19.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.05.2023 - 21:54
Ahir vam assistir a una escena a Catalunya Ràdio que tothom, i més que ningú, periodistes i polítics, hauria de condemnar. La ministra espanyola Nadia Calviño va afirmar en una entrevista que la resolució de l’ONU que s’havia fet pública unes hores abans en realitat diu que el president Carles Puigdemont ha de lliurar-se a Espanya i pagar pels fets del 2017.
Això és mentida. Pura mentida. Ací teniu el text concret de què parlem. Podeu llegir-lo amb els seus ulls i contrastar-lo. És tot escrit i, per tant, no és interpretable. Negre sobre blanc, diu el que diu. I no diu, enlloc, això que la ministra Calviño diu que diu. Com s’explica, doncs, que una política amb responsabilitats tan altes mentesca davant el públic així, amb aquesta dimensió tan i tan gran?
Estic segur que molts deveu recordar aquella teoria dels “fets alternatius” que va causar tant de rebombori quan l’entorn de Donald Trump es va inventar el terme. Refrescaré la memòria, per si de cas. La frase la va dir Kellyanne Conway, una de les assessores principals del president, per mirar de defensar el cap de premsa de la Casa Blanca, que hores abans havia mentit en públic en la seua primera intervenció com a portaveu. Havia falsejat la xifra d’assistents a la cerimònia inaugural de la presidència de Trump per fer veure que n’hi havia més que no pas a la de Barack Obama. I el problema era que hi havia imatges i vídeo –el lloc de les dues inauguracions era el mateix– i, per tant, es podia comparar fàcilment i demostrar que la Casa Blanca mentia. Deliberadament. Aleshores, quan van demanar a Conway el perquè d’aquest comportament, en directe, en el prestigiós programa Meet the press, ella va respondre amb la teoria dels fets alternatius. Dient que allò que havia dit el cap de premsa no era una mentida sinó un “fet alternatiu”. La resposta del periodista Chuck Todd, que sí que va respondre en directe i de manera tallant, és antològica i ha passat a la història: “Els fets alternatius no són fets, només són mentides.” Ací teniu el vídeo de l’escena per si voleu gaudir-ne.
No és la primera vegada que Nadia Calviño menteix en públic. Té una trajectòria acreditada en aquest sentit. Però aquesta vegada la mentida va tan lluny i és tan grossa i és tan demostrable, que esdevé un autèntic “fet alternatiu” que sembla impossible que algú s’atrevesca a posar sobre la taula. Calviño diu primer: “Justament, aquesta sentència diu que hi ha d’haver una sentència. S’han de jutjar aquests fets. I les conseqüències jurídiques que se’n derivin provindran dels actes i la responsabilitat del senyor Puigdemont.” Mentida. I després insisteix: “Aquesta resolució deixa clar que el senyor Puigdemont ha de venir a Espanya, ser jutjat i assumir la seua responsabilitat, igual que va passar amb la resta de persones que van participar en aquells actes.” Mentida, també.
L’única explicació racional de tot plegat és que el president Carles Puigdemont els treu de polleguera. A tots, no tan sols als socialistes. Perquè la ministra Calviño menteix obertament, però cal dir que ho fa en un entorn que ahir permetia que cap ni un dels diaris en paper de Madrid, ni El País, ni El Mundo, ni l’ABC, ni El Periódico de España ni La Razón, no tingués a portada la notícia. I algun, de fet, no en parlava ni a l’interior.
Però crec que no ens hauríem de confondre. El que els treu de polleguera no és la persona de Carles Puigdemont –tot i que a hores d’ara, vés a saber. Els treu de polleguera perdre. I, sobretot, els treu de polleguera, fins a l’extrem de perdre la compostura en públic, el fet de no poder integrar el president Puigdemont a la reforma autonomista. Que és el que voldrien que passés i el que sembla que a hores d’ara tenen clar que no passarà.
Per dues raons. La primera és que mentre Puigdemont es mantinga, el Primer d’Octubre és viu –emmordassat, endormiscat, tapat, tot el que vulgueu, però viu. I aquest és el fet important, el fet realment important. Però és que jugant a la política del dia a dia n’hi ha un altre, també: qualsevol incentiu que rep Puigdemont i l’independentisme rupturista, qualsevol victòria, impedeix el gran somni de Pedro Sánchez. Que és governar gràcies als bascs i els catalans, fent la puta i la ramoneta entre PNV i Bildu i entre Esquerra i… Esquerra.
De moment, Junts a Sánchez li falla. D’una manera molt poc usual, Junts pacta en les institucions catalanes amb els socialistes, com és el cas paradigmàtic de la Diputació de Barcelona, però, en canvi, a Madrid no es presta al joc. Això es deu en bona part a les bases del partit que, malgrat tot, no deixen que es consoliden els partidaris de la vella convergència. I es deu en bona part a la feina de Míriam Nogueras, que no cau mai en el parany de l’adulació i la moqueta. Però crec que tots estem d’acord que, sobretot, això és possible perquè Carles Puigdemont, Toni Comin, Clara Ponsatí i Lluís Puig són a l’exili. I no s’emocionen gens amb els cants de sirena ni amb les històries d’unicorns.
Poseu-vos en la pell de Pedro Sánchez –si podeu. Per una banda, Puigdemont ha deixat clar als seus enviats personals que no vol una solució per a ell i que no pensa pactar ni pidolar res de res. I per una altra, s’acosten unes eleccions en què tot anirà de quatre vots i on podria passar, podria passar, que Junts tingués la clau de la governabilitat d’Espanya. Què farà Junts si això passa, jo no ho sé –espere que aquesta vegada entenguen que tant hi fa PP com PSOE. Però per això mateix Puigdemont els treu de polleguera: és la peça imprevisible que escapa a les seues ordres i que no poden controlar. Que no poden controlar ells, que estan acostumats a ser els amos.
PS.1 Podeu mirar el vídeo íntegre de la presentació de Clara Ponsatí a Arenys de Mar el passat 13 de maig.
