Carles Puigdemont: “Perpinyà va ensenyar que es podia fer camí sense el permís d’Espanya”

Avui fa 365 dies de l’acte multitudinari del Consell per la República a Perpinyà, que va significar també el retorn del president Puigdemont i dels consellers Comín i Ponsatí a Catalunya. Com que el 2020 era un any de traspàs, la data no coincideix amb la d’enguany, car l’acte es va fer el 29 de febrer. Sigui com sigui, un any després VilaWeb ha volgut recordar aquella concentració, amb una conversa telemàtica a Carles Puigdemont. I també parlar de tot allò que ha passat en aquests dotze mesos tan intensos i estranys.

—Si tanqueu els ulls i penseu en aquell acte de Perpinyà, ara fa just un any, quina imatge us ve al cap?
—Me n’hi vénen moltes. Va ser tot molt intens. Intens políticament però també molt intens personalment. Veig la meva mare, la retrobada amb la meva família, poder veure’ls junts tots plegats. Veig el primer moment, quan vam arribar a Salses i, a la pujada cap a la Porta dels Països Catalans, vaig tocar les herbes del camí, la terra, vaig sentir aquella olor… Veig el camp de la USAP ple de gent. I evidentment veig aquell moment de pujar a la tarima i contemplar aquella gentada allà davant. Veus que el poble és viu i mobilitzat i que hi ha aquella comunió que l’exili no ha aconseguit trencar. És tot un compendi d’emocions.

—Aquell dia em vàreu explicar que donàveu molta importància a haver tornat no per cap pacte amb Espanya ni cap autorització, sinó perquè us ho havíeu guanyat…
—Nosaltres vam decidir d’anar a l’exili per plantar batalla. No vam admetre mai la nostra destitució ni hem reconegut a l’autoritat judicial espanyola el dret de portar a terme la persecució que hi ha contra nosaltres. Aquesta idea és la que ha inspirat tots els nostres actes fins ara i en aquest sentit poder tornar a Catalunya no perquè hi hagués hagut cap passarel·la pactada amb l’estat espanyol ni perquè l’estat espanyol fes el desentès, sinó que, a conseqüència directa de la feina feta a l’exili, era un element simbòlic d’una gran potència.

—Es pot dir que fou una lliçó?
—Bé, L’acte de Perpinyà ensenyava que hi ha un camí, encara que és veritat que és difícil i molt complicat, que permet de fer allò que l’estat espanyol no voldria que féssim de cap de les maneres. Perpinyà va ensenyar que es pot fer camí sense el permís d’Espanya.

—El retorn s’esqueia amb el reconeixement de la vostra immunitat com a membres del Parlament Europeu. Un any després ens trobem que podríeu ser a punt de perdre aquesta immunitat.
—Nosaltres vam poder ser a Perpinyà, efectivament, perquè la nostra immunitat com a parlamentaris ens protegeix de la funció repressora i autoritària de l’estat espanyol. Afortunadament, a les democràcies europees hi ha coses que encara són sagrades. I vam ser a Perpinyà malgrat l’intent d’Espanya d’impedir que fóssim eurodiputats, fins i tot d’impedir que fóssim candidats a les eleccions. Sabíem des del primer moment que es presentaria la petició de retirada de la nostra immunitat. I de fet l’euroordre, que es va presentar sense demanar cap suplicatori quan nosaltres ja érem eurodiputats electes, actualment és suspesa en un jutjat belga.

—Per tant, no parlem d’un tràmit nou?
—No! A mi, tècnicament, ja em van detenir amb la tercera euroordre. Per tant, ja sabíem que això passaria i teníem clar que era probable que hi hagués una majoria al Parlament Europeu que votaria a favor d’aixecar la nostra immunitat. Perquè aquest tràmit era, és, un tràmit polític i, evidentment, per a l’estat espanyol és crucial. Ja sabíem que faria tanta pressió com fos possible d’imaginar. I això ha fet.

