President, expliqueu la veritat

Els partidaris que Junts pacti amb el PSOE solen contestar a les crítiques amb una pregunta: “I què hauria de fer, si no, el president Puigdemont?” És una pregunta perversa i, de fet, antipolítica, perquè pretén d’obligar el crític a justificar d’entrada la decisió del president, sense debat, sense que ell hagi d’explicar per què ha canviat d’opinió, per què deia que el PSOE t’aixeca sempre la camisa i que amb Espanya no s’hi pot negociar i ara, en canvi, diu que cal signar-hi un “compromís històric”. La resposta a la primera pregunta és un punt moralista, però molt senzilla: hauria de dir la veritat. Si Puigdemont vol tornar, si creu que la independència no es farà a mitjà termini, si creu que és moment d’esgarrapar més competències i defensar l’educació, la cultura i la llengua, per què no ho diu? Si continua pensant que el PSOE sempre t’aixeca la camisa però que, ara com ara, captius i acorralats, no tenim marge per a fer res més que pactar i esperar, per què no ho diu?

És cert: tots aquests condicionals són especulatius, perquè no sabem si el president ho pensa, tot això. És exactament aquest, el problema. El terreny per al pacte d’època amb els socialistes s’adoba al pati del darrere, sense un debat frontal, mentre la feina bruta la fan tertulians i columnistes rondinaires que desdenyen qualsevol que gosi criticar les pretensions d’acord. Practiquen una clàssica tradició convergent, tant que els molesta que els en titllin: acusar els crítics d’obrar amb malícia, de tenir enveja o de voler que tot surti malament, i fer un acte de fe amb la decisió del president, que la pren ben segur pel bé de Catalunya. Mentrestant, els portaveus acreditats de Junts callen; no en diu res la presidenta, Laura Borràs, ni el secretari general, Jordi Turull, ni la cap de llista a Madrid, Míriam Nogueras. És un menyspreu profund als propis votants; el problema és que tampoc no sembla que els molesti.

La cosa més irònica de tot plegat és que, probablement, un bon gruix de l’independentisme i, de fet, la majoria del país, acceptarien de bon grat el tomb pràctic del president Puigdemont. Però cap dels seus no li reclama que s’expliqui perquè tenim una falta profunda de cultura democràtica, un respecte molt minso per nosaltres mateixos, un grau d’autoexigència tan baix que frega el terra i una facilitat per l’autoindulgència que toca els núvols. En política, la virtut de dir la veritat i defensar sense embuts la teva decisió és que apuges el nivell de la conversa. L’entorn del president sembla preocupat per l’aparició d’un quart espai, però si Puigdemont argumentés explícitament el seu tomb convergent, si tractés els seus votants amb la maduresa amb què no els ha tractat mai, posaria les coses més difícils a cap llista nova, perquè els obligaria a respondre millor a la pregunta inicial: “I què s’ha de fer, si no?” La defensa neta de les idees té un poder higiènic.

Si Puigdemont fos sincer, obligaria el quart espai a verbalitzar per què el pragmatisme és un carreró sense sortida i quin projecte de país tenen. En lloc d’això, els seguidors del president tenen una excusa a mà per a cada contradicció: si hom recorda, per exemple, que Puigdemont va posar l’oficialitat del català a Europa com a condició sine qua non per a començar a negociar, ben prest se l’acusa de no entendre la complexitat de la geopolítica, i no s’admet que hi ha hagut una concessió; i amb aquesta espiral tan fatigant, el joc democràtic s’envileix i s’infantilitza, perquè els crítics es poden limitar a apuntar que Puigdemont deia unes coses i ara, unes altres. És el mateix que ha passat aquests darrers anys amb Esquerra Republicana. Com que Oriol Junqueras no ha explicat mai el seu gir de 180 graus, com que la direcció del partit tractava de bufanúvols qualsevol que els retreia el canvi d’estratègia, Junts n’ha tingut prou d’assenyalar-ne les contradiccions, sense haver d’explicar quina alternativa proposaven.

És clar que de vegades cal no explicar-ho tot i esperar que les negociacions avancin. És ingenu pensar que la veritat ha de ser l’única moneda. La qüestió és que Catalunya no és un país normal. Tota la seva arquitectura política s’aguanta sobre els tabús, les falsedats i els eufemismes, perquè sempre cal escombrar sota la catifa el conflicte nacional de fons. Escudant-se en el pretext de la paciència, la complexitat i la discreció, la classe política d’aquest país va dur-nos al 27 d’octubre de 2017 i a tota la descomposició posterior. Puigdemont no explicarà la veritat perquè així funcionen les hegemonies convergents: amb aquesta contradicció permanent, aquesta dualitat de prometre la independència mentre es rema en direcció contrària. Així distorsionen el debat i embussen les potencials alternatives. Que Puigdemont expliqui ben bé què vol fer hauria de ser l’exigència més bàsica dels seus votants, especialment dels qui volen que hi hagi el pacte. Som en una situació de mínims. Exigir la veritat és l’única primera pedra que pot servir per a reconstruir res.

Si Junts i Esquerra allarguen la comèdia i continuen segrestant idees legítimes, les podriran per dins fins que es tornaran inservibles.

Una amnistia europea

Aquesta setmana, Junts ha anunciat que en cap cas no s’abstindrà en la investidura de Pedro Sánchez, sinó que hi votarà o a favor o en contra. Per una banda, el gest respon al canvi de parer de Coalició Canària, que fins ara semblava alineada amb el PP: si els canaris hi votessin a favor, Sánchez en tindria prou amb l’abstenció de Junts. Però en realitat és, sobretot, una manera d’anar explicant als votants que el pacte, si s’acaba signant, serà rotund, amb tota la pompa, i no pas presentat com un accident. Si el pacte ha de ser un “compromís històric” que vagi més enllà de la investidura, no hi ha abstencions que valguin. Mentrestant, en un trencaclosques de petits detalls, Junts i el PSC van acostant posicions a Catalunya. Mentre Jordi Turull es fa l’ofès amb Salvador Illa per la votació sorpresa de Jaume Collboni, ha validat que el seu partit entri al govern de Sabadell amb el PSC, encara que els socialistes hi tenien majoria absoluta. Al parlament, s’han tornat a posar d’acord demanant mesures al president Aragonès per a reforçar la seguretat en algunes ciutats del Principat.

Hi ha altres indicis que la cosa va endavant seriosament. Sánchez ha pronunciat per primera vegada la paraula amnistia i ho ha fet davant la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel. “No deixa de ser una manera de mirar de superar les conseqüències judicials de la situació que va viure l’estat espanyol com una de les pitjors crisis territorials de la història de la democràcia”, va dir. Sembla una manera d’escenificar que Brussel·les beneeix la nova transició. L’any 2017, Michel era primer ministre de Bèlgica, i va ser l’únic mandatari europeu que no va tancar files del tot amb Mariano Rajoy: no va condemnar formalment el referèndum i va defensar que el president Puigdemont tenia tot el dret d’ésser a Bèlgica perquè era un ciutadà europeu com la resta. Sempre hi ha l’opció que tot s’esberli a l’últim moment, però com més gestos es fan, com més temps passa, més complicat serà quedar-se a mig camí.