un lligam amb la tradició. En canvi, l’elit política i mediàtica parlen de Barcelona a remolc de les ambicions dels altres, amb un infrastructuralisme sense ànima que fa feredat. Les anàlisis són purament econòmiques per evitar de parlar de la independència. En lloc de fer servir els problemes logístics per explicar quant rica i plena seria Catalunya si construíem els trens nosaltres, diuen que allò que passa al món, tan important, fa semblar insignificant el procés.
El president Pujol recomana paciència perquè ell sí que té el lligam amb la tradició, i per tant la reverència íntima i la humilitat que dóna aquest lligam. Però a Catalunya el progressisme mal entès es fa servir precisament per trencar-lo, per estigmatitzar el sentiment de pertinença, per aigualir la història del país i així desvincular-nos-en. Per això Aragonès es pensa que pot encomanar versions de “Els segadors” amb tonalitats errònies i canvis de lletra. Esquerra Republicana creu que la modernitat és això, que no es deuen a cap símbol, i que el vigor del God Save the King és ampul·lós i desfasat. Aquests dies, el silenci i la contenció angleses contrasten amb els crits de Marta Vilalta imitant Ernest Lluch. La princesa Anna fent la genuflexió davant del taüt de la seva mare contrasta amb una Guàrdia d’Honors dels Mossos d’Esquadra sense armes.
L’elegia de Boris Johnson il·lumina la fortalesa d’Anglaterra: quan la reina es mor, tot es pot aturar perquè aturar-se és essencial si es vol que el país rebroti l’endemà. És el vincle amb la pròpia història i amb la pròpia tradició dut a l’exponent màxim. Aquí, el preu que paguem als espanyols per governar l’autonomia és justament esmicolar la catalanitat i la seva tradició. Per això alimentem la idiotització, la trivialitat, la destrucció dels símbols, la deixadesa institucional, la modernitat buida. Catalunya no pot entrar en decadència absoluta perquè la degradació seria massa; no tan sols perquè Barcelona no la podria suportar, sinó perquè difícilment podria fer-ho Madrid, que creix amb tot allò que ens xucla. Per això l’espanyolisme sempre acaba adoptant les reivindicacions independentistes, com els trens, però sense inserir-los en el conflicte nacional.
La Vanguardia té raó quan recorda, dotze anys després, que el català emprenyat va fer créixer l’independentisme. La qüestió és que també va fer-lo fracassar. Sense un discurs cultural fort i nacionalista, l’empipament és invertebrat i els valors que es necessiten per a creure que tens el dret de fer la independència són massa febles en l’imaginari col·lectiu. El desert electoral no tan sols té a veure amb els lideratges. Esquerra i la CUP ens debiliten tant com poden en la cosa cultural, Junts s’aboca tant com pot a l’infrastructuralisme sense ànima. Rendir-se perquè és còmode no és tenir paciència, és precipitar-se. La paciència és no rendir-se.
El mirall de la resistència
L’eficàcia impressionant de la contraofensiva d’Ucraïna, a banda d’acréixer les pressions internes contra Vladímir Putin, és un mirall demolidor per a tota l’esquerra espanyola –i catalana– que va acusar Volodímir Zelenski de ser un irresponsable per haver resistit massa. Dilluns, en una tertúlia de la Cadena Ser, Pablo Iglesias va mostrar la seva indignació pel decurs de la guerra. Just quan més èxit té l’exèrcit ucraïnès, li reclama que es rendeixi al preu qui sigui. “En lloc d’enviar-hi més armes, on s’hauria de posar el focus és que parin de seguida, que parin de seguida. Qualsevol solució, per humiliant que sigui, és millor que una carnisseria. Enviar-hi armes és una manera de fer que la carnisseria no s’aturi”, digué.
L’esquerra més tova no pot suportar la resistència dels ucraïnesos perquè evidencia d’una manera molt crua –certament, amb una carnisseria terrible, però que és tan sols responsabilitat de Putin– tots els gripaus polítics que han decidit d’empassar-se. Com que la generació d’Iglesias en l’esquerra espanyola se’ls ha empassat sense sang, dins l’estabilitat d’Europa, sense comprometre’s amb Catalunya i trobant-s’ho molt fàcil per a integrar-se en el sistema, esclaten perquè menyspreen les coordenades de la confrontació. Podem n’és un exemple clamorós.
També podria dir-se d’una part de l’elit independentista, que per a evitar el paral·lelisme prefereix callar. Amb excepcions significatives. El conseller Jaume Giró ha dit avui si fa no fa això mateix que Iglesias, amb més elegància, a Catalunya Ràdio. El paral·lelisme argumental amb l’estat espanyol és maleït. “Vull saber com caurà damunt de la vostra consciència, sobre la consciència d’Europa, que el resultat d’enviar-hi més armes sigui que hi hagi 400.000 cadàvers de civils” recorda força l’argument del president Puigdemont i de Marta Rovira per a no fer la independència.
El fet més eloqüent de la tertúlia és que els companys d’Iglesias, José Manuel García Margallo i Carmen Calvo, no entenguessin què havia de fer Ucraïna sinó resistir.