—I ara, doncs?
—Primer de tot, s’ha de veure com afecta això la nostra feina d’eurodiputats. Perquè ho continuarem essent i veurem com afecta la feina que fem el fet de tenir una ordre europea en contra nostre “hasta que sean hallados”, si nosaltres ja som en un tribunal belga i perfectament localitzats. No admetrem que això sigui una trampa, per a dificultar la nostra feina com a eurodiputats. Si això ens impedeix de desplaçar-nos per anar a examinar la situació dels emigrants a Grècia o la situació de la covid a Portugal, per exemple, aleshores resultarà que ens coarten les funcions com a diputats, fent un abús de la normativa de les euroordres que evidentment haurem de contestar als tribunals.

—Us ha sorprès la poca eufòria espanyola respecte del resultat de la votació a la comissió?
—Depèn. Vox, Ciutadans i PP ho han celebrat com si haguessin guanyat la Champions. Però això no amaga la realitat, és cert. Entre els diputats de tots els grups polítics del parlament –òbviament, no diputats espanyols–, el grau de comprensió envers la necessitat de fer un referèndum i l’escàndol que origina la repressió, la presó, l’exili, és molt gran. I és per aquesta raó que, tot i les pressions, el resultat no ha estat aquella passejada militar que volien els espanyols. Saben que hi ha una contestació.

—Una contestació, però, que té a veure amb el compromís amb la democràcia, no necessàriament amb el suport a la independència de Catalunya.
—És clar. Però és que això la fa més important, encara! Que gent que no és partidària de la independència defensi el teu dret de no ser perseguit pel fet de proposar-la i defensar-la, a parer meu, és molt més important que no pas que et defensin els qui pensen com tu. Per mi, aquest és el gran valor de la democràcia europea. Els eurodiputats espanyols voldrien arrossegar el parlament al, diguem-ne, nivell democràtic espanyol. En part, per desgràcia, ho han aconseguit, però és evident que no poden evitar una contestació que els sorprèn.

—Tot i que de moment sembla que guanyen ells.
—Sí. Però nosaltres, fins i tot perdent, podem guanyar.

—Com?
—Doncs hem aconseguit allò que per a nosaltres era més important: que al cor de les institucions europees s’hagi de parlar de la situació de Catalunya i s’hagi d’evidenciar la repressió exercida per l’estat espanyol. Tota aquesta pressió dels diputats espanyols sobre els seus col·legues, assetjant-los, pressionant-los perquè no s’escapi cap vot acaba aconseguint que hi hagi un alt coneixement de la situació de Catalunya. I encara que de vegades sembli que no se n’adonin, crida molt l’atenció, per exemple, que el president de la Comissió d’Afers Legals faci una conferència de premsa parlant d’un suplicatori perquè mai no se n’havia fet cap, en cap altre cas; o que faci articles a la premsa. O veure que González Pons fa tot de declaracions polítiques, polítiques!, sobre què significa la concessió del suplicatori, tot i que se suposa que això és un procés estrictament judicial i que per tant resta al marge de la política. És surrealista que hagin de celebrar políticament l’aixecament d’una immunitat que es concedeix, en teoria, perquè no hi ha persecució política.

—Com valoreu el pas del jutge Pablo Llarena d’acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea?
—Crec, parlo ara de memòria, que al senyor Llarena nosaltres li hem plantejat 28 qüestions pre-judicials i ens les ha denegades totes. Ara la presenta ell? Doncs, bé. Sembla molt que fa una jugada “a la desesperada”. I en qualsevol cas és una mica lleig que, sense saber la votació del plenari sobre el suplicatori, ell ja mogui fitxa.

—Hi confieu, encara, en la justícia europea?
—Sempre hi confiarem, atès que són òrgans molt blindats contra la pressió política. Poden dictaminar en contra nostre, és clar, però si ho fan serà demostrant que es mouen per criteris de fonamentació jurídica. I en això estem molt tranquils perquè és evident que els nostres drets als tribunals europeus pesen igual que els drets dels altres, precisament allò que no passa a Espanya.

