Puigdemont serà el president de la independència

Puigdemont serà el president de la independència. Espanya ha decidit que vol empènyer Catalunya a una derrota absoluta. Les forces vives de l’estat espanyol volen destruir el poble català sense contemplacions. No hi ha gens de voluntat d’entesa. Fins ara han mantingut les formes educades tant com han pogut. Però no aguantaran gaire més. I això els farà perdre. I l’actitud de Puigdemont els fa sortir de polleguera. I quan dic Puigdemont vull dir molt més que Puigdemont. Parlo de l’actitud que ha portat Catalunya a la porta de la independència en tan poc temps. Algú s’atreveix a tornar cinc anys enrere? Recordeu a quina distància vèiem la independència? I es van activar aquells somriures que van respondre a la sentència ignominiosa contra l’estatut que ja havia passat pel ribot espanyol. I les boques somrients no van abaixar mai la guàrdia. I som ací.

Què manca ara? Una mica d’orgull per la feina feta. Saber viure amb satisfacció la feina feta i el camí avançat. Que queda un últim esforç? Completament cert. Però hi ha ningú que dubti que el farem? Jo n’estic convençut. I estic convençut que quan tornem a passar per les urnes, la barrera psicològica del 50% serà clarament superada. Tot el castell de cartes de les reformes d’Espanya s’haurà ensorrat. La pastanaga s’haurà florit. I tothom sabrà que l’única ruptura real és la que farà Catalunya respecte del règim del 78, pura continuació de quaranta anys de franquisme.

Manca orgull per la feina feta i capacitat de reivindicar-se. Tots. Els partits que han propiciat l’avenç. Convergència, Esquerra, CUP i Demòcrates. Que se les han fotut els uns contra els altres? És clar. Són partits, i això ja sabem què significa. Però han empès molt. També les grans entitats, estrelles d’aquesta aventura. ANC i Òmnium. Que sí! Que sobretot és mèrit seu! Que vol dir de tota la seva gent. I també totes les entitats (milers!) més petites, que hi han posat el coll, organitzant actes, parades, picant portes, debats, etc. Que no hi ha tribunals que us puguin frenar! Que aquesta és la força de Catalunya. El seu colossal teixit social i cultural. I també molts noms propis. Professionals que han donat la cara. Pensadors. Intel·lectuals que han posat lletra a la música de tanta gent. Totes aquestes hores de més a més trepitjant tots els racons del país a hores intempestives. Perquè el futur s’ho val. I els qui ens han precedit, també.

I també cal tornar a sortir al carrer. I cal recuperar el tremp. I la iniciativa. Que sí, que alguns aniran a votar i uns altres, no, el 26 de juny. Però que això d’Espanya ja va quedant enrere. I no ens ha de fer perdre la son. Perquè ja ens anem independitzant mentalment de tot allò. D’aquell món d’hostilitat permanent. Que aviat serem veïns i tot serà diferent. Que ens fa il·lusió de construir el nostre país. I decidir com el volem, sense que ningú ho decideixi per nosaltres. Que volem poder parlar clar. I posar el nom a cada cosa.

Ens cal sortir al carrer i ens cal viure plenament aquesta història. Així en minúscula o la Història majúscula, que ja l’escriuran els nostres fills i els seus fills. Però que l’anem construint nosaltres perquè ho hem decidit. Unilateralment. Multitudinàriament. Col·lectivament. Com un poble. Sense ingenuïtat. Però, com volia la Muriel, som aquí tossudament alçats.

@PereCardus, periodista