05.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 06.04.2018 - 09:08
La decisió de la justícia alemanya d’alliberar el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i de negar-ne a Espanya el lliurament per rebel·lió és una d’aquelles notícies que ho canvia tot. El terratrèmol desfermat ahir a les set del vespre tindrà repercussions transcendentals sobre tot allò que puga passar d’avui endavant.
En primer lloc, sobretot, perquè fa miques sense compassió l’estratègia del govern espanyol. La jurídica, però també la política. Jurídicament, s’ensorra tot el fals castell de cartes sobre el qual el govern del PP havia bastit el seu colp d’estat. Punt final. Políticament, la decisió de Mariano Rajoy de negar-se a parlar de política i provar de convertir la democràcia en crim ara sí que li passarà factura i de debò. Segurament, al final acabaran essent quatre tribunals europeus que negaran que el govern de Catalunya fes res de dolent ni rebutjable el primer d’octubre i el vint-i-set. Però que ho faça, i a la velocitat que ho ha fet, la justícia alemanya té un valor polític excepcional. Excepcional. És evident que la justícia espanyola podrà continuar intentant tancar tothom, com ahir va anunciar que vol fer amb la cúpula dels Mossos d’Esquadra, però d’ara endavant, a Europa, poca gent ho entendrà. Estic segur que, després d’aquesta patacada jurídica d’ahir, la pressió diplomàtica sobre Espanya perquè hi haja una negociació política amb Catalunya serà molt intensa. Rajoy mirarà d’esquivar-la i, d’aquesta manera, segurament, acabarà essent un pària i una font de problemes per a tots. Aquell moment serà la nostra gran oportunitat.
No cal dir que, jurídicament, el fet que els tribunals europeus neguen l’existència de violència i, doncs, el delicte de rebel·lió, té un valor molt més que determinant. Totes les mentides del govern espanyol, dels partits monàrquics i dels mitjans unionistes se’n van en orri i es desacrediten completament. No sé què acabarà passant, però evidentment aquesta decisió alemanya hauria de tenir una repercussió immediata sobre la situació de tots els presos polítics. Han estat acusats fonamentant-se en les mateixes mentides i fabricacions i haurien de ser al carrer, amb la seua gent, amb tots nosaltres. Avui és encara més intolerable que mai de mantenir a la presó Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Josep Rull i Raül Romeva. Com és especialment intolerable també l’amenaça contra el major Trapero, Pere Soler, Cèsar Puig i la intendenta Teresa Laplana. És l’hora d’aturar aquesta bogeria que ha engegat el sistema judicial espanyol, polititzat i antidemocràtic.
La decisió del tribunal alemany posa en relleu, en segon lloc, el gran encert de la política de pressió i enfrontament menada pel govern de Catalunya a l’exili. Han jugat molt fort, cal reconèixer-ho. Però també cal reconèixer que tenien raó. El president Puigdemont, les conselleres Ponsatí i Serrat i els consellers Puig i Comín tenien raó quan deien que ells no eren culpables de res i que la justícia europea ho reconeixeria. Tenien raó quan defensaven que la reacció al colp d’estat havia d’exigir la defensa de la democràcia, sense cap cessió ni acomodament a les normes que emanaven d’aquell colp. I tenien raó quan afirmaven que les victòries jurídiques i diplomàtiques fora de l’estat espanyol esdevindrien una peça clau en la victòria de la República Catalana. I tenien més raó encara quan afirmaven que creien en la força de la veritat. D’una veritat que Espanya vol negar, però que qualsevol observador imparcial veu amb tota claredat, com s’ha demostrat. El pas d’ahir és un pas de gegant en aquest sentit.
Finalment, crec que tot això que ha passat obliga a reconèixer qui és el president Puigdemont: un home d’un coratge i d’un compromís personal excepcionals i un gran estrateg polític, un líder de debò. En l’editorial d’ahir vaig defensar que en les circumstàncies en què ens trobàvem creia que tindria sentit investir Jordi Sànchez la setmana vinent. Avui he de rectificar. Els fets d’ahir crec que són tan excepcionals que obliguen el Parlament de Catalunya a ratificar Carles Puigdemont en el seu càrrec, el de president de la Generalitat. La sentència del tribunal alemany crec que dóna arguments de sobres als setanta diputats per a prendre la decisió que els electors van adoptar el 21 de desembre. I, en tot cas, que Espanya s’atrevesca després, si vol, a desafiar els seus socis europeus i l’opinió pública mundial, a posar-los, encara més, al nostre costat.
PS. No puc evitar de recordar avui aquelles paraules immortals que Hannah Arendt va escriure el 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam: ‘Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que siga la trama de falsedats que un mentider experimentat puga oferir, mai no serà prou gran, encara que compte amb l’ajuda d’ordinadors, per a encobrir la immensitat dels fets reals.’ La immensitat dels fets reals. És això.
