27.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.10.2024 - 08:58
Junts ha fet aquest cap de setmana un congrés que, veient sobretot com van les coses en els altres partits independentistes, es pot considerar gairebé una bassa d’oli. El partit de Puigdemont ha fet un congrés endreçat que ha volgut presentar com la fi de la resistència i el començament de la recuperació del moviment independentista. Coses que, tanmateix, no depenen d’ells i prou.
Amb el 130è president tornant a prendre el timó oficial del partit i liquidada qualsevol discrepància de fons respecte de la posició clarament independentista d’aquest espai polític, l’única sorpresa ha estat una aparent reorientació de la tàctica, que m’ha semblat llegir entre línies, sobretot en els dos discursos finals de Jordi Turull i de Carles Puigdemont mateix.
D’ençà del 2017, Puigdemont –i, en conseqüència, el moviment polític que s’articula entorn seu– s’ha mogut entre dos eixos contradictoris. L’un era la unitat al seu voltant, aconseguir de ser reconegut com a president de tots, cosa que els altres partits s’han negat a fer i que ells mateixos gairebé van impossibilitar el gener del 2018, quan, després de la jugada bruta de Roger Torrent, van renunciar a la presidència de Puigdemont i van acceptar la dicotomia entre govern legítim i govern efectiu.
L’altre eix, sovint implícit, però també moltes vegades elaborat, era convertir Junts en una mena d’SNP escocès. És a dir, fer de Junts un partit transversal ideològicament, que provàs de superar la divisió dins l’independentisme creant un sol pol de referència i eliminant la competència. Amb la Crida ho haurien pogut intentar, hi havia l’entusiasme i la credibilitat per a intentar-ho, si més no, però el fet és que aquella organització la van ensorrar ells mateixos, en un altre error difícil de reparar.
Ara, aquest cap de setmana, especialment escoltant els discursos d’ahir, m’ha semblat interpretar que aquesta discussió es considera prou superada i que s’insinua el retorn a una tercera posició: la de reivindicar Junts pel Sí. Tant Puigdemont com Turull s’han referit molt elogiosament a aquesta formació, que en aquell moment, formalment, era una coalició de CDC i ERC, però que a la pràctica també era de les associacions civils i de molts independents de prestigi.
Ara mateix Junts és cohesionat i sembla ben organitzat, té un lideratge clar i ha aprovat un programa consistent del punt de vista independentista. No és el cas de l’altra pota de Junts pel Sí, Esquerra Republicana. Però la veritat és que Esquerra és dins un procés congressual i ningú no sap com n’eixirà. Pot eixir-ne fatal o pot eixir-ne bé. Per tant, la qüestió és si, en cas que isca bé la renovació d’ERC, es podria tornar a la unitat d’acció i a la vindicació de la unilateralitat.
No sembla fàcil, però segurament és més raonable, ara mateix, esperar que passe això que no esperar que es facen realitat les altres dues vies que Junts ha impulsat aquests darrers set anys. Ni ERC ni la CUP no reconeixeran mai Puigdemont com a líder del país, ni hi haurà un gruix suficient i significatiu de gent d’esquerres que s’afegesca al projecte de Junts. I és per això, doncs, que l’anhel de recuperar una mena de Junts pel Sí sembla una posició sensata, per més que tinga el defecte que no depèn de Junts.
Junts pot ser –té un camí ample per a córrer amb aquest objectiu– un motor tractor de l’independentisme, especialment si abandona la pretensió dels pactes amb el PSOE. I algunes de les idees que més han cridat l’atenció aquest cap de setmana anaven en aquesta línia: Puigdemont va deixar clar l’ofec que significa tenir governant el PSOE a tot arreu i va reconèixer, crec que per primera vegada, que els socialistes havien arribat al poder aprofitant-se de la repressió i no en el context d’una democràcia normal.
Però, així i tot, per a arribar a la independència no n’hi hauria prou amb aquest paper tractor. Abans caldria veure com es reconfiguren els altres partits independentistes i com reacciona la societat civil. I crec que tots devem estar d’acord que recuperar la desconfiança d’uns ciutadans cansats de l’actuació i les renúncies de la classe política no sembla ara mateix una tasca senzilla, ni tan sols per a Carles Puigdemont.
Però que no siga senzilla no vol dir que siga impossible –com la història del moviment independentista ens ha ensenyat, si més no d’ençà de la mort de Franco.
PS1. El 8 de novembre Marchena ha de plegar de president de la sala penal del Suprem espanyol. Però hi deixa un regal enverinat que Josep Casulleras explica amb noms i cognoms en aquest article.
PS2. La guerra del Líban ha relegat la de Gaza a un lloc secundari de les notícies. Però a Gaza la situació és horrible encara. Les nostres col·legues Heba Farouk Mahfouz i Claire Parker s’han posat en contacte amb un dels cirurgians que hi resta, el doctor Bakr Abu Safeya, que ens explica el seu dia a dia en un testimoniatge corprenedor, que podeu llegir en aquest reportatge.
PS3. La solidaritat dels subscriptors fa sòlida la llibertat de VilaWeb. Voleu afegir-vos-hi i fer-nos més forts? Cliqueu ací.
