Puigdemont avisa Sánchez que qualsevol pressió sobre ell serà en va

Carles Puigdemont ha publicat unes reflexions en què avisa que, per molta pressió política que exerceixin contra ell per afavorir que Junts cedeixi en les seves demandes per la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, no aconseguirà allò que cerca. En un text llarg publicat a Twitter, reflexiona sobre el fet que el recompte del vot exterior fa que sigui indispensable el vot favorable de Junts per tal que Sánchez sigui investit, i les implicacions que té aquesta situació. “O Junts vota que sí, o el PSOE acaba facilitant la investidura de Feijóo (o la del candidat que els Populars proposin), o anem a la repetició d’eleccions.”

Puigdemont no descarta que PP i PSOE s’acabin posant d’acord i demana de “mantenir la discreció i extremar la prudència”, però davant la pressió que vindrà per a forçar que Junts voti a favor de la investidura, diu: “Em permeto donar un consell, que crec que ajudarà a entendre les coses millor i evitarà –potser demano massa– que circulin barrabassades: qui cregui que exercint pressió o practicant directament el xantatge polític obtindrà algun benefici tàctic, es pot estalviar l’esforç. Almenys en el meu cas.”

Per tal d’il·lustrar-ho, Puigdemont comenta què li representa la vida a l’exili, tot i que diu que gairebé mai no parla de com viu. “He procurat queixar-me’n el mínim possible i no caure en l’explotació, per a mi deshonesta, del victimisme fàcil”, diu. Si fa una excepció, continua, és perquè pot ajudar a entendre la posició política de Junts i perquè el moment és prou important perquè ningú no es cridi a engany.

Diu Puigdemont: “En aquests cinc anys i nou mesos que fa que sóc a l’exili he rebut amenaces cada setmana, he estat objecte de campanyes de difamació vergonyoses, d’articles vomitius sobre mi i la meva família, de dossiers policials degudament filtrats involucrant-me en trames delirants; m’han detingut dues vegades i m’han col·locat aparells de seguiment al cotxe; han infectat amb Pegasus tot el meu entorn, inclòs el mòbil de la meva dona; m’han presentat com a populista, eurofòbic i xenòfob; darrerament es porta el terme ‘ressentit i irrellevant’.”

Relata que, fins i tot, l’han comparat “amb aquell miserable pilot de Germanwings que va estavellar deliberadament l’avió als Alps” en articles de premsa en diaris seriosos. Critica que hi ha hagut qui ha fabulat sobre la seva salut mental, sense gens de respecte per ell ni per les persones que sí que tenen malalties mentals. I continua: “Visc sense la protecció que la llei teòricament em garanteix; s’inventen que hi ha ONG que reben subvencions públiques que desvien diners cap a mi; s’inventen que el grup parlamentari de Junts va desviar a ‘Waterloo’ [concepte] diners destinats a la covid… i mai un sol jutge [espanyol] no els ha parat els peus. Tampoc li ha importat a cap ‘demòcrata’ espanyol saber si tot això era veritat, o si tota aquesta manipulació de la realitat era una forma de feixisme de la qual calia preocupar-se. Perquè si es tracta d’aturar el feixisme, s’ha de fer sempre, no a la carta.”

Aquesta, diu, és només una mostra d’una llista molt més llarga, i avisa que no són uns atacs banals, sinó que cerquen que abandoni la lluita política. “I, si pot ser, que em presenti davant el jutge espanyol i accepti tant la seva autoritat com la seva decisió. Estic convençut que si hagués renunciat a mantenir la posició i a fer política, m’hauria estalviat moltes d’aquestes coses tan desagradables”, diu.

Tot això ho explica ara “perquè hi hagi qui es pugui fer una lleugera idea de quin efecte em pot causar el fet que em diguin que si Junts no vota Pedro Sánchez, em caurà el món a sobre i vagaré com una ànima en pena.” Al mateix moment, insisteix que la seva experiència personal “és completament irrellevant si es tracta de fer política (la de debò, no la de les aparences dels milhomes que es passegen per les moquetes de Madrid com si fossin Cambó) i de negociar els termes en què s’ha d’acordar la resolució d’un conflicte com el que existeix entre Catalunya i Espanya“.

“Tenir la clau és circumstancial. Un dia la tens i l’endemà no, i no ho podem perdre mai de vista”, diu. Ara bé, hi afegeix: “Això no ens pot fer caure ni en les presses davant la por de perdre-la, ni en la sobreactuació davant un poder que és inevitablement efímer.”

“El dit i la lluna. Això és el dit; la lluna és una altra cosa”, continua. “La lluna és un conflicte polític molt seriós i profund, i és aquí on cal posar el focus. No en les persones, sinó en el país. I fins que no recuperin el paràgraf perdut en aquest conflicte (allò de les ‘diversas vicisitudes‘ de què parlava fa un parell de dies), no entendran res i no estaran en condicions de tenir una conversa profitosa”, diu. I acaba: “Tot el que podran aspirar és a apedaçar legislatures, i avançar d’esma pel camí de l’aigua. Com la vaca cega.”