06.06.2017 - 22:00
El lapsus del portaveu del PP al congrés espanyol és molt més significatiu del que sembla, perquè resumeix en un instant surreal la posició de l’ànima castellana davant el conflicte. Davant els conflictes.
La pel·lícula dels fets és breu, molt breu: adreçant-se al president de la Generalitat Valenciana, Rafael Hernando l’esmenta pel cognom, ‘señor Puig’ . I ho diu correctament, cosa que, tractant-se d’un parlant monolingüe castellà, no deixa de tenir el seu mèrit. Tot seguit afegeix: ‘que usted no se entera’. I aleshores apareix l’absurd: fent una mena d’incís, com si obrís un parèntesi per aclarir una cosa anterior a la frase que acaba de dir, etziba ‘o Puic, Simo Puic’. Parem aquí. Per què fa una cosa tan estranya, el senyor Hernando? Per quin motiu rectifica i, a consciència, corregeix un patronímic que ha pronunciat bé (perquè ho sap, que l’ha pronunciat bé) per dir-lo malament? I dues vegades, com per recalcar-ho. Ara… estem segurs que està mal dit?
El senyor portaveu sap que, en castellà, qualsevol mot amb la terminació ‘ig’ (‘ch’ per a ells) és un forçament, perquè el ventall fonètic d’aquesta llengua no el preveu en posició final (tot i que el pot articular: recordeu com pronuncien ‘Múnich’). Per tant, a l’hora de dir el cognom de Ximo Puig, pot triar: o intentar reproduir el so de la llengua d’on prové (és a dir, tal com ho fa la primera vegada) o adaptar-lo al repertori propi (la segona). És el mateix dilema que vam tenir aquí quan el Barça va fitxar l’argentí Mascherano. La nostra llengua no disposa de la grafia ‘ch’, i per tant podíem haver fet dues coses: o mirar d’acostar-nos a la pronúncia original (que sonaria ‘Masquerano’, perquè en italià el dígraf ‘ch’ sona com k) o adaptar-lo a la nostra (que simplement és impossible). Mesells com som, però, vam fer la mateixa cosa de sempre: pronunciar-lo a la castellana, encara que, efectivament, se’ns entortolligui la llengua.
Tornem al portaveu del PP. En el mateix moment que està pronunciant ‘Puig’ a la catalana la seva veueta pepaire interior l’alerta: tu, que aquí estàs quedant com un calçasses, com un tebi, pronunciant com cal un llinatge català; nosaltres, els del PP, som els bons, els que tenim pebrots, i als catalans ni aigua, per tant hem de fer veure que ni tan sols podem pronunciar com cal un cognom tan estrany, perquè mira que són estranys. Podent-se dir Hidalgo, Pérez de los Cobos o Bárcenas, mira que passejar un nom tan impossible de pronunciar, què collons deu voler dir ‘puic’? Tot això li diu la veueta covadonguesca al senyor Hernando en mil·lèsimes de segon, i ell s’afanya a rectificar, perquè per sobre de la intel·ligència, de la concòrdia, del coneixement, per sobre de qualsevol altra cosa, per al PP hi ha l’espanyolitat, i l’espanyolitat es defensa atacant i menyspreant els altres. A risc de passar per un ignorant, fins i tot. Per això el senyor portaveu, tot i que sap dir Puig en versió original, s’enfila a l’estrada i etziba ‘Puic'(com altres havien etzibat ‘Maragal’, o ‘Chose Manuel’), sabent que els seus l’aplaudiran i es picaran ben fort al pit, perquè no ha cedit davant dels inferiors. (*)
Imaginem-nos l’escena a l’inrevés. Un diputat català, o gallec, que puja al faristol i engega ‘señor Recoi’ (que és com efectivament pronunciaria el cognom Rajoy un catalanoparlant central no interferit). L’escarni seria majúscul. Els mateixos primats que es vanten de la seva ignorància patronímica n’hi dirien de tots colors, tal com, de fet, ja passa ara amb l’assumpte del referèndum: els qui volen votar són els antidemòcrates i els qui ho prohibeixen ho fan en nom de la llibertat i la democràcia. Però no cal patir que això no passarà. Cap català ni gallec ni cap altre membre d’una comunitat sotmesa voldrà passar per ignorant i tots s’esforçaran a imitar el model dominant, per més simiesc i embolicat que sigui. Al meu entorn familiar hi ha un noi peruà que respon al nom de Jonas, que ell pronuncia així, Jonas. Tal com l’acabeu de llegir. Sorprenentment, però, el meu entorn familiar en ple li diuen Khonas (transcric amb el dígraf /kh/ el so de la jota castellana, la de ‘joder’). Un dia els vaig asseure tots a taula, ell inclòs, i amb aire de Pompau els vaig clavar un sermonet per fer-los entendre que el sagal no es diu Khonas, que aquest so no existeix en cap dialecte espanyol d’Amèrica i en català tampoc. I que ell mateix no el fa servir. Que era com si a ells els diguessin, posem per cas, Euiènia o Iussep. Però res, no hi va haver res a fer. La submissió continua essent massa forta.
Estem en mans dels goril·les.
[* Que tot és qüestió de mentalitat ho prova el fet que, simultàniament, molts castellanoparlants han fet un curset accelerat de terminacions catalanes i han après a dir més o menys correctament el llinatge del dimitit director d’Anticorrupció: Moix. Però, és clar, com que aquest no el volien ridiculitzar…]
