Els avisos d’Elna

El president Carles Puigdemont, bon orador, s’ha posat al centre de la conversa perquè sap fagocitar les idees dels seus competidors. El discurs d’Elna va ser una abraçada de l’ós llarga i traçuda. Va prendre el discurs de la nonada llista cívica, proposant que la seva candidatura incorporés perfils d’altres sectors. Va empatitzar amb un cert abstencionisme, admetent que el rumb dels darrers anys havia “fet que molta gent es quedés a casa a l’espera d’un nou moment”. Va reconnectar amb el masisme mitjançant la retòrica comunitarista de la unitat: “Ningú no pot demostrar les bondats d’anar per separat.” Amb la insistència de les xifres sobre el dèficit fiscal i la reivindicació del referèndum acordat, va dibuixar els mateixos objectius que Esquerra Republicana. Amb la tesi que “ens confrontem perquè no ens queda més remei”, i adduint que es pot governar millor que Esquerra mentre s’avança cap a la independència, s’acosta també al discurs d’Alhora, de Clara Ponsatí i Jordi Graupera.

Aquest nou Puigdemont vol recuperar la vocació de majoria pujolista, que engolia les idees que li podien fer mal i després les devaluava. Però ara les idees que cal absorbir són més radicals que abans, i això complica els equilibris. L’únic silenci important a Elna va ser sobre la qüestió de la immigració –present, en canvi, al seu discurs de Brussel·les, del 5 de setembre; present a Madrid, quan se’n va pactar la transferència de les competències; i al món local, amb els batlles populistes del partit. La qüestió migratòria tornarà tard o d’hora, però Puigdemont procurarà no embrutar-se’n les mans: ja ho faran uns altres. La presidenta Laura Borràs ha explicat fa poc que la immigració és un dels temes que Junts ha posat damunt la taula de Ginebra. I després d’haver estat promocionada per figures de Junts com Eduard Pujol, Sílvia Orriols s’ha afanyat a donar ales a Puigdemont i ha escrit que “no es pot competir contra la idea d’un president ‘exiliat’ o detingut dies abans de les eleccions”.

Puigdemont, decidit a conquerir l’hegemonia autonomista, també mira d’arrabassar les línies mestres dels presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez. Dimarts, el govern d’Aragonès va presentar una proposta de finançament singular, en una llarga conferència de premsa de la consellera Natàlia Mas, plena de dades. L’aposta de Sánchez és alimentar-se dels vots de la costa ibèrica bo i atiant un antimadrilenyisme encarnat en la figura d’Isabel Díaz Ayuso. D’un tret, Puigdemont va encertar dos pardals a Elna: va parlar d’una “sistemàtica espoliació dels nostres recursos” que es comet “mentre la regió de Madrid, la nostra principal competidora en molts aspectes, gaudeix del dopatge sistemàtic i estructural de l’estat”. Puigdemont també va donar moltes xifres, molts percentatges, però embolcallava el discurs del dèficit fiscal d’una manera més literària que no pas Esquerra; i així també provava de ridiculitzar Salvador Illa, incapaç de semblar més catalanista que Sánchez.

Mentre bona part del públic esperava que concretés què volia dir “acabar la feina”, Puigdemont va enumerar un devessall de desafiaments socials. La sequera, l’ensenyament, la sanitat, el “laberint de la burocràcia”, l’habitatge, la llengua, la globalització tecnològica. No era cap error: era la seva manera d’avisar que –en el supòsit complicat que arribés a governar– caldrà gestionar l’autonomia, i caldran pactes competencials amb Madrid. “Caldrà molt de temps per a reorientar polítiques que ja no funcionen”, va dir. I encara va insinuar que no hi havia alternativa al seu relat que no fos demagògica: “Com més simple i fàcil sembli la recepta, més desconfiança hi hem de tenir.” Tot el discurs d’Elna són excuses anticipades, com la condició que tan sols tornarà si té majoria. La seva valoració sobre l’oficialitat del català, que té un camí “certament molt llarg, més llarg que no esperàvem, però irreversible”, és un anunci preparatori per a pretextos que seran reproduïbles amb la independència.

Aquesta narrativa, tan endreçada pel bolígraf encara del periodista, va covant perquè Puigdemont és l’únic que la pot fer afegint-hi una pàtina d’èpica. Molts el votaran “per fotre”, per irritar l’espanyolisme més abrandat, perquè la demonització l’afavoreix. Puigdemont pot fer el discurs resistencialista mentre pacta amb el PSOE perquè ha repartit molt bé les funcions. Ahir, Xavier Trias –que també era a Elna– va fer al ple de l’Ajuntament de Barcelona un discurs pre-electoral molt semblant. “Barcelona té un govern feble, servil a les ordres d’Illa i Sánchez. Mereixem una ciutat que exerceixi lideratge, que denunciï l’espoli fiscal que patim i que defensi el model lingüístic català”, va dir. Mentre els vells alfils com Trias fan la feina de comunicar a les elits del país que el seu espai pot ser un agent d’estabilitat, Puigdemont juga a amenaçar que pot no ser-ho. El procés va fer passar un riu entre Convergència i els votants que es van fer independentistes, i Puigdemont n’és el pont.

Malgrat tot, tenen raó els qui diuen que Puigdemont té una pell diferent de Trias. Cada pas que fa el president sembla indicar que no vol restaurar ben bé la Generalitat fumigada pel 155 –difícilment podria fer-ho després de proposar ell mateix Quim Torra per a la investidura, fa sis anys– sinó de restaurar el seu propi honor personal, el seu bon nom, després dels menyspreus i els atacs que ha rebut. Sembla que ha decidit de venjar-se finalment de tothom que ell sent que l’ha traït, ara que la política espanyola l’ha posat al centre, i que, més que no pas ressuscitar Convergència expressament, vol fer-ho encara que el preu sigui ressuscitar-la. La força interior que li confereix aquesta decisió íntima se li va manifestar a Elna en forma d’eufòria, però el vigor d’un alliberament personal no s’ha de confondre amb el vigor d’un país, i encara menys amb el vigor que l’alliberament d’un país requereix.