Tothom dóna per fet que Puigdemont es presentarà a les eleccions, la pregunta és per a fer què

La destitució pel 155 i el posterior exili van apartar Carles Puigdemont de la presidència de la Generalitat ara fa sis anys i mig. Va mirar de tornar-hi a les eleccions posteriors, però la grapa de la repressió i el control judicial de la política catalana van impedir que pogués ser investit novament i va delegar el càrrec en Quim Torra. Ell es quedava a Bèlgica, amb l’envit de mantenir viva l’autodeterminació des de l’exili i de bastir una institucionalitat de l’independentisme amb el Consell de la República, mentre, alhora, feia de la defensa jurídica un atac a Espanya i creava espais de moviment més amplis per Europa. L’oportunitat de ser eurodiputat per a reforçar-se amb la immunitat li va donar una nova tribuna internacional, i a Catalunya deixava fer a Junts sense immiscir-s’hi. Però el resultat de les eleccions espanyoles ho va canviar tot i, inesperadament, el van tornar a posar al centre del tauler polític.

El 5 de setembre Puigdemont va fer una conferència a Brussel·les on va demanar un “compromís històric” a canvi d’investir un president del govern espanyol, que incloïa un espai de negociació estable amb un verificador internacional i una llei d’amnistia que esborrés la persecució a l’independentisme. I amb aquesta llei d’amnistia ja encarrilada, avui a les 19.00 en farà una altra conferència a Elna (Rosselló), on s’espera que anunciï la seva candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. Serà una conferència de mitja hora, aproximadament, que anirà precedida d’una benvinguda de Nicolas Garcia, batlle d’Elna, que es va enfrontar a la justícia francesa per fer els plens municipals en català. En un principi, el pla de Puigdemont era presentar-se a les eleccions europees del 9 de juny, renovar la immunitat com a europarlamentari, planificar un retorn triomfal quan ho veiés convenient políticament i segur judicialment, i deixar per més endavant el debat sobre una candidatura a les eleccions al parlament, que es preveien l’any vinent. Però l’avançament electoral ho ha canviat tot i ha obligat a redefinir el calendari.

D’ençà que es van convocar les eleccions, Puigdemont ha estat silent i ha deixat que fos el seu entorn qui parlés. Tot allò que va dir –en calent per l’avançament electoral– és que el calendari electoral no permetria que fes campanya a Catalunya però sí que fos a un debat d’investidura, amb l’amnistia en vigor. Durant aquests dies, les màximes autoritats de Junts han alimentat la idea que el seu candidat seria Puigdemont, i el seu advocat, Gonzalo Boye, va dir que estava disposat a tornar encara que hi hagués un cert risc de ser detingut.

Tot amb tot, la gran incògnita de la conferència d’Elna és saber què proposa Puigdemont. És una evidència que Junts farà del retorn de Puigdemont un argument de campanya en si mateix, però cal que s’ompli de contingut. Si és investit president, Puigdemont no tornarà pas al 28 d’octubre de 2017, l’endemà que hagués estat desposseït del càrrec. Es presenta a president d’una Generalitat sota administració espanyola, no de la República Catalana, i el país ultramobilitzat que va deixar enrere no és el d’ara. No hi ha dubtes que ell n’és conscient, però durant anys ha cultivat una imatge de líder impertèrrit de l’independentisme que ara haurà d’adaptar a les cotilles de l’autonomia. Quin seria el seu programa de govern? Amb quin horitzó exerciria la presidència? Quins plans concrets té per a reprendre el procés d’independència? Com recosiria les relacions amb ERC, deteriorades però imprescindibles per l’un i per l’altre? Com es relacionaria amb el govern espanyol un cop constatat que continuem allà on érem quant al respecte del dret d’autodeterminació? I què passaria amb el Consell de la República, que mai no ha arribat a tenir la potència que ell hauria volgut quan el va dissenyar?

La presidència de Torra va ser la de la incapacitat per a reprendre el procés d’independència després del 155 i la repressió desfermada, i el risc de Puigdemont és que guanyi i no pugui anar més enllà de l’home que li va prendre el relleu. Però, i si no guanya? I si Salvador Illa és el president i ell, cap de l’oposició? En quin lloc el deixaria si després d’haver mantingut el discurs durant l’exili, els catalans prefereixen el candidat socialista? O una altra possibilitat: Pere Aragonès, president i ell, vice-president. Què hem d’esperar de Puigdemont en aquests casos?

El secretari general de Junts, Jordi Turull, va dir a Catalunya Ràdio que, aquestes eleccions, Junts “anirà a totes” per guanyar-les, i va posar sobre la taula l’antiga carta de fer una candidatura de país. Puigdemont ja la va jugar el desembre del 2017 per aïllar el PDECat amb una llista farcida de fitxatges, entre els quals, l’ex-president de l’ANC Jordi Sánchez, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes aleshores Laura Borràs; l’ex-director de RAC1 Eduard Pujol; l’ex-vice-rectora de la Universitat de Girona Gemma Geis, i fins i tot Eusebi Campdepadrós, que era d’ERC. I en llocs simbòlics, va tenir el suport de la dibuixant Pilarín Bayés, el pare Manel, l’escriptor Jaume Cabré, el sociòleg Salvador Cardús, l’ex-socialista Marina Geli o l’ex-president del parlament Joan Rigol. “Facilitarem que, si el president Puigdemont fa el pas, la candidatura vagi més enllà d’una candidatura estrictament de partit. Que sigui oberta a tota aquella gent que es vol rebel·lar contra la resignació i la grisor”, va dir Turull.

Aquests darrers anys, Puigdemont s’ha desentès de la política domèstica i ha deixat que Junts fes via tot sol, amb decisions que no sempre eren coherents amb el discurs de Puigdemont. Ara les circumstàncies li obren la possibilitat de tornar a baixar a l’arena. Qui sap si per situar la Generalitat en un escenari de confrontació novament, o per completar la normalització de la situació política catalana. A les set del vespre, Puigdemont parlarà i començarà a donar respostes a tants dubtes.