—Tornem a Perpinyà. Han passat moltíssimes coses des d’aleshores. Una és que en aquest any heu tornat molt a Catalunya Nord, on havíeu treballat anys enrere com a periodista del Punt. Com heu viscut aquesta reacció de Catalunya Nord d’ara?
—Amb una gran felicitat de veure que es feia justícia a Catalunya Nord. Gràcies a tot plegat, centenars de milers de catalans del sud han descobert o han resituat positivament Catalunya Nord i això és imprescindible i ho necessitàvem tots. Viure d’esquena els uns dels altres perquè hi ha una frontera política d’estats que ens ho imposa és una aberració. I és de justícia reconèixer la resiliència i la gran feina d’aquesta gent que ha aguantat la catalanitat, una catalanitat que s’expressa, a més a més, d’una manera molt transversal, certament admirable. El compromís de la societat, el compromís dels electes de tots els partits, superant les pressions de tothom, tot plegat mereix un homenatge, un reconeixement des del sud que en part va començar el dia de l’acte, ara fa un any. Crec, i me n’alegro molt, que la mirada ha canviat una mica i que des del Principat ja no es mira Perpinyà, ja no es mira el nord, amb condescendència. Ara la gent entén més que ens cal un suport fraternal, mutu.

—Immediatament després de l’acte de Perpinyà va arribar la pandèmia. Us podíeu imaginar que vindria això que ha vingut?
—El de Perpinyà, de fet, ha estat el darrer gran acte de masses que hi ha hagut a la Unió Europea des de fa ja un any. Però és veritat: ningú no es podia imaginar aleshores l’impacte que ha tingut la pandèmia sobre la nostra vida, sobre el planeta sencer. Ha passat només un any però jo tinc la sensació que ha passat tota una generació.

—Una vegada us vaig sentir explicar com havíeu viscut la pandèmia i dèieu que, a banda del dolor lògic pel sofriment i la mort i la preocupació per la situació sanitària i econòmica, encara hi havíeu trobat alguna cosa positiva, i assenyalàveu l’àmbit de la tecnologia, que és tan important per a vós.
—És que aquesta per a mi és una gratificació molt profunda. La campanya de les eleccions del 21 de desembre la vam fer per primera vegada telemàticament. Després vam intentar la investidura telemàtica. I hem demostrat en tot moment que la tecnologia no és el plat B de la política sinó que és el plat A, un plat que ens pot ajudar moltíssim a millorar la gestió de la democràcia actual i a fer més gran la proximitat amb els ciutadans. I en aquell moment vam rebre alguns atacs, no solament de l’espanyolisme sinó també d’una part de l’independentisme, que practicaven allò tan ibèric de “que inventen ellos”, contra la tradició catalanista que sempre ha estat d’avantguarda. En canvi, nosaltres pensàvem que la repressió feia possible de fer grans passos en la construcció de sistemes molt més robustos i democràtics basats en la tecnologia. Ens van dir de tot.

—Per exemple, que volíeu governar per Skype…
—Sí, sí. Que volíem governar per Skype. O què jo vivia a Matrix. Coses com aquestes, es van dir. Coses que insisteixo que responen a aquella cosa tan ibèrica de ridiculitzar i  menysprear el qui va un pas més endavant. I què ha passat? Doncs que ara mateix tothom governa per videoconferència. El Consell Europeu, les reunions de l’ONU, tot es fa telemàticament, exactament tal com proposàvem nosaltres. Fins i tot hi ha hagut investidures o preses de possessió, també d’algun conseller, que s’han fet telemàticament. Reconec que és una petita gratificació pensar que també teníem raó en això, però en qualsevol cas caldrà saber si la lliçó ha estat apresa o no.

—Hi confieu?
—Quan hàgim de fer noves passes endavant ho veurem. Però de moment a veure ara qui pot defensar, per exemple, que el vot electrònic, com el que hi ha a Estònia, és menys segur o menys eficaç que aquest ineficaç sistema que l’estat espanyol fa servir en el cas del vot exterior.

