Puigdemont i la carta de la desestabilització a Sánchez

El PSOE ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Dimarts, arran de la negativa de Junts de facilitar l’aprovació del mateix sostre de despesa que ja li havia tombat al juliol al congrés, el govern espanyol va acabar retirant la proposta per evitar el revés parlamentari que s’acostava. Pedro Sánchez manté encara que vol negociar el pressupost per a l’any vinent, però s’ha tret de sobre la pressió del calendari: va dir que no posaria els comptes sobre la taula fins després dels congressos de Junts i d’ERC. És a dir, almenys, fins al desembre. L’aprovació del sostre de despesa és un pas previ necessari per a l’elaboració del pressupost i ha servit als socialistes espanyols per tornar a prendre el pols a Junts. Els plans no els van funcionar: redoblant la pressió cap al partit de Carles Puigdemont perquè avalés la proposta tal com estava i la revelació de la darrera reunió a Suïssa van aconseguir la contrària. Causar més malestar. I és un peix que és mossega la cua: perquè res no fa pensar que Junts canviarà l’estratègia de negociació a Madrid al congrés de l’octubre. I ERC, en plenes turbulències pel seu procés de debat intern, també ha advertit el PSOE que començaran de zero i voldran negociar igualment el repartiment del dèficit.

Sánchez guanyarà unes quantes setmanes de marge. Però Junts difícilment canviarà la manera de vendre el suport parlamentari al PSOE “a tant la peça”, com insisteixen a dir. D’una banda, perquè el reconeixement orgànic del lideratge de Carles Puigdemont que s’espera que es concreti al congrés de Junts implica l’assumpció implícita d’aquesta manera de fer, amb Míriam Nogueras com la mà dreta executora. I, d’una altra, perquè la formació del govern de Salvador Illa –amb ERC i els Comuns com a socis predilectes per al socialista– fa preveure que Junts mantindrà el focus mediàtic sobre Madrid per provar de marcar perfil propi, treure rèdits de la dependència de Sánchez i mirar de desgastar Illa per la seva submissió al PSOE.

Junts no ha aconseguit de posar en pràctica aquell lema de “cobrar per avançat”, però tombant iniciatives i amenaçant els socialistes de tornar-ho a fer ha anat arrencant al PSOE el compliment amb comptagotes de vells compromisos com a requeriment previ abans d’assumir-ne de nous. No ha estat casualitat que la reculada del govern espanyol amb la votació prevista del sostre despesa hagi coincidit aquesta setmana amb la reactivació de les comissions d’investigació del 17-A i de l’operació Catalunya, aparcades d’ençà del febrer.

La creació d’aquestes comissions, com també l’oficialitat del català a Europa, formaven part dels acords de Junts amb el PSOE per a la constitució de la mesa del congrés espanyol d’ara fa més d’un any. Junts no s’ha deslliurat de l’intent dels socialistes d’aplicar-los la tradicional tàctica de provar de vendre l’anunci d’un acord i la posterior materialització com si fossin dues concessions diferents. De fet, el PSOE no ha mogut fitxa fins que no s’ha cregut l’amenaça de poder perdre per segona vegada una votació tan clau com la del sostre de despesa. Junts aprofita ara la necessitat del PSOE de tirar endavant els comptes per reclamar-li el compliment d’antics acords com a condició per a tancar-ne de nous. Aquesta és la condició que els ha posat Puigdemont abans d’abordar un pressupost que falcaria definitivament l’estabilitat a Sánchez.

