03.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.08.2023 - 08:04
Hom pot negociar sobre el què o sobre el qui. I són dues negociacions diferents. Després del 23-J tothom té el focus posat en el qui –si Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo. Els partits polítics i els mitjans, especialment els espanyols, no parlen de res més ni veuen més enllà d’això: qui ocuparà la Moncloa o si caldrà anar a noves eleccions. Per a l’independentisme català, emperò, crec que aquest és un fals dilema, o ho hauria de ser d’entrada. Perquè la qüestió no és qui sinó què.
L’error de vincular-se a un qui en concret, en aquest cas a Pedro Sánchez, ja hem vist com dóna de si per a Catalunya. La pregunta és ben fàcil de fer: penseu que el procés d’independència avui és en millor situació que no fa sis anys? Som més a prop de la república catalana avui que no fa sis anys? No crec que ni una sola persona puga dir que sí. Per tant, la vinculació a un sol qui, la vinculació de l’independentisme a una sola alternativa política espanyola, tot oblidant el què, del punt de vista del procés d’alliberament nacional, ha estat, és i serà sempre un mal negoci.
Ells ho saben, i per això, d’ençà que es va saber el resultat electoral i es va constatar que els set diputats de Junts tenien la clau de la governabilitat a Espanya, han imposat el discurs sobre la necessitat que Junts investesca Pedro Sánchez. Per una raó òbvia: Puigdemont és l’única opció que té Sánchez per a ser president. Però alerta, perquè mirat de la perspectiva catalana, resulta que Pedro Sánchez no és pas l’única opció aritmètica de Puigdemont –si la qüestió no és posar un govern i prou sinó pactar una solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya. Això també ho pot fer amb el PP. Si és que entén, que jo diria que sí que ho entén, que en els grans moments i en les grans oportunitats importa què es negocia i no amb qui.
Que ningú no es pose les mans al cap abans d’hora. Tornem al qui o al què. Si això tracta de negociar únicament qui ha de ser el president del pròxim govern espanyol, estic convençut que tots, Junts també, direm que Pedro Sánchez. Però què passaria si, en compte de ser únicament una negociació sobre qui ha de ser el president del govern espanyol, això que vivim passés a ser una negociació sobre com resoldre de manera política el conflicte entre Espanya i Catalunya? Perquè si la prioritat fos aquesta, el qui passaria a ser secundari: Qui? Qui estiga per la faena…
Ja ho sé, que imaginar-se ara mateix el PP parlant d’amnistia i autodeterminació és pràcticament impossible. Però he de recordar que, el 3 de novembre de 1998, José María Aznar va ordenar de negociar amb ETA amb aquella famosa declaració pública –i, evidentment, pactada– segons la qual havia “autoritzat contactes amb l’entorn del moviment basc d’alliberament”. La frase la va dir, a més, en una conferència de premsa amb Iàsser Arafat, que somreia i assentia, i anà seguida de l’acostament a presons basques de prop de 150 membres d’ETA.
Situem-nos en els detalls i les emocions del moment. Pocs mesos abans, ETA havia intentat de matar Aznar mateix, fent explotar un cotxe bomba al pas del seu cotxe oficial, i només el blindatge del vehicle havia salvat la vida del president del PP. Aquell mateix any, abans de la declaració d’Aznar, ETA havia mort en atemptats tres regidors del PP, d’Errenteria, Zarautz i Sevilla, la dona d’aquest darrer, un regidor d’UPN i un subtinent de la Guàrdia Civil. No sembla de cap manera que les condicions per a començar una negociació política ara puguen ser més complicades o emocionalment més difícils que les que hi havia aleshores.
Pel que sabem, de moment, ningú no ha començat encara cap tanda de negociació sobre res. Ni tan sols sobre la presidència del congrés, que corre una certa pressa. Tothom, especialment els partits polítics espanyols i catalans, encara intenten d’assumir la realitat sobrevinguda després del 23-J. Atordits. Però en algun moment hauran de posar-se a negociar. I si bé a Madrid és evident que no entenen la realitat catalana, també és cert que ja tenen gent que els avisa que una repetició de les eleccions no faria mal a l’independentisme, ans al contrari, i que el blocatge permanent, repetit al gener, seria un fracàs per al règim del 78 que el posaria definitivament en perill, com explicava de manera ben emfàtica ahir Javier Pérez Royo en aquesta entrevista a VilaWeb.
La cosa és que, a la vida, hi ha moments que la realitat t’atropella. I com bé explicava Walter Benjamin, quan arriba eixe moment es crea un escenari en què el passat s’il·lumina de sobte i pren sentit. Si els dirigents polítics catalans són capaços de pensar en el què i no en el qui, i si són hàbils negociant, segurament podran aconseguir molt més que no pas el nom d’un president del govern espanyol.
Podrien aconseguir que, de sobte, tinguessen sentit aquests sis anys d’una repressió ferotge que no ha pogut derrotar l’independentisme, que tinguessen sentit totes les victòries judicials de l’exili sobre Espanya, que es reprengués el sentit del Primer d’Octubre –el reconeixement formal del qual per Espanya, en la línia del que han fet els tribunals europeus, podria ser una bona manera de començar la negociació– i que s’entengués tot el camí prodigiós que va començar a Arenys de Munt, es va accelerar ara fa deu anys amb la Via Catalana i ens va portar a la proclamació de la independència al parlament.
Això, amb els uns, amb els altres o amb tots dos. La cosa és, com sempre, fem el que volen ells o pensem per nosaltres mateixos?
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