—Pel Consell per la República aquests 365 dies ha estat també molt intensos. L’acte de Perpinyà era la posada de llarg. Penseu que el Consell és on aleshores volíeu que fos avui?
—No. Perquè aquell dia no comptàvem amb la pandèmia. Per nosaltres l’acte de Perpinyà era el començament del rellançament del Consell i és clar que la pandèmia tot això ho va frenar. De manera que ens hem hagut de reinventar, com ha hagut de fer tothom, tot sigui dit. I, vistes les circumstàncies, estem molt contents de com hem fet aquesta adaptació. L’expansió dels consells locals, per exemple, és molt important i han tingut un paper important durant la pandèmia. El consens entorn del document “Preparem-nos”, l’arrencada de l’app, són bases molt sòlides.

—Però la gent no s’hi apunta. Per què penseu que passa?
—Crec que hi ha molts factors que ho expliquen. És evident que la poca complicitat, per dir-ho suaument, d’alguns espais polítics no hi ajuda gaire. També és cert que ser del Consell és un acte de militància en un espai de confrontació i en un moment en què l’estat espanyol manté intacta la seva opció per la repressió i en què una part de l’independentisme cedeix. I això origina dificultats, no en el Consell sinó en el conjunt del moviment independentista. Al Consell no li passa res que no passi al conjunt de l’independentisme. No és cap excepció, sinó un reflex. I ens hauríem d’interrogar per què passa això, si volem donar respostes a aquest impasse que ja fa massa que dura.

—La vostra resposta a aquest impasse és la línia rupturista dibuixada al document “Preparem-nos”?
—”Preparem-nos”, primer de tot, vol dir que no estem preparats. Que hem de fer els deures i estar preparats per a un moment que sabem que vindrà. Si l’estat espanyol es comportés com un estat democràtic i acceptés de negociar un referèndum d’autodeterminació el “Preparem-nos” no caldria. O hauria de ser feina del govern. Però com que tenim la certesa que l’estat espanyol no s’avindrà mai a fer aquest camí, si volem arribar a la independència hem de preparar l’únic camí transitable. Que és el de gestionar amb intel·ligència una confrontació de legitimitats amb l’estat espanyol. “Preparem-nos” demana que tothom en el seu àmbit es prepari per a aquest moment.

—El resultat electoral, el fet que ERC haja superat Junts en un diputat, no invalida aquesta idea?
—Jo crec que el resultat de les eleccions ha confirmat que hi ha un empat tècnic. Ha evidenciat, de fet, que el bloc més rupturista pesa més que el que no ho és. I això ens obliga a fer equilibris. El poble de Catalunya crec que ens ha demanat que gestionem la complexitat que aquest resultat representa. Jo entenc que la ciutadania ens ha dit que les diverses vies en què es mou l’independentisme són compatibles.

—Ho són?
—Per mi no hi ha cap problema que algú proposi una negociació amb l’estat espanyol, però també crec que aquesta opció no pot ser infinita i no ha de ser una excusa per a no preparar-nos per al moment en què tots tinguem la convicció que l’estat espanyol no negociarà mai. I per a prendre les decisions que aleshores haurem de prendre. El resultat electoral avala totes dues coses. Avala que si preguntes als catalans què voldrien, a mi mateix, tots estarem d’acord que la millor solució seria un referèndum acordat amb Espanya. És obvi. Però com que també sabem que això no passarà mai, hem de ser honestos tots plegats i dir com encararem la següent etapa. I crec que les urnes han dit que totes dues coses són compatibles.

—Per a Junts va ser un error acudir a les eleccions separat del PDECat?
—A mi em saben greu aquests setanta-set mil vots perquè s’han quedat sense representació, cosa que ja sabien que passaria. I també em sap greu que una part d’aquests vots haurien vingut a Junts i això potser ens hauria donat la victòria. Però els ciutadans han triat. Jo quan vaig deixar el PDECat vaig dir que mai no en parlaria malament i no ho faré. Les xifres són contundents, en tot cas, i ha quedat clar que aquella vocació del catalanisme de crear cases grans, de ser pal de paller del país ara la representa Junts per Catalunya.

