08.01.2017 - 22:00
|
Actualització: 09.01.2017 - 02:19
Aquests darrers dies s’acumulen dades positives en totes les enquestes que hom fa sobre la situació del procés cap a la independència o sobre aquestes hipotètiques eleccions que tantes ganes sembla que tenen de fer alguns. L’anàlisi de les dades del GESOP presenta un panorama del referèndum unilateral en què el sí guanyaria amb el 79% dels vots, amb una participació ja decidida del 64%. I les enquestes que fan pronòstics electorals diuen que l’independentisme podria baixar un poc en nombre d’escons, però que mantindria la majoria absoluta. I això és, simplement, excepcional. Essent fora de campanya electoral, al govern, que sempre desgasta, i sotmesos a tota mena de polèmiques pròpies i d’atacs polítics i mediàtics, continuar a cada enquesta al capdamunt, sense caure, és la constatació més evident que allò del suflé era una frase brillant propagandísticament, però sense cap fonament real. Com tantes.
Entre totes les dades que hem pogut estudiar aquests dies, l’única que em sembla un poc inquietant és que, malgrat tot això que vivim, una part del país encara no es creu que el Principat s’acabarà convertint de debò en una república independent. Una immensa majoria creu que ja no hi ha cap més remei que la independència, però una part significativa d’aquest gruix continua pensant que això no s’aconseguirà mai, que al final passarà alguna cosa que ho impedirà.
Alguns dels dubtes d’aquests darrers cinc anys poden tenir-ne la culpa. Hi ha gent que considera que ja anem tard o que s’ha perdut massa temps especulant. Jo crec que no. Crec que anem justos, que podríem haver corregut més i que ens hauríem pogut estalviar molt problemes innecessaris, però que no anem tard, encara. Hi ha gent, tanmateix, que continua fent cas d’aquesta cosa inventada per a desmobilitzar que és la broma del ‘processisme’. També hi ha gent que té por que el somni s’estronque. I hi ha gent que, simplement, com que sempre hem perdut, no pot creure que un dia guanyarem i que ells ho veuran…
La contundència amb què el president Puigdemont insisteix a dir que ell només serà president durant divuit mesos té a veure precisament amb això. És una manera de combatre-ho amb el seu exemple. És evident que el procés s’ha accelerat molt. Cal superar el pressupost, encara, però si se supera en acabat ja vindrà un enfrontament directe, un torcebraç a l’estat, com no se n’ha vist mai cap. I amb unes enormes possibilitats de victòria.
Per això Puigdemont insisteix que dins el seu cap només hi ha la proclamació de la independència, immediatament després de guanyar el referèndum, ‘a tot estirar al setembre’. Ell ha comprat un bitllet d’anada, només, un bitllet que no té tornada ‘perquè allà on anem és on ens volem quedar’, diu. És un gest de lideratge pensat per reforçar la confiança de tots, i així l’hem d’entendre. Puigdemont vol deixar el problema enllestit i no vol que cap decisió personal faça ombra a la raó per la qual va acceptar de ser president avui fa un any. I és així com ens deixa ben clar que ni ell ni el seu govern no tenen cap pla que no siga guanyar la independència. És evident que guanyar no dependrà només d’ell, però també és cert que en dependrà molt. De manera que aquells qui encara tinguen dubtes potser ja és hora que comencen a adonar-se que no hi haurà vacil·lacions i que ningú no agafarà cap bitllet de tornada a la primera ensopegada que puga haver-hi. Si se supera el pressupost, l’avió s’haurà enlairat i en la ruta hi haurà marcada una sola destinació final: la república.
P. D. És comprensible que el PDECat es mire amb preocupació des del punt de vista estrictament partidista la resolució de Carles Puigdemont. Però haurien de pensar que quan es proclame la independència serà impossible que ERC i PDECat no continuen governant junts, si més no els primers anys, hi haja qui hi haja al capdavant de l’executiu.
