13.05.2019 - 21:50
Aquest vespre és possible que es troben més o menys cara a cara el president Puigdemont i el vice-president Junqueras, per primera vegada des del 27 d’octubre de 2017, en el debat sobre les eleccions europees de TV3. Però a l’hora d’escriure aquest article encara no és clar si el dirigent d’ERC podrà participar-hi. Hi ha el problema de l’horari, que reclama una autorització expressa del director de la presó. I Puigdemont, jo crec que amb bon criteri, ha anunciat que hi participaria només si hi participava Junqueras. De moment, Institucions Penitenciàries refusa d’autoritzar el debat, però fins al darrer minut no serà clar què passa.
Més d’un any i mig després, els dos dirigents més importants de l’independentisme podrien dialogar per primera vegada, mal que siga amb càmeres i focus al davant i sense cap intimitat. Això és evident que convertiria el debat en alguna cosa que aniria molt més enllà de les eleccions. Els altres candidats, especialment els de la dreta extrema, faran mans i mànegues per interferir i desvirtuar el moment. Ja hi podem comptar. Però l’atenció de centenars de milers de persones se centrarà en ells dos si és que poden estar junts. En els gests, per mínims que siguen, que puguen fer. En les frases que es puguen bescanviar.
És evident que les relacions entre Puigdemont i Junqueras no són bones. Però no ho eren tampoc quan el seu govern, aquell que els d’ERC sempre anomenaven ‘el govern Puigdemont-Junqueras’, ens va dur al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a la proclamació de la independència del 27. Aquell èxit extraordinari es va aconseguir amb molt d’esforç de molta gent i, a vegades, amb gestions molt discretes que aconseguien tombar qualsevol barrera. A voltes va caldre endur-se’ls tots dos a una masia allunyada del brogit urbà perquè poguessen parlar tant com fos necessari sense pressió i arribar a acords que resolien crisis.
Dissortadament, això ara és impossible. Les condicions de pres i exiliat ho impedeixen i l’evidència que qualsevol conversa per qualsevol mitjà pot ser interceptada fa que segurament, supose, els dos líders de l’independentisme no hagen pogut ni tan sols comentar res que vaja més enllà d’algun detall personal, d’alguna carta.
Això ho hem de saber tots, ho hem d’entendre i ho hem de tenir en compte. No dic que si tots dos fossen en llibertat l’entesa entre ells seria fàcil ni segura. No és això. Però crec que ningú no pot negar que en la no-entesa hi pesa el factor humà. I això, evidentment, té conseqüències. L’aparent desorientació de l’independentisme s’acabaria si ells dos decidissen de fer una cosa, qualsevol cosa. Un missatge conjunt de Puigdemont i Junqueras dient que ara tocaria fer el que fos canviaria totalment la situació política i l’ànim del país. I de passada calmaria els hooligans, més papistes que el papa. Ho sabem tots.
Ho sabem tots, però això no passarà ni avui ni demà. Potser no passarà durant molts mesos i vés a saber si acabarà passant mai ja. Però cal recordar que en aquest escenari de distanciament no és la primera vegada que ens hi trobem i al final sempre s’ha resolt. El 2 de desembre de 2014 Oriol Junqueras va fer una conferència en resposta a la que havia fet Artur Mas una setmana abans, després de l’èxit del 9-N. Els ponts entre tots dos partits s’ensorraren completament i l’independentisme va viure amb una angoixa enorme els mesos següents –segur que molts ho recordeu. Tanmateix, la sorpresa va arribar el 20 de juliol de 2015, quan, sense gairebé avís previ, es va anunciar la formació de Junts pel Sí, la coalició que, juntament amb la CUP, ens va menar fins a l’octubre republicà del 2017. Aquell mig any va ser més curt que aquest any i mig, en què la situació s’ha repetit, però les condicions no eren tan complicades com ara. I al final es va imposar una evidència que avui continua essent cent per cent vàlida: que els dos partits independentistes, els dos espais polítics i els dos líders estan condemnats a entendre’s.
Dir-ho avui i dir-ho així supose que sorprendrà molta gent. Sempre dic què pense i no veig motius per a imaginar una situació diferent. Es necessiten els uns als altres i els necessitem tots plegats –a ells i molta més gent. I és per aquesta raó que l’espanyolisme prova burxar permanentment en les divergències i en els problemes. Tant burxa l’espanyolisme, i d’una manera ben remarcable la seua premsa, que aquests dies vol convertir les eleccions europees en una batalla a mort entre ells dos, en una guerra, assumida amb passió pels partidistes més militants, on qualsevol argument i qualsevol interpretació, totes les manipulacions, valen si així es destrueix una mica més l’esperit del Primer d’Octubre.
Això s’hauria pogut evitar en part anant junts, però Esquerra té el dret de no voler-ho i de pactar amb qui vulga i com vulga. Si més no, jo no li negaré mai el dret de guanyar totes les eleccions a què es presente i a prioritzar allò que considere convenient en cada moment, tant si m’agrada com si no. Els seus militants, i en darrera instància els seus votants, ja decidiran quin camí volen seguir. Ja veurem, doncs, què passa el diumenge 26 i ja ho comentarem, però no em reca gens de dir que a mi m’agradaria veure la suma dels dos partits superant el 50% del vot popular al Principat i una colla notable de diputats independentistes catalans presents al Parlament Europeu per primera vegada. Amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras encapçalant-los i podent seure junts per a parlar, novament, a Brussel·les.