—Però us ha perjudicat?
—Hem hagut de fer una campanya sense drets electorals i em sembla que la gent no es pot fer una idea de què significa. Hem hagut de lluitar contra tothom i aquí hi ha la proesa que hem fet malgrat tot això.

—Aquests dies, concretament divendres, va fer un any de la reunió de la Taula de Diàleg, d’una taula que no s’ha tornat a reunir, i en algun moment fins i tot es va dir que el coronavirus ho impedia.
—Però ja és ben curiós que tothom s’hagi reunit telemàticament, tots els governs, totes les institucions i que sigui precisament aquesta taula l’única que no ha sabut trobar la manera de fer-ho. És evident que hi ha hagut una manca de voluntat però també d’objectius. A mi m’ha sorprès que un any després els mateixos progenitors de l’aniversari ni tan sols hagin celebrat la data, ni hagin volgut recordar aquella gran cita que ens deien que canviaria les relacions entre Catalunya i Espanya.

—En vista també de tot allò que ha passat aquest darrer any, ha canviat gens la vostra valoració de Pedro Sánchez?
—La meva valoració no ha canviat. Em passa una mica com allò que dèiem abans de la tecnologia. Quan ell va ser escollit jo ja vaig advertir que aquest senyor no tenia principis, que no era fiable. I aquella opinió em va costar disgustos fins i tot amb grans propagandistes de Pedro Sánchez que van aparèixer dins l’independentisme i tot. Bé, doncs ara ja tothom veu que aquest senyor no compleix la paraula. No ho dic jo. Ho diu Ada Colau, per exemple, parlant de la regulació dels preus del lloguer. I un personatge tan poc fiable no pot ser garantia de res. Podries arribar a arrencar-li un compromís difícil i dolorós i l’endemà podia pactar amb Vox, com ja ha fet fa quatre dies, o desdir-se fins i tot d’allò que ja s’hagués escrit.

—Però sí que sembla tenir algun límit. No s’han posat mai en contacte amb vós, ni tan sols per usar-vos per a alguna maniobra.
—Ell sap per a qui treballa.

—Us preocupa que diga coses com ara que Junts i Vox representen la mateixa cosa?
—M’ofèn. Però no em preocupa, perquè és un senyal de la profunda indigència i manca d’arguments que té el partit que governa a Espanya. Ha de recórrer a una falsedat com aquesta, demostrablement falsa, perquè si de cas és el PSOE que té més proximitat amb Vox que no pas nosaltres.

—Acabem tornant al Consell per la República. El retard en la convocatòria de l’assemblea de representants va causar tensions amb ERC, que va demanar que no es fes i no va participar-hi. Penseu que es pot reconduir aquesta situació?
—Sí. I és necessari que es faci. El Consell és un espai on el conjunt de l’independentisme s’hauria de retrobar. Segurament aquest espai no són les institucions, perquè ja s’ha demostrat que no ho és. Necessitem un espai de retrobament i de reunificació de l’independentisme i de l’estratègia independentista. I el Consell manté una legitimitat original, nascuda del Primer d’Octubre, que és molt important. Això reclama el concurs d’Esquerra, de la CUP, de tothom que vulgui, és clar que sí. La gent a les eleccions ha dit que si volem més força aquí la tenim: el 52% del vot i 74 diputats. I aquest impuls tan gran ha de tenir impacte en les institucions però també més enllà, preparant més opcions i preparant-nos per a tot allò que pugui venir.

—Les eleccions a l’assemblea de representants són ara el gran objectiu del Consell?
—Nosaltres ho preparem tot perquè es puguin fer telemàticament. I el fet important és que per mitjà d’aquestes eleccions el Consell per la República, que va néixer d’un pacte del govern s’emanciparà, tal com volíem. I estic segur que agafarà una dinàmica sobirana que li permetrà de situar-se encara més fora de les tensions inevitables que causen els equilibris de poder i la lògica dels partits polítics. Això li donarà molta més força segur.

—I això pot fer fins i tot que vós no sigueu escollit, una altra vegada, president.
—L’assemblea serà sobirana i prendrà les decisions que consideri convenients.