Per això a Sánchez li convé de guanyar més temps, amb l’argument dels congressos de Junts i ERC. Hi ha unes quantes fitxes que Junts reclama que es moguin abans. Una de les qüestions pendents clau és l’oficialitat del català a les institucions europees. En aquesta entrevista de fa una setmana a VilaWeb, el secretari general de Junts, Jordi Turull, assenyalava que Sánchez no havia fet tot allò que podia per aconseguir-la: “Que el president del govern despengi el telèfon i parli amb els caps d’estat”, deia. Uns dies després, el ministre d’Afers Estrangers espanyols, José Manuel Albares, enviava una nova carta a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, per demanar que el català, l’èuscar i el gallec es poguessin usar als plens. Els socialistes prioritzen l’ús de la llengua al Parlament Europeu mentre l’oficialitat no arriba a la UE, tenint en compte que requereix la unanimitat dels 27 estats membres. Un altre gest. Dijous, el ministre d’Indústria espanyol, Jordi Hereu, parlava en català al Consell de la Unió Europea dinou anys després d’haver-ho fet José Montilla en el mateix càrrec. Però Junts insisteix en reclam de l’oficialitat.

Un altre compromís pendent de materialitzar-se és el del traspàs de les competències integrals en immigració, que tots dos partits van acordar al gener i que Junts pretén que es tanqui abans de final d’any. Junts va fer arribar al PSOE una proposta de text de la llei i esperava el retorn dels socialistes espanyols, que han posat públicament el límit del control dels fluxos migratoris i de les fronteres com a competències exclusives de l’estat que no es poden traspassar. Si aquesta carpeta no avança prou aquestes setmanes vinents a criteri de Junts, els plans de Sánchez es poden complicar. Un altre obstacle és la cronificació de la baixa execució de les inversions pressupostàries a Catalunya. I encara se li ha d’afegir la negociació concreta del sostre de despesa: Junts demana que un terç del dèficit sigui per als territoris i els ajuntaments, i que es reparteixi entre les autonomies segons el pes del PIB de cadascuna sobre l’espanyol.

Durant la campanya de les catalanes, Puigdemont va anunciar que condicionaria el suport de Junts al pressupost espanyol al concert econòmic. De llavors ençà, Illa ha estat investit president i el PSC i el PSOE s’han compromès amb ERC a concretar un sistema de finançament singular que hauria d’incloure la gestió i la recaptació de tots els imposts, començant el 2025 per la recaptació de l’IRPF de l’any vinent. Aquesta serà la batalla que vindrà: Junts no ha concretat encara si mantindrà l’amenaça de vetar els comptes espanyols si no hi ha el concert que el PSOE ha negat per activa i per passiva. I tampoc no ha posat sobre la taula unes altres demandes davant la necessitat dels socialistes d’aprovar els seus primers comptes de la legislatura. El que és segur és que a Sánchez no li serà fàcil de negociar amb ERC i Junts a dues bandes el sistema de finançament, perquè la rivalitat entre els dos antics socis independentistes és més viva que mai a l’hemicicle espanyol, com es va veure dijous en el debat per la compareixença de la vice-presidenta primera espanyola, María Jesús Montero.

El PSOE espera que Junts paeixi la investidura d’Illa com si tot fos una enrabiada. Però l’incompliment més gran dels pactes dels socialistes amb Junts ha estat, en realitat, l’aplicació complicada de la llei d’amnistia. Tot i que depèn dels jutges, Junts retreu al PSOE que no en defensi l’aplicació amb contundència, especialment després de l’intent de detenció de Puigdemont. Mentre el futur del dirigent de Junts i de més dirigents, com ara Toni Comín, Jordi Turull i Oriol Junqueras, depengui del criteri de la majoria progressista al Tribunal Constitucional espanyol, hi ha qui pensa que Puigdemont no té cap més alternativa que apuntalar el PSOE a la Moncloa. Tan cert és que aquesta és la gran esperança que els resta perquè caigui la llosa de la repressió que els tribunals han volgut mantenir com que a Junts recorden que no se senten concernits per l’obediència a cap bloc ideològic ni van signar amb els socialistes la garantia de mantenir-los l’estabilitat. És més, després de tot, la carta més valuosa que li queda a Puigdemont a les institucions és la de la desestabilització.